Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.
Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:
No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada