Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.
El cas és que vaig imaginar que A1 s'enamorava de B2, i així li feia saber a C1. C1, aleshores, i amb tota la bona intenció, deia a A1 que li demanés a B1 per sortir, aprofitant, deia C1, que B1 estava lliure. Però A1 responia a C1 que no suportava a B1, que la trobava una persona buida i vanitosa, estúpida i malcarada, irritant i perversa, i que ell estava enamorat de B2, no pas de B1. I tot seguit imaginava que A1 explicava a C1 les nombroses i indubtables virtuts de B2, i com B2 i ell (A1), compartien gustos i aficions, i com ambdós també tenien una mateixa manera de veure i encarar el món, que sens dubte eren ànimes bessones, i que no s'imaginava la vida sense compartir-la amb ella, amb B2. Tot seguit, A1 confessava a C1 el seu desesper, atès que la productora de la sèrie li havia comunicat que no li renovarien el contracte per la pròxima temporada, que el seu personatge moriria en un accident de trànsit. Quina putada, vaig imaginar que li responia aleshores C1, que va voler saber si A1 tenia alguna altra feina en perspectiva, o si tornaria a fer de cambrer. Però aleshores vaig imaginar que A1 responia a C1 que poc l'importava, la feina, que allò que el turmentava era que si no continuava a la sèrie, no tornaria a veure a B2, no la tornaria a mirar als ulls, no li tornaria a parlar, no la tornaria a besar. I que sense ella ell no era res, que darrerament la seva vida es limitava als moments del rodatge, que forà d'aquelles sessions era com si no visqués, i que ara tot allò ho perdria, i que tot allò era tot.
També vaig imaginar que, en el que podríem anomenar segona part, A1 i C1 es retrobaven i tornaven a parlar. A1 estava desmillorat i confessava a C1 que portava una vida desendreçada, que per provar d'oblidar a B2 se n'anava al llit amb tothom, homes o dones, joves o vells, sàdics o masoquistes, i que bevia més del que mai havia begut, i això que, com C1 ja sabia, d'habitud A1 era un bevedor que no coneixia mesura.
Finalment, i a tall de conclusió, vaig imaginar com un cert temps després A1 i C1 tornaven a coincidir i tornaven a parlar, i com A1 explicava a C1 que ja ho havia paït, que ja havia fet les fases del dol, i que ara, més que lamentar el que havia perdut, es plaïa a celebrar el que havia tingut, i com a prova li ensenyava el fons de pantalla del mòbil, on vaig imaginar que es veia una foto d'ell amb B2 feta durant el rodatge del segon capítol, quan ambdós es besaren per primer cop, quan era indubtable que ambdós s'estimaven, que ambdós estaven fets l'un per l'altre. Aleshores vaig imaginar que C1 responia a A1 que s'enganyava, que B2 havia estimat a A2, no a ell, a A1. I com a punt final, i per a fer-ho tot més real i versemblant, vaig imaginar com A1 no entomava bé la destrucció de la faula que es complaïa a recordar, i com, amb una crueltat extrema lligada al personatge de Titus Andrònic que aleshores interpretava en un petit teatre alternatiu, assassinava a C1 i B1, i tot seguit se suïcidava, encara que això em plantegés un irresoluble però irrellevant problema de coherència amb la figura del narrador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada