Com no sé com anar, doncs la ciutat m’és desconeguda, pregunto. Segueixi tot recte per la gran avinguda, em diuen, a la rotonda tombi pel tercer carrer i ja ho trobarà. Però no ho trobo i torno a preguntar, no, no, reculi i tombi a la dreta, no té pèrdua. Però em perdo i pregunto de nou, cap a l’esquerra fins que vegi un parc. Però no veig cap parc i em fan recular de nou, i tombar, ara cap a la dreta, fins que arribo a allà d’on he sortit, a la gran avinguda, cansat d’haver caminat tot el dia per no res.
I l’endemà, sense preguntar res a ningú, camino per la gran avinguda fins arribar a la rotonda, on giro pel tercer carrer fins que reculo i tombo cap a la dreta, després a l’esquerra, torno enrere, trenco cap a la dreta i arribo allà on era, a la gran avinguda.
I des d’aleshores faig el trajecte de memòria, sense necessitat de parar atenció per orientar-me, només enutjat quan alguna cosa trenca la rutina habitual, com quan algú, d'habitud un turista, m’atura i em pregunta com anar a no sé on. Reculi i tombi cap a la dreta, responc, no té perdua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada