No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.
Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:
Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada