D'unes setmanes ençà tenim un llogater nou al bonic edifici d'habitatges on fa anys que hi visc. El primer cop que el vaig veure, al vestíbul de planta baixa, vaig pensar que no podia ser, que no era més una semblança accidental, una de tantes. Però amb el pas dels dies, i amb les intranscendents i fugisseres estones que compartim al vestíbul, a la porta o al carrer, on ens desitgem bon dia o bona nit segons sigui de dia o de nit, he vist que la semblança és absoluta, perfecta, inqüestionable. El gros embalum, l'alçada, el bigoti, les maneres desmanegades... És cert que parla un català perfecte, sense ni punta d'accent, però també és cert que les converses que mantenim són mínimes, i que potser, en una conversa més extensa, sí que li podria detectar una mica de deix eslau. Però ves, si la Dyakonova parla un català perfecte, per què no pot fer-ho en Dovlàtov?
Perquè sí, aquest és el cas, tot i ser difunt de fa temps, Serguei Donàtovitx Dovlàtov és, d'unes setmanes ençà, veí meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada