Ha estat aquest matí, en mirar-me al mirall per comprovar si el coll de la samarreta m'havia quedat ben girbat, que m'ha semblat que el coll se m'havia allargat. I en parar atenció m'he dit que sí, que sens dubte tenia jo el coll més llarg, i que, des del darrer cop que m'hi vaig fixar, la testa se m'havia enlairat ben bé un parell de dits. Curiosa circumstància, m'he dit, que potser explicaria la sensació d'enlairament que aquests darrers dies m'acompanya. Però circumstància també ambigua, doncs... aquesta estirada del coll, és puntual o bé tindrà continuïtat al llarg del temps? Si és puntual tant és, un o dos centímetres no fan mal a ningú, ni tan sols a mi. Però si l'estirada va fent i acabo esdevenint una mena d'home girafa, ja seran figues d'un altre paner. I és aleshores que m'imagino, no sense una certa complaença, com sóc assenyalat amb el dit per petits i grans, i com, tractat de monstre, resto obligat a viure reclòs dins de casa, sense poder-ne sortir sota cap circumstància, talment el banyut aquell, Asterió, a qui fins i tot es feia obsequi d'un nombre determinat de donzelles (set diuen) un cop cada nou anys, per tal de fer-li més passador el captiveri.
I així, sense necessitat d'excuses per justificar el meu obligat aïllament, podria finalment fer servir el temps per fer tot allò que més em plagués, això és, no res, doncs, ni tan sols, exigiria jo cap de les set donzelles de rigor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada