diumenge, 23 de juliol de 2006

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

4 comentaris:

elquemaietvaigdir ha dit...

Malgrat el que dius, llegir-te avui és com veure una ecletja de llum sota la porta. M'has fet venir ganes de revisar els clàssics. Ulisses emporta'm cap a Ítaca amb tu.per cert, rcordes qui era Nausica?

elur ha dit...

A vegades no dient res diem molt.

:)

Hanna B ha dit...

és que fa massa calor. com s'ho feien allà a les grècies classiques sense aire condicionat?

O..O ha dit...

Pitjor és voler dir i que no et surti de cap de les maneres, que també passa, massa sovint de fet...