Ganbatte kudasai (II)

Una intensa coïssor em desperta de bon matí, i encara mig adormit m’horroritzo en veure com la pell se’m desprèn del cos. L’horror, però, és breu, doncs de seguida m’adono que de sota la pell caiguda apareix una de nova, fina com la d’un nounat. I tot seguit noto com el nas, el meu generós nas ganxut, se’m desprèn de la cara per deixar lloc a un de nou. Encuriosit corro cap al lavabo, a la recerca d’un mirall; i satisfet, entusiasmat, contemplo a plaer els meus nous cabells, els nous ulls, les noves dents. I resto meravellat pel meu nou cos, que es mostra bell, musculat, perfecte. I pres encara per l’entusiasme surto al carrer i desperto l’admiració de molts, l’enveja de no pocs. I tot d’una em poso a córrer i noto com els membres, flexibles, em fan volar com el vent; i salto, i l’empenta dels meus genolls m’apropa als núvols, que m’humitegen els llavis. I en fer un crit de pura joia la meva veu es revela com la del millor dels cantants: modulada, ferma, plena de matisos. I començo a parlar a raig, i les meves paraules, d’una beatitud sense parió, a tothom deixen bocabadat, corprès. Fins que d’entre la multitud que m’envolta reconec la figura d’un home esprimatxat, de cabells curts, nas ganxut, el·líptiques ulleres, pell pigada, espatlles caigudes, dents impossibles, que m’adreça una silent mirada plena de retrets, i que abans de desaparèixer em crida, amb una veu familiar, lletja, corre tant com vulguis, que no podràs fugir; quan despertis ja t’hauré aconseguit. Però tant és, doncs despert també puc somniar.