A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.
I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada