Orimasu

Un cop fet el cim només em resta davallar. Primer amb cura, doncs la roca és vertical i trobo poca presa on subjectar-me, i tot seguit arrossegant el pedruscall d'un inestable tarter. Després continuo per un agradós prat de gramínies, on corro costa avall, fins que un bosc d'avetoses m'embolcalla i haig de moderar la meva empenta. No hi fa res, doncs de seguida torno a córrer per un corriol que baixa fent ziga-zagues, fins que trobo el llit sec d'un torrent per on faig drecera, barranc avall, a l'obaga d'un bosc de ribera que mor en un imponent espadat que em barra el pas. Sort d'uns esglaons tallats a la roca que es perden en un mar de boira, on sense dubtar-ho m'hi capbusso fins perdre la noció del temps, doncs tanta és la cura que haig de tenir per a no entrebancar-me, que ja no sé si fa molt o poc que era al cim, si fa molt o poc que davallo, si fa molt o poc que sóc a les escales. Fins que desorientat, pres d'un cert desassossec, m'aturo, fart de no arribar enlloc, ple de neguit. Però tornar enrere, escales i torrent amunt, em sembla una follia, i torno a davallar enmig d'una boira que s'espesseix per moments i que em fa aturar sovint, estossegant, xop de suor, sufocat per una estranya escalfor que sembla sortir de la terra. Em trec la motxilla i la roba, que abandono sobre els esglaons, i sigui per inèrcia o per la impossibilitat de tornar enrere, m'apresso de nou escales avall, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres, fins que rere un revolt, assegut en una gran fita de pedra, el trobo, somrient, vestit de vint-i-un botons. Ell, en veure'm, somriu encara més, s'aixeca, i allargant-me la mà em saluda, llagoter, sigueu benvingut a casa vostre, estimat, sigueu benvingut a l'infern.