divendres, 10 de novembre de 2006

Nani o machimasu ka

Desvagat contemplo amb plaer com la vida em fuig: com els dies em passen pel davant, un rere l’altre, mansois, monòtons, buits. I ordenat com sóc espero que arribi l’hora de dinar, per a dinar; l’hora de sopar, per a sopar; l’hora d’anar a dormir, per a dormir. I espero l’arribada del cap de setmana per a beure vi i anar al cinema, per a fer sopes amb el cap d’un rap i cuinar un tall de bacallà, o per a estirar les cames entre avetoses i fagedes. I amb un cert enuig espero, també, un cop l’any, potser dos, el moment d’agafar un avió que em porti lluny, a llocs on la gent parla llengües que no entenc, i a on no hi ha res més a fer que esperar un altre avió, per a tornar, i continuar esperant.

Fins que arribarà un dia en que deixaré d’esperar, no pas per què res ni ningú hagi arribat, sinó perquè jo ja no hi seré.

6 comentaris:

elur ha dit...

Doncs haurem d'esperar que l'espera sigui llarga.

lola ha dit...

Bé, una mica devem haver escarmentat. Sembla que, si més no, ja no esperes Godot.

Lola

La hormiguita ha dit...

Pot ser que al no ser comenci l'entreteniment.
Saludos!

melytta ha dit...

Pues llevo toda la tarde intentando traducir el texto y sorprenderte como una contestación coherente y nada de nada. Por mucho que ponga catalán- español.
Me da una rabia...
Al final tomaré una cuantas clases, no te creas que no me lo planteo.
En fin quería que supieras que te leo y que sigo por aquí.
Un beso desde el Sur.

Hanna B ha dit...

però si ja ho diuen que el millor és no esperar res! es deuen pensar que no ens sabem el final, jeje..

Gatopardo ha dit...

Espero yo también que se haga mirar por un buen médico, de los de toda la vida, de los que le hacen sacar la lengua, decir aaaaaa, la esclerótica del ojo, y ese estado que roza la melancolía, y que le descubra lo que no puede ser más que anemia o neurastenia.
Y una vez curado, verá usted como sólo esperará paciencia de quienes le esperen a usted.
Respetuosamente