Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Tade Kuu Mushi

Està escrita amb un estil antic i, quan escrius amb un estil antic, estàs obligat a dir coses antigues, li diu en un cert moment un dels personatges principals de la narració a un altre dels personatges principals de la narració. Personatges que, a més, són marit i muller i, personatges, que estan a punt de divorciar-se. I més enllà de com el significat del que es diuen lliga perfectament amb la petita trama que es desenvolupa en la narració de Tanizaki, El gust de les ortigues, trobo que el que es diuen té el seu què.

Però té el seu què, o només ho sembla?  És a dir, es tracta d'una frase ben llaminera, una frase d'aquelles que agrada dir, d'aquelles que agrada escoltar i llegir, d'aquelles que agradaria haver escrit. I si bé és innegable que les formes també són contingut, i que per això poden condicionar el contingut que expressen, ¿és impossible escapar d'aquesta cotilla potser més imaginària que real? No, és clar que no.

És el perill de les frases llamineres, que semblen certes, tal com la bellesa acostuma a semblar-nos sempre certa.