dimecres, 22 d’octubre de 2008

Kodomotachi (II)

Al carrer, amb el paraigües en una mà i una bossa a l'altra, veig com se m'apropen tres marrecs de pocs anys fent tabola. Un d'ells, el que va primer, camina d'esquena tot explicant ves a saber què als seus companys, sense fixar-se gens per on va. Jo, per si de cas, em desvio cap a la dreta per mirar de no topar-hi, però ell fa un gir sobtat cap a mi, de manera que, sense que jo pugui evitar-ho, ensopega amb la meva cama esquerra, s'entrebanca, i cau sobre el panot mullat de la vorera. Els seus dos companys s'aturen de cop, i en veure caigut al seu amic em miren com qui demana explicacions per algun greuge, talment jo tingués alguna responsabilitat en el que acaba de succeir. Per evitar-me farragoses explicacions, doncs res de més enutjós que defensar les pròpies raons, deixo caure el paraigües que porto a la mà dreta i prenc l'esmolat glavi que duc a la bossa de la mà esquerra, i amb un sol gest, precís i decidit, separo el cap dels dos vailets de llur tronc. Tot seguit deso el glavi dins la bossa, recullo el paraigües i, reprenent el meu camí, agafo el telèfon mòbil per trucar a l'esmolet, d'on vinc de recollir les divines armes que vaig portar-li la setmana passada, per felicitar-lo per l'esplèndida feina feta.

1 comentari:

elur ha dit...

Si mai us veig venir per alguna vorera, ja procuraré creuar el carrer i passar per l'altre. I no pas perquè m'agradi especialment el meu cap, només és que de tants anys d'estar plegats ja ens hem acostumat l'un a l'altra.