A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.
Però abans de transitar cap a terres més conegudes, la ficció ens ofereix la narració d'un cert esdeveniment previ. D'un cert esdeveniment que es narra no només amb la solvència visual que ens acompanyarà al llarg de tot el metratge, sinó, també, amb una utilització del so i de la música que costa de veure (més aviat d'escoltar) en el cinema d'abans i ara. I és que en no poques pel·lícules el so no és més que l'embafador acompanyament que tapa la suposada incomoditat del silenci, l'innecessari farciment que acaba fent més nosa que servei, la prova evident que qui dirigeix no sap que es fa.
Però a Anatomie d'une chute Justine Triet sap perfectament el que es fa o, si més no, ho sembla, que potser és millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada