Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau, en la qual els fills enterren els pares; en la guerra, els pares enterren els fills.
Són aquestes paraules escrites per Heròdot a la seva Història, suposadament adreçades per Cresos, rei dels lidis, a Ciros, rei de reis dels perses. Amb anterioritat Cresos havia enviat els seus exercits contra els perses amb el resultat d'una desfeta total. En el seu descàrrec Cresos culpà Apol·lo de la guerra, doncs, ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau. Cresos, és clar, oblidà que fou ell mateix, frisos d'ampliar les fronteres del seu reialme, qui manà consultar Apol·lo sobre la conveniència d'atacar als perses, i també oblidà que fou ell mateix qui interpretà amb poc encert les sempre fosques paraules de l'oracle, i que fou ell mateix qui finalment ordenà i encapçalà l'atac. Culpar als altres de les pròpies follies i eludir tota responsabilitat sembla, doncs, més vell que l'anar a peu.
Però més enllà dels fets narrats, el text d'Heròdot no ens parla tant de Cresos i Ciros, de lidis i perses, com d'ell mateix i dels grecs que li són contemporanis. Quan Heròdot accepta la validesa d'un oracle, dóna per bona la miraculosa salvació de Cresos o justifica la seva desfeta per la necessària expiació de les faltes d'un avantpassat, Heròdot, més que mostrar-nos allò que veu, ens mostra la seva mirada. El text d'Heròdot, com tot text com cal, parla, per sobre de tot, del seu autor, Heròdot d'Halicarnàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada