Tetsugaku desu ka, gengogaku desu ka

La filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s'ho amb calma, prendre's un temps, anar a poc a poc -és una art d'orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d'una era de productivitat, és a dir d'apressament, d'indecent pressa suada, que vol resoldre-ho tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir, a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats.

Escrigué Nietzsche al pròleg d'Aurora, text que retrobo al pròleg del llibre del professor Pòrtulas.

Però, coses de la impaciència, la precipitació en la lectura em fa llegir filosofia per filologia, i resto sorprès per l'adjectiu, venerable, tot i combregar amb la resta del text a ulls clucs, doncs, que podria tenir de venerable la filosofia?

Jōdan

Després d'haver estat, èpica, tràgica, dramàtica i bufa (no necessàriament per aquest ordre), pot la ficció (la ficció literària seriosa, s'entén, no pas res del què puguin llegir aquí), avui dia, no ser irònica? pot, encara, aspirar a alguna cosa més que a riure's de si mateixa? I tant que sí, ens respondran amb entusiasme els defensors del realisme, els dits realistes, que són molts i cridaners, i pels quals la ficció té la més cabdal de les missions, explicar i transformar la realitat, tal com volien els vells marxistes. Però no cal escoltar-los, als realistes, ben cert que no, i encara menys als marxistes, que sembla ser que encara en queden, Déu ens en guard, d'ells i dels seus dogmes, i de les vacances pagades al paradís. La ficció, dic jo (que no sóc ningú, però això tant és), només pot ser irònica, si més no per a poder al·legar, en legítima defensa, a l'hora del preuat fracàs o de l'odiós triomf, que tot plegat no era més que una broma.

O-namae wa nan desu ka (V)

Però una vegada més torno a despertar, aquest cop suat i panteixant, doncs tot plegat (que es pensaven?) no ha estat més que un malson. En incorporar-me i obrir el petit llum del capçal del llit trigo una estona a reconèixer el lloc on sóc, el dormitori de casa, i a la persona que és al meu costat, la meva companya, a qui sembla que he despertat, doncs és de son lleuger. Tenies un malson de fa estona, em diu, i no paraves de demanar per un bell minyó... que potser ara t'agraden els nois? en pregunta burleta. Jo, però, no recordo res, i aprofito que sóc despert per anar a beure un got d'aigua a la cuina. Quan torno la meva companya em diu que miri de dormir, que és tard i demà has de matinar.

Pel matí surto de casa neguitós, em confonc a l'hora d'agafar l'autobús i haig de tornar enrere. Després baixo en una parada equivocada i haig de preguntar més d'un cop, doncs el carrer on vaig resulta ser tan amagat que no l'acabo de trobar, tot i passar uns quants cops pel davant. Finalment l'ensopego, i aleshores ja només em cal buscar a corre-cuita, doncs faig tard, el número vint-i-tres, que resulta ser un admirable casalot, d'aquella arquitectura noucentista que la guerra escapçà. Encara a la porta dono una almoina a un captaire que jeu estintolat contra la façana, i, aprofitant que un bell minyó d'allò més gentil m'obre la porta, entro decidit cap dins, on m'aturo al davant d'un taulell on un encarcarat bidell em demana el meu nom. dErsu_, responc...

O-namae wa nan desu ka (IV)

En recuperar el coneixement em trobo de nou a la vorera, estintolat a la façana, amb l'únic pensament de fugir, doncs saber-me objecte de mofa per part dels de dins se'm fa insuportable. Però passen els dies, també les setmanes i els mesos, i no arriba ningú a qui poder entabanar. Per contra, les humiliacions es fan cada cop més freqüents, i no es estrany que m'omplin l'ampolla de pixats enlloc del saborós aiguardent, o que des d'alguna finestra em llencin una galleda d'aigua freda, o em deixin una moneda roent dins el plateret. Però com tot acaba cansant, també es cansen de martiritzar-me, i amb el pas dels anys torno a trobar ben plaent la vida de captaire.

Fins que un dia sóc pres de forts dolors i crido ben fort, tant, que de dins acaba sortint el bell minyó, que ja no és cap minyó, ni tampoc bell, sinó un home canós i panxut, que en veure l'estat en que em trobo no triga a fer-se cas de la situació i truca als serveis d'urgències, que arriben tot seguit. El fetge, em diu el metge que m'atén, defugint el meu alè, teniu el fetge destrossat per l'alcohol, una icterícia evident, hemorràgia digestiva, i un molt probable carcinoma hepàtic... ara us punxaré i descansareu. I efectivament, en sentir la punxada al braç dret em sento pres per un estat de benestar com no en recordo cap, alhora que la consciència se'm relaxa i em sento entrar en el més plaent dels somnis, del qual espero no despertar mai més.

O-namae wa nan desu ka (III)

Amb el pas dels anys més d'un i de dos ensopeguen amb les meves cames, en ser expulsats de dins, però no els paro cap atenció, ni miro de provocar-los per poder bescanviar el meu lloc pel seu, doncs... a on aniria? aquí tinc el saborós aiguardent que és tot el que necessito, i els meus dies transcorren lliures de maldecaps. De tant en tant capto alguna moneda, i el bell minyó que tan amablement m'omple l'ampolla em va a comprar alguna altra beguda, d'habitud aromatitzada amb ginebrons, que em deixa a la boca un gust d'allò més agradós. Sóc feliç, doncs sóc al millor dels mons. Per això resto enutjat quan algú de dins surt a parlar amb mi. Sembla ser que volen que passi, que el meu capteniment de tots aquests anys els ha satisfet d'allò més, i que si així em plau tinc les portes obertes. Tot i l'enuig crec recordar que sí, que temps enrere jo havia volgut entrar i havia fet grans esforços per aconseguir-ho, tants, que de sobte m'enllamineixo amb la idea, recordo les velles ambicions que creia ja oblidades, i penso que sí, que ara el moment és arribat. Envanit trec pit i subjectant-me a l'espatlla del bell minyó entro dins fent tentines.

Però tot plegat no ha estat més que una facècia. Només entrar m'entrebanco i caic, doncs el bidell s'ha acotxat al meu davant per obstaculitzar-me, moment que aprofiten per posar-me unes orelles de ruc i fer-me bramar a bastonades, alhora que em ruixen amb el meu aiguardent. Aquesta, però, és la gota que fa vessar el got, i dolgut estenc les ales i m'alço traient foc per la boca, transformat novament en drac. Amb les urpes cerco d'esquarterar-los, però continuo cec, les ales m'ensopeguen amb les parets i el meu foc em crema l'aspra pell i caic, enmig de les rialles, doncs sembla ser que la meva còlera no ha estat més que un divertiment, i un cop a terra els cops són tants que de seguida perdo la consciència.

O-namae wa nan desu ka (II)

En trobar-me fora, empès per aquell xicot mal educat, sóc a punt d'ensopegar amb un pobre home que jeu a la vorera, estintolat a la façana de l'edifici. Excuseu-me, li dic, controlant la meva ira. Us han fet fora, eh? em respon ell, sí, ja ho crec, us han fet fora a empentes, prossegueix, burleta. Però no us enutgeu, fet i fet, que us pensàveu que podien fer per vós, aquesta colla? em pregunta. Res, es respon a ell mateix, no res... no haguéssiu hagut de venir... temps perdut, i quan el necessitareu el trobareu a faltar, el temps, el trobareu a faltar. Jo miro d'ignorar-lo, doncs prou es veu que no és més que un pobre embriac cec que capta almoina, indigne de la meva fúria. Però ell, com si pogués veure dins meu, em retreu que em cregui millor, no pas que ell, que ja ho veieu, diu, no sóc més que un desgraciat, sinó millor que tothom. I per cert, quins són els seus mèrits, em pregunta, inquisidor, fitant-me amb les conques buides dels ulls. I vós, qui us penseu que sou per importunar-me d'aquesta manera? li retrec. No fugiu d'estudi, em respon irritat, però ja que ho voleu saber us ho diré, jo sóc vós o, més ben dit, vós sou jo, i en un àgil moviment impropi de la seva minusvalidesa em buida les conques dels ulls, alhora que d'un fort cop m'estaborneix i perdo el món de vista.

En recuperar la consciència em trobo assegut al panot, estintolat a la vorera, suposo que al mateix lloc on jeia l'invident, doncs ara l'invident sóc jo, privat com sóc de la vista. Per sort trobo al meu costat una ampolla, que en fer un tast descobreixo que és plena d'un reconfortant aiguardent de brisa, que no triga a transportar-me al millor dels mons, allà mateix, al meu tros de vorera, amb el meu plateret per pidolar almoina i l'ampolla, que tres cops al dia m'omple un xicot ben simpàtic, que sempre m'acaba parlant del seu pare, el seu avi, o el seu besavi, que, em diu, ja ho feien, això d'omplir-li l'ampolla, doncs és digne de llàstima, vostè.

O-namae wa nan desu ka

El vostre nom, si us plau, em demana, sol·lícit, el bidell de rere el mostrador. dErsu_, responc. Ah, sí, el senyor dErsu_, us tinc apuntat, aquí... però... arribeu tard, em retreu. Oh... no m'ha estat gens fàcil trobar-vos... he hagut de fer més d'una marrada, preguntar... no, no ha estat gens fàcil... per moments em pensava que no hi arribaria mai, m'excuso, i resto en silenci, esperant, per veure si encara podré passar o si bé hauré de tornar un altre dia. Però l'home roman mut, amb la mirada perduda, absent, i ni tan sols quan estossego per reclamar la seva atenció em fa cas. Passo, doncs? li pregunto quan em canso d'esperar. I ara, em respon, de cap de les maneres, prossegueix, trasbalsat, talment jo acabés de dir el més gran dels disbarats. Millor torno un altre dia, doncs...? proposo. Tornar, dieu? no, no, tornar és impossible, a més, fora una irregularitat, ... i ara, si em perdoneu, tinc molta feina, conclou, i tot seguit s'asseu a la seva cadira, tanca els ulls i sembla que s'adorm.

Pss, pss, em fa una veu al meu darrera. I en tombar-me veig a un noi que em crida amb el gest. Ha arribat tard, oi? em pregunta quan m'hi atanso, tothom fa tard, sempre, si és que hi arriba, prossegueix sense deixar-me dir res, són pocs els que ens arriben... vostè és el segon des de què jo sóc aquí... vaig substituir al meu pare, sap, ara fa tres anys, i ell va substituir al seu, el meu avi, i el meu avi al seu pare, el meu besavi, que afirmava haver vist arribar a algú a l'hora. El van fer passar contrariats, explicava, ben contrariats... i ara el millor que pot fer és marxar... si es desperta i us veu, i m'assenyala al bidell que, efectivament, dorm, tindreu problemes.

Jo resto enutjat davant les seves paraules, i amb crits grollers li retrec que no sap amb qui està parlant, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, i que no em vingui amb amenaces, doncs la meva còlera pot ser esborronadora. El xicot, però, comença a riure en sentir-me cridar i m'empenta cap a la porta fins a fer-me fora, recordant-me, per si ho havia oblidat, diu, que ja se m'ha passat l'arròs.

Hyō

La llengua catalana té un mínim de vint preposicions, sis d'àtones o febles, a, amb, de, en, per i per a, i catorze de tòniques o fortes, subdividides aquestes darreres en simples, que en són deu, cap, contra, devers/envers/vers, entre, fins, malgrat, pro, segons, sense i ultra (potser alguna més, si no filem gaire prim), i compostes, que en són quatre, cap a, com a, des de i fins a. De preposicions en llengua castellana vaig memoritzar una llista de divuit en els meus anys escolars, però el castellà en té més, vint-i-tres pel cap baix: les divuit de la meva llista, a, ante, bajo, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre i tras, a més de cabe, un bonic arcaisme, durante i mediante, que potser caigueren de la llista o de la meva memòria per ser massa llargues, doncs trobo que una preposició com cal no hauria de tenir més de dues síl·labes, a poder ser una, i dues que semblen ser noves, pro i vía.

Tot això de les preposicions ve a compte de res. És, només, que m'agrada escriure llistes, i les preposicions, partícules invariables que expressen la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement, són ben agradables de llistar.

Kochira wa Hugo Chávez-san desu

No troben que el president de Veneçuela s'assembla cada cop més a la figura històrica de Cèsar, Caius Iulius Caesar? Vides paral·leles, que escriuria Plutarc. Tots dos són militars que basen el seu èxit en el control de l'exèrcit i en una demagògia populista adreçada a les classes més desafavorides, que utilitzen com a força de xoc contra les oligarquies que sota una estètica democràtica senyorejaven prèviament la república, essent per tots dos la democràcia no més que un enutjós destorb que els impedeix governar el país com qui governa una caserna. A més, tots dos tenen facilitat de paraula i són autors de frases cèlebres, el veni, vidi, vici, o l'alea jacta est de Cèsar, i ara l'uhh, ahh, Chávez no se va, de Chávez, doncs ni l'un ni l'altre són amics de marxar. Potser la figura de Cèsar gaudeix d'una pàtina de respecte que Chávez encara no té, però temps al temps, doncs segur que d'aquí dos mil anys els estudiants de llengües mortes faran exercicis de traducció amb els discursos de Chávez, com qui ara tradueix La guerra de les Gàl·lies. I si be és cert que la carrera professional de Cèsar va ser més reeixida, passant a foc i sang la meitat del món conegut, aquells eren altres temps, i no per això s'ha de magnificar la figura de Cèsar, que vista de prop devia ser tan menyspreable com la de Chávez.

Bungaku

És escrit en nombrosos papers que Hèracles, fill il·legítim de Zeus i d'Alcmene, donà mort al lleó de Nèmea, a l'hidra de Lerna i al senglar d'Erimant, capturà a la cérvola de Cerinea, al brau de Creta, a les eugues de Diomedes i al ca Cèrber, netejà els estables del rei Augies, feu fugir als ocells del llac Estimfal, aconseguí el cinyell d'Hipòlita i les pomes d'or del jardí de les Hespèrides, i robà els ramats de bous del gegant Geríon. I també són escrits molts més fets del forçut Hèracles, tants, que enumerar-los tots fora tediós. Només afegir que per la majoria dels mortals que poblaren el Peloponès, l'Àtica i multitud d'illes al llarg del Mediterrani ara fa més de dos mil anys, era tan cert que Hèracles donà mort a dues serps amb les seves pròpies mans quan no era més que un nadó de pocs dies de vida, com per nosaltres qualsevol de les més o menys rigoroses dades que podem llegir en els dits llibres d'història, que amb el pas del temps esdevindran, en el millor dels casos, literatura.

Dōmo arigatō gozaimasu

Gràcies, sou molt gentil, em regracia la dona en estat de gravidesa a qui acabo de cedir la tanda. No es mereixen, no porto pressa, li responc, content de poder afavorir a algú sense que això em suposi cap destorb. Oh, segur que si anéssiu apressat també m'haguéssiu deixat passar, donades les meves circumstàncies i la vostra amabilitat, em respon ella, alhora que li demana dos-cents grams de bacallà esqueixat a la dependenta. De cap de les maneres, li replico amb seguretat, si hagués tingut veritable pressa us hagués empès i trepitjat per passar jo primer, sense importar-me ni poc ni massa el vostre estat, de la mateixa manera que si hagués tingut gana us hagués pres el menjar, i, si així m'hagués estat necessari o plaent, hagués disposat del vostre cos i de la vostra vida... Però no passeu ànsia, afegeixo, en veure com la cara li muda de color, fins a dia d'avui he tingut la gran sort de poder satisfer les meves necessitats i capricis, no sabria diferenciar una cosa de l'altra, de manera prou covar... vull dir, civilitzada.

Kochira wa Ródtxenko-san desu

Quan m'adono de la quantitat de quadres que he pintat, a vegades em poso a pensar, què en faig? Cremar-los seria una llàstima, aquí hi ha deu anys de feina. Però són tan inútils com una església. No serveixen per a res. Escrigué Aleksandr Ródtxenko, al sisè número de la revista Novyi LEF (Nou front d'esquerres de les arts).

No em negaran que aquestes paraules podrien redimir a qualsevol, fins i tot al propi Ródtxenko, entusiasta autor de moltes insensateses. Podrien, si no fos que Ródtxenko, més que reconèixer la certesa del fracàs com a punt final de qualsevol trajectòria, només renega del passat per a construir, ara sí, la revolucionària obra que tant ha d'ajudar en el trànsit cap el paradís. Avui dia, però, amb els paradisos de tot tipus feliçment perduts, em resta la satisfacció de donar-li la raó, passar de puntetes per la seva pintura, i gaudir dels seus excel·lents treballs posteriors. Si més no, fins al cinc de gener, a la planta noble de la Pedrera.

Omoiyari

Un cop més algú ben proper em retreu que els altres tant se me'n donen. Que no miro mai d'alleugerir les seves penes ni de compartir les seves alegries, que poc m'importa si van o venen, i que no mostro cap interès per les seves vides. No preguntes mai res, em diu, sovint ni tant sols saludes, respons amb monosíl·labs o amb sons guturals, i fas que tothom resti incòmode en la teva presència i s'apressi a prendre comiat.

Jo he restat sorprès per la lucidesa del seu discurs, he trobat ben triades les seves paraules i encertades les descripcions, i he reconegut en el meu interlocutor a un bon observador. Per això encara m'ha sorprès més la seva perseverança en l'error, doncs no entenc com la meva respectuosa distància vers els altres pot ser presa per una mancança. A no ser, és clar, que qui estigui mal fixat sigui jo, que tot pot ser, i la tan respectuosa distància no sigui més que indiferència, absència d'interès vers els altres.

Iliada o yomimasen ka

A l'Ateneu Barcelonès assisteixo a la presentació del llibre del professor Jaume Pórtulas, Introducció a la Ilíada, del que aquí poden llegir el primer capítol. Intervenen a l'acte els senyors Ramon Alcoberro, llicenciat en filosofia (en representació de l'Ateneu), Francesc Guardans, vicepresident de l'Institut Cambó (l'editor, com si diguéssim), Joan Sanmartí, professor de la Universitat de Barcelona (el col·lega que lloa a l'autor), i l'autor, només faltaria. Comença el senyor Alcoberro, prossegueix el senyor Guardans amb un parlament protocol·lari, tot seguit un panegíric per part del senyor Sanmartí, i deliciós punt final del senyor Pórtulas. De menys a més, doncs per vertigen de qui això escriu, el senyor Alcoberro, en un altíssim exercici d'onanisme, no es pot estar de recordar-nos, una, dues, i fins a tres vegades, que tots plegats estem participant en un acte d'alta cultura, de molt alta cultura, d'altíssima cultura. Un acte com n'hi ha pocs, vaja, per a major honra de la dita cultura catalana.

Jo, és clar, torno a casa marejat. Pel mal d'altura, suposo.

Ima nan-ji desu ka (II)

Per què l'any és a voltes tan curt i a voltes tan llarg? Per què se't fa tan curt, i tan llarg en el record?... fa preguntar-se Goethe a la malaurada Ottilie, a Les afinitas electives. Pregunta que potser provà de respondre Mann cent quinze anys després, al prou conegut Excurs sobre el sentit del temps, al quart capítol de La muntanya màgica:

En conjunt es creu que l'interès i la novetat del contingut "fan passar" el temps, o sigui, que l'escurcen, mentre que la monotonia i la buidor n'afeixuguen i frenen el pas. Això no és ben bé exacte. Perquè encara que la buidor i la monotonia puguin allargar i fer "avorrits" els moments i les hores, els grans i els màxims espais de temps els disminueixen fins al no res. Inversament, un contingut ric i interessant és prou capaç d'escurçar i alleugerir les hores i també el dia, però comptat a gran escala confereix al pas del temps eixamplament, pes i solidesa, de manera que els anys rics en esdeveniments passen molt més a poc a poc que no pas els mísers, buits, lleus, els quals el vent s'enduu d'una bufada i passen volant.

Watashi-tachi wa wagamamana desu

Egoistas, crida una veu al meu davant. Egoistas, torna a cridar, i en alçar la vista veig com un noi ve cap a nosaltres cridant, amb una llauna de beguda carbònica a la mà dreta. Egoistas, repeteix, alhora que es confon amb la multitud que formem, doncs gran és el nostre nombre. Egoistas, repeteix un cop més, sense que ningú li faci cap cas, acostumats com estem a excèntrics de tot tipus. Egoistas, sois todos unos egoistas, afegeix, potser per a demostrar que sap construir frases. Egoistas, hi torna, alhora que el perdo de vista, un cop ja ens hem creuat. Egoistas, suposo que continua cridant, ara que la seva veu resta ofegada pel volum excessiu d'un amplificador connectat a una guitarra.

És aleshores que em ve al cap una coneguda pintura d'Edward Munch, Aften på Karl-Johan, i m'imagino figurant de la seva versió fílmica, no més que un pla fix pres per alguna càmara de seguretat del Metro, on es veu el clatell del cridaner que s'allunya de l'objectiu, en contraposició als rostres de la multitud que ens hi apropem, en el nostre caminar per passadissos subterranis cap a la sortida de l'estació.

Omoide

Sovint em confonc i arribo a creure que els verbs recordar i oblidar són antònims. Encara més quan consulto el diccionari i llegeixo que oblidar és perdre la memòria d'una cosa, no recordar-la. Però recordar, representar-se en la ment una cosa passada, és precisament això, representar, i encara que jo no tingui simpatia per Plató i els seus epígons, no puc ni vull obviar que entre una representació i allò representat sempre hi ha una certa distància, de vegades molta, moltíssima. És per això, per a representar a la meva conveniència tot allò relacionat amb el meu passat, que res millor que l'oblit per a alliberar-me de la tirania dels fets, i poder refer a plaer els meus dies segons la meva volàtil voluntat. D'aquesta manera l'oblit esdevé el pas previ i necessari de qualsevol record, i mai el seu absurd oposat, tal com els integristes de la veritat ens volen fer creure a tothora.

Nani o tabetai desu ka (II)

Calamar, ventresca de tonyina tallada a bocins ben petits, eriçó de mar, freses de salmó i rovell d'ou, tot en cru, disposat en un petit plat amb un fons de salsa de soja. Per sobre un no res de katsuobushi, finíssimes làmines de bonítol sec ratllat, d'un gust suaument fumat, i algues diverses. Wasabi tot just ratllat, al gust, i quatre llavors de sèsam que potser no farien falta. Amb una petita cullera de fusta es fa el tast, intentant combinar tots els sabors a cada mos: la untuositat del rovell, l'esclat de mar de la fresa del salmó, la gustosa ventresca que es fon a la boca, la suavitat del calamar i la peculiar textura de la carn de l'eriçó. Sens dubte el plat de sashimi més espectacular que recordo haver menjat mai, i n'he menjat molts, aquí, allà i al Japó, i tinc bona memòria. Al Koy Shunka, al carrer Copons número set, a Barcelona, ben a prop de la Catedral i del carrer Sagristans, on hi ha el Shunka original. I si ho escric és només per mirar de no oblidar-ho.

Kochira wa Goethe-san desu

Tornar a Goethe després de llegir Flaubert és com tornar a somniar en el món on em plauria viure, un cop conegut el món on visc. És potser per això que Goethe, les afinitats electives en aquest cas, és una lectura ideal per a abans d'anar a dormir, doncs si d'alguna cosa ha de servir el somni de la utopia és, precisament, per a això, per somniar durant el son, amb la consciència i la voluntat suspeses, i amb la tranquil·litat de saber que en despertar tornaré a ser allà on era, on sóc, no pas al millor dels mons, això és cert, però... qui vol viure al millor dels mons?

Kochira wa Herzog-san desu (II)

Tot i no ser una pel·lícula sobre pingüins, cap al final del metratge Herzog ens mostra una munió de pingüins que es desplacen en línia recta des de la seva colònia fins al mar, i des del mar fins a la seva colònia, segons vagin o tornin, doncs sembla ser que és al mar on troben l'aliment que tot ésser viu necessita, pingüins inclosos. De sobte, però, un dels pingüins s'atura, fa un gir de noranta graus, surt de la fila i marxa, com Jeremiah Johnson, cap a les llunyanes muntanyes, sud enllà, a on, segons comenta el taciturn científic especialista en pingüins que acompanya a Herzog, l'espera una mort segura. Potser com a homenatge Herzog el segueix amb el seu objectiu encara una estona, com si pensés que potser sí que hagués pagat la pena fer una pel·lícula, no pas sobre pingüins, però sí sobre un pingüí, aquest.

Doko ni ikimasu ka

Potser troben que de vegades faig afirmacions excessives, com quan em prenc la llibertat de definir conceptes o pontificar sobre tot plegat. Si ho faig, és només perquè tinc la certesa que no hi ha cap correspondència entre les meves paraules i allò que aquestes volen descriure, doncs només faltaria que les coses siguin d'una certa manera, la meva, pel sol fet que jo ho digui. Però vostès entendran que a l'hora de moure'ns pel món necessitem aclarir alguns conceptes bàsics, com ara davant i enrere, esquerra i dreta, a dalt i a baix, que no són ni vertaders ni erronis, només més o menys útils, doncs ens permeten anar d'aquí cap allà sense entrebancar-nos gaire ni fer més marrades de les necessàries.

Que jo pugui dir que haig d'anar al carrer de sota i trencar a la dreta a la primera cruïlla, no vol dir que vostès hagin de fer el mateix, ni tan sols en l'improbable cas que fossin on jo hi sóc, i volguessin anar allà on també vull anar-hi jo, a Queviures Serra, a comprar mitja lliura d'aquella pasta farcida de carbassa que tant m'agrada.

Kochira wa Herzog-san desu

Un heroi és algú que, perplex per l'absurditat de la vida, opta per la violència i no dubta a enfrontar-se al món fins a ser esclafat, doncs el món, és clar, sempre triomfa. Però allò que distingeix a l'heroi dels altres, doncs tard o d'hora tots som esclafats, és que l'heroi, de bell antuvi, és perfectament conscient de llur derrota, i no obstant això treu pit i, rialler, es precipita al combat, essent la consciència del fracàs allò que li dóna la força i el converteix en el que és, un heroi.

I és tan bell l'espectacle de contemplar aquest desigual combat, que des de sempre hem lloat la gosadia i el valor de l'heroi de torn, ja fos en bells hexàmetres o amb modern material fotogràfic, com fa el senyor Herzog, Werner Herzog, que, com ningú, ha fet la narració de molts d'aquests combats, tant en pel·lícules de ficció com amb els dits documentals, que aquests dies, si així ho desitgen, poden revisar a l'antic cinema Maldà.

Ima (II)

Creure en l'excepcionalitat del present no és res de nou, doncs sempre hi ha qui defensa que les circumstàncies que li toquen viure, siguin les que siguin, són excepcionals. Però qui així parla ens enganya, sempre, com quan Duran i Lleida apel·la a circumstàncies extraordinàries per justificar la seva perpetuació com a mandarí d'Unió, o com quan el senador Obama s'omple la boca amb l'extraordinari moment històric que estem vivint per a justificar la seva set de poder.

El present, certament, és excepcional, sempre, però no pas per les anecdòtiques circumstàncies que l'acompanyen, que poc importen, sinó perquè només vivim en el present, i viure, no m'ho negaran, és un miracle inexplicable.

Salambó o yomimashita

...els clavaven als ulls les agulles que portaven als cabells. Llavors va arribar el torn dels homes, que els van sotmetre a tota mena de tortures: des dels peus, que els tallaven pels turmells, fins al front, dels quals arrencaven corones de pell per posar-se-les al cap. (...) Potinejaven les ferides i hi tiraven terra, vinagre i miques de ceràmica; els altres, neguitosos, esperaven el torn; la sang vessava i ells feien gresca...

La principal diferència entre Madame Bovary i Salambó no és d'escenari, tot i la distància existent entre la França de províncies del segle dinou i la Cartago del segle tercer abans de Crist; tampoc d'estil, per més que el plaer en la descripció es desbordi fora mida a Salambó, i el to general de l'obra pugui recordar al romanticisme de gènere històric tant de moda al segle dinou; ni tampoc d'objectius, doncs gosaria dir que Flaubert sempre ambicionava el mateix, menysprear als seus contemporanis. La diferència rau en què a Madame Bovary la crueltat de Flaubert es concentra en unes poques pàgines, just al final, i anihila al lector per la seva contundència. A Salambó, en canvi, la crueltat és present a cada pàgina, a cada paràgraf, a cada ratlla, i acaba per fer-se simpàtica al lector, que prou voldria, un cop li arribés la tanda, poder, ell també, torturar a plaer a la víctima de torn.

Tsukuribanashi

Saben, que sóc un impostor? no, no vull dir que em faci passar per qui no sóc, doncs prou evident és que qui això escriu no és més que un heterònim mancat d'existència, que no va pel carrer decapitant marrecs o transformant-se en drac. Tampoc és que el què aquí puguin llegir ho hagi escrit algú altre de qui m'aprofito, només faltaria. La meva impostura rau en la relació que estableixo amb allò que escric, que enlloc de basar-se en una relació de subordinació de l'autor vers l'obra, és l'obra la que se sotmet al meu caprici, com el músic que fa d'un concert un mitjà per a demostrar el seu virtuosisme i reivindicar la seva persona, i obvia la música. Amb l'evidència, és clar, que en aquest cas no hi ha cap virtuosisme ni cap persona per reivindicar, i que tot plegat no és més que fum. Però que volen que els digui, la impostura, segons com, també pot ser un agradable passatemps, i, si més no, és un passatemps d'allò més estès, doncs el món, d'impostors, n'és ple.

Kochira wa Flaubert-san desu

En referir-se a l'obra de Gustave Flaubert hom acostuma a servir-se de la paraula realisme, un mot que em desplau, i no pas poc. Jo m'estimo més parlar de versemblança, i dir que l'obra de Flaubert és versemblant, però d'una versemblança que no neix de la correspondència més o menys fidedigna entre obra i realitat, doncs Flaubert era novel·lista, és a dir, escrivia ficció. La seva versemblança és resultat d'un estil que descriu o inventa (això tant és) amb minuciositat i precisió l'escenari on actuen els seus personatges, fins a fer-nos-el tan creïble com el nostre propi món, aquell en què nosaltres mateixos anem d'aquí cap allà fent el que podem. I tinguin per cert que tan gran era l'habilitat de Flaubert que, d'haver-ho volgut, ens hagués fet versemblant qualsevol escenari, fins el més impossible, per molt que estigués poblat per persones honestes i bondadoses.

Dit això, trobo que tot això del realisme, del naturalisme, del verisme o de la versemblança, no són més que romanços.

Kokonotsu

En un exemple de subtilesa, el novè dels deu manaments que diuen que Déu nostre senyor lliurà a Moisès al Mont Sinaí diu, no acusis ningú falsament (llibre de l'Èxode, capítol vint, versicle setze). Tal com assenyalà Hannah Arendt el 1975, el novè manament no enuncia un categòric i problemàtic no mentiràs, doncs l'escrivà de Déu devia ser un murri que volgué estalviar-se enutjoses i estèrils disquisicions sobre la mentida i la veritat, i es limità a demanar bona voluntat per no perjudicar a ningú amb afirmacions dubtoses, que no és poc.

Altrament són els sacerdots de tot culte (religiós o científic, darrerament mediambiental), defensors per excel·lència del monopoli de la veritat (revelada, és clar), i gent poc amiga de subtileses. Sacerdots que no per res fan la seva particular i interessada lectura del novè manament, d'habitud un no mentiràs absolut, irrefutable, doncs s'entén que al posseïdor de la veritat res no el disgusta tant com la mentida.

Kodomotachi (II)

Al carrer, amb el paraigües en una mà i una bossa a l'altra, veig com se m'apropen tres marrecs de pocs anys fent tabola. Un d'ells, el que va primer, camina d'esquena tot explicant ves a saber què als seus companys, sense fixar-se gens per on va. Jo, per si de cas, em desvio cap a la dreta per mirar de no topar-hi, però ell fa un gir sobtat cap a mi, de manera que, sense que jo pugui evitar-ho, ensopega amb la meva cama esquerra, s'entrebanca, i cau sobre el panot mullat de la vorera. Els seus dos companys s'aturen de cop, i en veure caigut al seu amic em miren com qui demana explicacions per algun greuge, talment jo tingués alguna responsabilitat en el que acaba de succeir. Per evitar-me farragoses explicacions, doncs res de més enutjós que defensar les pròpies raons, deixo caure el paraigües que porto a la mà dreta i prenc l'esmolat glavi que duc a la bossa de la mà esquerra, i amb un sol gest, precís i decidit, separo el cap dels dos vailets de llur tronc. Tot seguit deso el glavi dins la bossa, recullo el paraigües i, reprenent el meu camí, agafo el telèfon mòbil per trucar a l'esmolet, d'on vinc de recollir les divines armes que vaig portar-li la setmana passada, per felicitar-lo per l'esplèndida feina feta.

Wani no asobi o shimashita

Com d'altres passegen el gos, ahir la petita Albeta passejava un petit cocodril, prenent amb la mà dreta un esfilagarsat cordill blau que sortia de la boca del rèptil, talment li haguessin d'arrencar un queixal corcat. Del llom del cocodril sobresortien dos caps d'hipopòtam de color groc, que gràcies a l'enginy d'un mecanisme que duia ocult dins la panxa, obrien i tancaven llurs rialleres boques segons el desplaçament de tot el conjunt, que lliscava, empés per la força de tracció que li transmetia el cordill, sobre quatre rodes vermelles que substituïen a les habituals extremitats d'aquest tipus d'animals. Ja per acabar, només afegir que la panxa del cocodril era feta de plàstic de color groc, en contraposició al verd del plàstic del llom, i a conjunt amb el groc dels caps d'hipopòtam, fets, també, de plàstic, nom genèric dels composts orgànics polimèrics obtinguts per síntesi o procedents de substàncies naturals que han sofert profundes transformacions químiques.

Gide-san no hon o yomimashita

Julius de Baraglioul vivia sota el règim prolongat d’una moral provisional, aquella mateixa moral a la qual se sotmetia Descartes, mentre esperava poder establir les regles d’acord amb les quals viure i actuar per a l’esdevenidor. Però ni el temperament de Julius no parlava amb tanta intransigència, ni el seu pensament amb tanta autoritat perquè fins a l’hora present li hagués estat gaire penós d’avenir-se amb les conveniències. Ell, al cap i a la fi, no exigia res més que confort, del qual formaven part els seus èxits d’home de lletres.

Escriu l'André Gide, a l'excel·lent Les caves del Vaticà.

I un cop més el model a seguir ens el dóna la literatura, doncs res de millor que la pasta de cel·lulosa dels llibres per a viure segons allò que determini la nostra voluntat. Sort, però, que el nostre atrafegat anar amunt i avall és ple d'enutjosos contratemps que ens alliberen d'aquesta possibilitat, doncs viure segons el nostre desig ha de ser, probablement, la pitjor de les tiranies, per molt que en la nostra immodèstia només aspirem, com el senyor Baraglioul, a un poc de confort i a un absurd èxit literari.

Irasshaimase

Puc fer alguna cosa per vós, sento que se m'adreça una veu al meu darrere. I en tombar-me veig a un bell minyó, que amb posat servicial em somriu cofoi, esperant, sens dubte, les meves demandes. Alguna cosa per mi... com ara enllustrar-me les sabates? li pregunto, sobtat per l'absurditat del seu oferiment. Si això és el que desitgeu, em respon ell, sol·lícit, talment tingués el raspall i el pot de betum a punt, i res no li plagués més que ocupar-se del meu calçat. I ara, no digueu nicieses, enllustrar-me les sabates, on s'és vist. Però què voleu fer per mi...? Què us fa pensar que podeu fer alguna cosa per mi...? que potser podeu alliberar-me de les meves penes o de les meves alegries? I ja sigui pel to agre de les meves paraules, o pel significat de les mateixes, si és que alguna cosa signifiquen, el bell minyó deixa de somriure i roman uns instants en silenci. Sempre us puc enllustrar les sabates, respon a la fi, somrient de nou. Sí, això sí, sens dubte, i abans de deixar-li les sabates li dono una moneda com a propina, i li recordo que a l'endemà se m'ha de despertar a les set, sens falta.

Shattā (II)

De sobte, per culpa d'un lleig atzar, allò que m'enllamineix el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui agrair la inevitable joia de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que m'és del tot desconeguda i que m'ofereix no poques dificultats, encara més si considerem la manca d'eines adequades, però també la satisfacció de fer allò que no sé fer, i assolir l'èxit en forma de cable que torna a alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Quinoko o tabetai desu

Aquest migdia, camí de casa, m'he imaginat immortal. També m'he imaginat ric i jove, ple de salut, intel·ligència i bellesa, doncs qui vol immortalitzar la pobresa o l'estupidesa? Ben cofoi m'he vist vivint al camp, en un vell casalot envoltat per un ombrívol jardí, malbaratant el meu infinit temps en nicieses, i menjant els abundosos bolets dels boscos dels voltants que ningú més que jo collia. N'hi havia a manta, i era tot un plaer menjar, dia sí dia també, pa amb oli de tòfona i cristalls de sal, carpaccio d'ous de reig, xampinyons amanits amb vinagre balsàmic, crema de rovellons i escalunyes, bacallà confitat amb ceba i rossinyols, patates trinxades amb col i potes de perdiu, sopa de soba amb ou cru i tempura de trompetes i camagrocs, truita d'ous de guatlla amb fredolics i escarlets, arrós de ceps amb faves i escarxofes, tirabecs saltats amb múrgoles, futo-maki de llenegues amb salmó, i mil tipus més de bolets, doncs fins la gírgola més humil o l'amanita més metzinosa m'eren ben saboroses.

Aquest migdia, camí de casa, tenia gana.

Puig-san desu ka, Roma-san desu ka

Satisfet i incrèdul, escolto com la presentadora del telenotícies anuncia que Valentí Puig ha estat triat per dissenyar el contingut de la participació catalana en la Biennal de Venècia d'Arts Visuals 2009, dins el programa Eventi Collaterali. Satisfet, doncs tot i que desconeixia aquesta vessant en l'activitat professional del senyor Puig, la seva presència és sinònim de rigor i qualitat. I també incrèdul, doncs els sectaris que ens desgovernen sempre han obsequiat aquest tipus de llaminadures als seus acòlits, i em sorprèn que ara triïn al senyor Puig, a qui ja van menystenir al sarau de Frankfurt, i qui no crec que hagi esdevingut, d'ahir per avui, eco-socialista o similar.

Però la satisfacció i la incredulitat em duren poc, doncs tot seguit, en ampliar-se la notícia, Valentí Puig metamorfosa en la persona d'un tal Valentín Roma, que exposa amb seguretat l'eix vertebrador de la seva proposta, presentar l'existència d'alternatives al capitalisme, potser visuals, afegeixo jo, atès que parlem d'arts visuals.

Doncs això, el 2009, a Venècia.

Kochira wa Àiax-san desu (II)

Un cop Àiax és mort, perdut també per llurs pròpies follies, els caps aqueus reunits en assemblea decideixen no donar sepultura al seu cos, ni fer cap dels ritus funeraris d'habitud, doncs consideren Àiax un traïdor, indigne d'aquests honors. Ulisses, però, a l'igual que Antígona en el cas del seu germà, s'hi oposa en considerar la decisió de l'assemblea forassenyada i causa de possibles desgràcies. I per això, per la por al mal fat, l'enginyós Ulisses fa servir un cop més la paraula per convèncer als companys de llur error, i Àiax, com no pot ser altrament, és enterrat.

Però ens equivocaríem si penséssim que Ulisses triomfa allà on Antígona fracassa, doncs Antígona també triomfa. Antígona sap que la manera més eficient de defensar allò que creu, l'obligada pietat vers els Déus (i no pas honorar a un germà mort), és sacrificar la seva vida i abraçar el martiri amb fermesa. I tanta raó tenia Antígona triant la mort, que avui dia, més de dos mil anys després, continuem recordant el seu nom, el nom d'algú que, ves per on, mai va existir.

Watashi wa kuma desu

Avui, en llevar-me, m'ha plagut ser un ós formiguer. M'he tret el pijama, m'he estirat el nas fent pinça amb dos dits, i despullat he baixat al carrer on, de quatre grapes i amb els ulls mig aclucats (els óssos formiguers tenim una visió deficient), he començat a cercar les saboroses formigues. Però, abans que en pogués trobar cap, he sentit com una veu coneguda em cridava, ep, dErsu, que fas despullat i de quatre grapes pel carrer, que crides l'atenció i te'n constiparàs, i de seguit he reconegut l'assenyada veu de J. No m'atabalis, sóc un ós formiguer i cerco formigues i tèrmits, he respost. Els óssos formiguers no parlen, ha dit J., i tu com ho saps, setciències? si jo parlo, i jo sóc un ós formiguer, els óssos formiguers parlen, he sentenciat. Deixat estar de sil·logismes pocasoltes, a més, no tens aspecte d'ós formiguer, ha afegit J. I tu a qui creuràs, a mi o als teus ulls, empirista de pa sucat amb oli? Vull ser un ós formiguer i sóc un ós formiguer, i d'una empenta me l'he tret de sobre i he continuat vorera enllà, alhora que el vent s'emportava les darreres paraules de J., voler no sempre és poder, dErsu, no sempre...

Kyūketsuki (II)

No tenia mai una paraula amable amb ningú, ni perdonava res als altres, doncs cada nafra, cara malaptesa, cada errada que poguessin cometre, li recordava, com una punyalada, les pròpies mancances, i res no el turmentava tant com saber-se imperfecte. Per això va decidir retirar tots els miralls del vell casalot on vivia, per no haver de contemplar mai més la seva odiosa imatge. I per això només sortia en hora fosca, quan els carrers ja eren deserts i les probabilitats de trobar algú eren ben minses, doncs, cada cop més, la presència dels altres li provocava enutjosos atacs de fúria.

Les enraonies van dir d'ell que odiava el dia i només vivia de nit, que tenia tractes amb el maligne i que podia metamorfosar, a voluntat, en un lleig mamífer volador. Ningú havia vist mai res de tot això, però tothom coneixia a algú que jurava que sí, que un parent seu l'havia vist fent coses que no es podien ni explicar. Fins que va arribar el dia en que la multitud, temorosa del monstre que havia creat, va acabar assaltant el vell casalot. Van esbotzar la porta i ho van regirar tot fent aldarull i destrossa, i en trobar-lo amagat dins un armari, paralitzat pel terror, van tallar-li el cap, li van clavar una punxeguda estaca de fusta al cor, i li van omplir la boca d'alls.

Les autoritats van obrir una investigació que mai es va resoldre, i encara avui hom té la precaució de senyar-se en passar pel davant del vell casalot, no pas per apaivagar la consciència per allò que feren, només faltaria, sinó per vèncer la por al monstre que mai va ser.

Ototoi no shinbun

Zapatero sitúa a un magistrado muy religioso al frente del Poder Judicial, llegia abans-d'ahir a la portada del diari el país, gràcies al generós cos de lletra del titular. I encara resto, com no pot ser altrament, decebut. No pas per les creences privades del senyor magistrat, que tant se me'n donen; ni pel to de progressista escandalitzat de qui redacta el titular, doncs ja el conec, el pamflet ex-independent del matí; ni tampoc perquè sigui el cap del poder executiu qui designi a dit al cap del poder judicial, doncs prou sé que el senyor Montesquieu és mort i ben mort, requiescat in pace. És, només, que almenys podrien guardar les formes, tots plegats, essent com són les formes l'únic de democràtic que semblava restar-li al dit estat espanyol, i haver escrit alguna cosa com ara: Zapatero propone a un beato para presidir el Poder Judicial.

Kochira wa Wilde-san desu (II)

Per mi el martiri no era sinó una forma tràgica d’escepticisme, un intent de fer realitat per mitjà del foc allò que no s’ha aconseguit per mitjà de la fe. Ningú mor per allò que sap que és veritat. La gent mor per allò que vol que sigui veritat, per allò que el cor li diu amb horror que no és veritat.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

Podríem girar l'argumentació de Wilde i afirmar que viure és una forma de creure, que allò que aconseguim per la fe no cal defensar-ho per mitjà del foc, doncs poc importa el parer dels altres quan el nostre cor viu en la certesa. Podríem, fins i tot, afegir que la manca de fe és la causa de la violència que senyoreja el món, doncs si hom tingués fe renunciaria a qualsevol violència. Podríem, tot seguit, embrollar-nos intentant definir la fe i escatint quina és la millor, la més útil o la més veritable. Podríem, doncs, dir tantes bestieses com volguéssim i, panxacontents, restar convençuts de la niciesa a la que haguéssim arribat, fins que a l'endemà llegissim qualsevol altre frivolitat bellament escrita, i l'habitual manca de rigor del nostre raonament ens portés, de nou, a dir el que fos.

Ganbatte kudasai (IV)

Com vostès potser recordaran, a l'armari del rebedor de casa guardo les armes que acostumo a fer servir per assolir la glòria: les gamberes de flexible estany, l'elm massís de daurada crinera, l'escut de sòlid bronze, la llarga pica, el glavi de punxegut argent, la cuirassa i el talabard de cuir. I cada diumenge, si fa bo i les meves obligacions m'ho permeten, en haver dinat surto rabent en cerca de l'odiós enemic, doncs l'enemic sempre és odiós, només faltaria.

Tot això ve a col·lació perquè els volia explicar que diumenge passat vaig trobar a la cantonada del carrer Girona amb Diputació un vell xaruc que em va mirar malament. Desperta ferro, vaig cridar, i encès d'ira li vaig gitar la pica al mig del pit amb totes les meves forces, alhora que esquivava la maldestra escomesa del seu bastó d'invàlid i l'esventrava amb l'esmolat glavi, abans d'esbocinar-li la testa colpejant-lo amb el cantell de l'escut. Satisfet per la gesta que acabava de realitzar vaig treure pit, i curull d'orgull, amb la seguretat que dóna ser el preferit dels Déus, vaig tornar cap a casa a preparar el sopar, amanida de bacallà amb alvocat, ceba tendra i olives negres.

Kyūketsuki

El 1932 Carl Theodor Dreyer dirigí el seu primer film sonor, Vampyr-Der Traum des Allan Grey, on el so ambient substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, una lliure i personal interpretació del tema vampíric, es fon en favor de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles inoblidables. El 1970 Pere Portabella dirigí el seu quart film sonor, Vampir-Cuadecuc, on el so ambient també substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, de tots coneguda doncs segueix el canònic text de Bram Stoker, no arriba a fondre's del tot en benefici de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles notables.

Copiar, reproduir per imitació, no és una feina fàcil, ni sempre volguda, i allà on Dreyer aconseguí una obra mestra del cinema, Portabella, un excel·lent artesà que no gaudeix de la meva prescindible simpatia, feu un film notable i d'una infreqüent delicadesa, que qui així ho desitgi pot veure a la sala gran dels Cinemes Verdi en rigurosa estrena, doncs en el seu moment l'obtusa censura franquista prohibí l'exhibició del film.

Shattā

De sobte, gràcies a un bell atzar, allò que m'enfosquia el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui culpar de la inevitable insatisfacció de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que em desplau, encara més quan les mans se'm taquen de greix i una gota de sang m'envermelleix el dit gros de la mà dreta, punxat per un dels fils metàl·lics que conformen el cable que hauria d'alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Doko ni watashi no uchi ga arimasu ka

Caminant apressat, camí de casa, m'aturo desconcertat en una cruïlla, doncs no recordo si haig de girar a l'esquerra, a la dreta, o continuar recte. Dubtós em fixo en les tres opcions que tinc al meu davant, però cap d'elles em resulta coneguda, com si mai les hagués vist abans. Em tombo per comprovar si he seguit el camí habitual, però tampoc sé reconèixer el carrer per on he vingut. Miro de nou cap endavant i torno a dubtar, i m'apropo a un assalariat de l'ajuntament que multa als vehicles estacionats per demanar-li per on haig d'anar. Perdoni, per anar a casa meva, li pregunto. On viu vostè?, em respon. A casa meva, és clar, dic jo. I on és casa seva, a quin carrer? em talla, abans d'afegir, va, no veu que tinc feina i no estic per bromes? Desorientat, doncs tampoc puc recordar la meva adreça, m'assec en un banc proper on m'entretinc mirant a qui passa pel meu davant, per si de cas algú m'és conegut i puc demanar-li ajut o, millor encara, per si a algú li sóc conegut i m'ofereix el seu ajut.

Fins que en hora fosca em troba, diu ser la meva parella, i després d'assegurar-se que em trobo bé em renya pel meu capteniment, doncs m'has fet patir de valent, afegeix. Jo entomo la meva culpa, prometo esmenar-me, i, agafat de la mà em deixo portar cap a casa, a on, em diu, tenim gamba vermella per sopar, que sembla ser que m'agrada d'allò més.

Israel ni sunde imasen

Si entenem per Agència d'Intel·ligència una estructura governamental encarregada de la recopilació, anàlisi i ús d'informació, amb el teòric objectiu de preservar la seguretat de l'estat que la patrocina, convindrem que l'estat d'Israel té tres agències dites d'intel·ligència (d'agents secrets, com si diguéssim), el Mossad, el Shabak, i l'Aman. El Mossad, forma abreujada de Hamosad Lemodi'ín Uletafkidim Meyujadim (Institut d'Intel·ligència i Operacions Especials), és el responsable de les activitats dutes a terme fora de l'estat hebreu. El Shabak, acrònim de Sherut Bitachon Klali (Servei de Seguretat General), és el responsable de les activitats dutes a terme dins de l'estat d'Israel. I l'Aman, Agaf HaModiin (Direcció d'Intel·ligència Militar), és, a més d'un conegut oxímoron, l'agència d'intel.ligència de les Forces de Defensa Israelianes.

És per això que un dia vaig escriure que l'home que caminava al meu davant era un agent del Mossad, tot i no semblar-ho, doncs si enlloc de caminar pels carrers de la ciutat de Barcelona ho hagués estat fent pels de Jerusalem, Tel Aviv, Haifa, Be'er Shea o Eilat, hagués escrit que era agent del Shabak, i si enlloc de caminar pels carrers d'una ciutat, ho hagués estat fent per una intal·lació militar, hagués dit que era agent de l'Aman.

Ikimasen ka

Petits moviments al marge, cada vint-i-tres hores, cinquanta-sis minuts i quatre segons, la Terra complerta un gir sobre el seu eix; cada tres-cents seixanta-cinc dies, cinc hores i quaranta-set minuts, una òrbita al voltant del Sol; cada divuit anys, set mesos i sis dies, un moviment de nutació al voltant de la seva posició en l’esfera celest de nou segons d’arc; cada vint-i-cinc mil set-cents seixanta-set anys, set mesos i sis dies, una volta de precesió; cada dos-cents vint-i-sis milions d’anys, en bona companyonia amb la resta del dit sistema solar, una òrbita al voltant del centre de la Via Làctia.

Tot plegat fa una resultant de més de dos-cents disset mil dos-cents quinze quilòmetres per segon, que no semblen pocs, tot i que de vegades, còmodament escarxofats en alguna butaca, puguem restar convençuts de la nostra quimèrica estaticitat, com qui còmodament instal·lat en la certesa, resta convençut de llurs pròpies conviccions.

Kochira wa Eliasson-san desu

Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.

És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.

Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (II)

Doncs això, tot i que demà tampoc agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Síssif-sama desu (IV)

Desvagat, assegut al sofà, contemplo com la petita A. agafa un drap de cuina i el deixa sobre una de les butaques de la sala, i com tot seguit el pren de nou i el porta al calaix on era fa un moment. Fet això el torna a prendre i el tornar a deixar sobre la butaca, d'on el pren de nou i el porta al calaix. Tot seguit cap a la butaca, després al calaix, butaca, calaix, butaca, calaix... així fins que la interrompo amb alguna niciesa, com ara canviar-li el bolquer o donar-li de menjar.

És aleshores que penso que potser Síssif no complia cap càstig, només que, un cop hostatjat a l'Hades i lliure d'obligacions, feia allò que més li plaïa, això és, arrossegar una enorme pedra d'alt d'un turó per deixar-la caure tot seguit pendent avall, doncs bé hem de fer alguna cosa per passar l'estona, ni que sigui passejar un drap de cuina d'aquí cap allà, arrossegar rocs amunt i avall, o teclejar sense solta ni volta. Tants caps, tants barrets.

Kochira wa Queequeg-san desu

És a la taula del costat, prenent una copa de vi escumós, i només llambregar-lo l'identifico tot seguit, doncs sens dubte és en Queequeg, l'arponer que en companyia del capità Ahab encalçava la mítica balena blanca. De pell entre fosca i porpra, tota tatuada seguint el dibuix d'un escaquer, i amb la testa afaitada, excepció feta d'un petit floc de cabells nuat sobre el front, en tot és idèntic a la descripció que d'ell fa Melville, doncs fins i tot fa pipades a una mena de tomahawk que sembla servir-li de cassoleta per l'herba. Això sí, enlloc de l'arpó preceptiu tragina una planxa de fusta muntada sobre quatre rodes, que recolza a la cadira on és assegut, al carrer Ferlandina, a tocar del MACBA.

I és tanta la meva badoqueria que no triga a adonar-se de la meva atenció i em demana, displicent, si vull alguna cosa. No res, responc, no res, doncs per molt que tinc mil preguntes a fer-li, sempre m'ha agradat ser respectuós amb la intimitat dels famosos.

Ō-sama no ojō-san

Diuen que la filla del bon rei s'estava a la finestra quan passaren tres tambors que tornaven de la guerra, el més petit dels quals portava un ram de rosetes. Diuen que la filla del bon rei va demanar al petit tambor que l'obsequiés amb una de les rosetes del ram, i diuen que el petit tambor li respongué que donzella qui l'haurà, serà l'esposa meva. Diuen que la filla del bon rei es mostrà disposada a maridar-se amb el petit tambor, si els seus pares acceptaven donar-la. Diuen que el petit tambor anà a trobar al bon rei, i en fer-li saber que ell també era fill de reis, dels reis d'Anglaterra, el bon rei es mostrà complagut i l'acceptà com a gendre. Diuen que aleshores el petit tambor menyspreà al bon rei, també a la seva filla, doncs al seu país, va dir, n'hi ha de molt més belles.

Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka

En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.

Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.

A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.

Hokori

L'orgull, en tant que excés d'estima d'un mateix, m'és un sentiment molt preuat, alhora que l'orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits, em resulta odiós, doncs entenc que hom resti cofoi de ser qui és, altrament fora enutjós viure, però pretendre justificar aquest cofoisme en uns suposats mèrits només pot ser fruït del desvergonyiment o de la ignorància, dos atributs que no conviden, en cap cas, a treure pit, la més menyspreable i la més habitual de les maneres que hom té de mostrar el seu orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits.

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

Kochira wa Romera-san desu

Els relats de la intimitat, de Marc Romera, són grans remolins que ens xuclen enmig d'una mar grossa de subordinades que semblen no tenir aturador. Des de les primeres línies quedem atrapats en un moviment circular bastit a base de repeticions, que primer no sabem cap a on va, després ens pensem que sí, i tot seguit trobem que no va enlloc, o potser sí, però que tant és. Enmig de cercles sense fi, empesos per la força centrípeta de la paraula, tant pot ser que gaudim de la prosa interminable de Romera (com el marrec que xala de valent donant voltes dalt dels cavallets), com que acabem ben marejats de tanta giragonsa, talment ens trobéssim tancats dins el tambor d'una rentadora en ple centrifugat.

Jo, particularment, he trobat plaent el segon relat, el viatger, potser perquè és l'únic amb traca final, i, molt en el fons, crec que tinc una certa debilitat per la pirotècnia.

Ima

... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.

Llegeixo en un gran panell a l'entrada de la sala d'exposicions.

I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.

Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.

Kakimasu

Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.

I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.

Orimasu

Un cop fet el cim només em resta davallar. Primer amb cura, doncs la roca és vertical i trobo poca presa on subjectar-me, i tot seguit arrossegant el pedruscall d'un inestable tarter. Després continuo per un agradós prat de gramínies, on corro costa avall, fins que un bosc d'avetoses m'embolcalla i haig de moderar la meva empenta. No hi fa res, doncs de seguida torno a córrer per un corriol que baixa fent ziga-zagues, fins que trobo el llit sec d'un torrent per on faig drecera, barranc avall, a l'obaga d'un bosc de ribera que mor en un imponent espadat que em barra el pas. Sort d'uns esglaons tallats a la roca que es perden en un mar de boira, on sense dubtar-ho m'hi capbusso fins perdre la noció del temps, doncs tanta és la cura que haig de tenir per a no entrebancar-me, que ja no sé si fa molt o poc que era al cim, si fa molt o poc que davallo, si fa molt o poc que sóc a les escales. Fins que desorientat, pres d'un cert desassossec, m'aturo, fart de no arribar enlloc, ple de neguit. Però tornar enrere, escales i torrent amunt, em sembla una follia, i torno a davallar enmig d'una boira que s'espesseix per moments i que em fa aturar sovint, estossegant, xop de suor, sufocat per una estranya escalfor que sembla sortir de la terra. Em trec la motxilla i la roba, que abandono sobre els esglaons, i sigui per inèrcia o per la impossibilitat de tornar enrere, m'apresso de nou escales avall, saltant els esglaons de dos en dos, de tres en tres, fins que rere un revolt, assegut en una gran fita de pedra, el trobo, somrient, vestit de vint-i-un botons. Ell, en veure'm, somriu encara més, s'aixeca, i allargant-me la mà em saluda, llagoter, sigueu benvingut a casa vostre, estimat, sigueu benvingut a l'infern.

Densha ni ikimasu

Perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Si més no, en aixecar el peu esquerre per fer una passa veig una formiga rebregada allà on instants abans hi era el meu peu. Per tranquil·litzar-los afegiré que l'insecte es refà, recull una clofolla de llavor de gira-sol que hi ha al seu costat, i marxa vés a saber on, doncs no el puc seguir en ser distret per una veu de dona que em pregunta si tinc una mica de xocolata. Com suposo que no faig posat de mestre pastisser, ni de venedor ambulant de llaminadures, dedueixo que no em demana cap producte alimentari obtingut de la pasta de cacau, sinó alguna substància psicoactiva amb efectes depressors sobre el sistema nerviós. Sigui com sigui m'excuso i aprofito per pujar al tren que acaba d'aturar-se al costat de l'andana on sóc, esperant-lo, de fa estona.

Ja assegut dalt del tren obro a l'atzar el petit diccionari que porto, on trobo tres possibles accepcions pel verb trepitjar, (1) posar els peus damunt d'una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi, (2) esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la, i (3) tractar algú amb el més gran menyspreu, humiliar-lo en el seu honor, en la seva dignitat. És per això que esmeno la primera frase del paràgraf anterior, i on pensava escriure perdut al Vallès trepitjo una formiga, escric perdut al Vallés crec trepitjar una formiga. Satisfet amb l'esmena tanco el diccionari, baixo del tren aprofitant que de nou és aturat en alguna estació, i transformat en formiga espero que s'aixequi el peu que creu treptijar-me, recullo una clofolla de llavor de gira-sol que trobo al meu costat, i torno cap al formiguer, cau on habiten les formigues en societat.

Daigaku ni ikitai desu

I és que les nostres universitats, com afirma Eric Hobsbawn, són dominades per escriptors i poetes mediocres que han trobat en la docència no solament la manera de guanyar-se el pa, sinó també de divagar indefinidament i sense substància sobre creacions artístiques, confegint-ne interpretacions xifrades per poder-les disseccionar escolàsticament en seminaris mancats de llum i vida.

Escriu l'Antoni Llena a Per l'ull de l'art.

Atesa la meva inqüestionable mediocritat, la inintel·ligibilitat vàcua del meu discurs, i la meva indubtable capacitat per ajuntar paraules de manera indefinida, proclamo aquí el meu dret inalienable a una plaça docent, amb catorze pagues anuals i trenta dies de vacances, de preferència al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, que no per res, és el que tinc més a prop de casa.

Kesa hon-ya ni ikimashita

Aquest matí he anat a comprar llibres. He sortit de casa i he caminat fins a la cantonada, he tombat a l'esquerra per Casp, he creuat els carrers Girona, Bruc i Roger de Llúria, i a Pau Claris he tombat cap a la dreta, on de seguit he trobat a mà esquerre la llibreria on acostumo a anar. Una llibreria no gaire gran, però potser una de les més reconegudes de la ciutat on visc, que casualment és el cap i casal, segons diuen. Primer he mirat la taula de llibres recomanats, després la de novetats, i finalment he vagarejat pels prestatges amb el fons, on he buscat a alguns dels autors que m'abelleix llegir. Dino Buzzati i Elies Canetti als prestatges de literatura en italià, Robert Musil i Joseph Roth als de literatura en alemany, Herman Melville i Oscar Wilde als de literatura en anglès, per dir alguns noms. Autors prou coneguts per tothom i que no haurien de faltar en el catàleg de traduccions de qualsevol llengua decent. Però, com sempre, o no he trobat res o he trobat llibres que ja he llegit, potser més d'un cop i de dos. Abans de sortir he agafat quatre novetats i un Flaubert.

De tornada a casa he tornat a pensar que és una llàstima que jo prefereixi llegir en català, doncs si ho fes en castellà no tindria cap maldecap per trobar tot allò que busqués i encara més, i perdonin el rodolí.

Dare ga watashi desu ka

Desvagat, assegut en un banc al mig d'un concorregut passeig, passo l'estona contemplant als desconeguts que van i venen d'aquí cap allà. Imagino les seves vides i penso que potser fora bo ser algú d'ells. Per això començo a fixar-me amb més cura en tothom que hi passa, per decidir qui vull ser. Però ningú em fa el pes, ni grans ni petits, ni homes ni dones, doncs tothom és massa prim o massa gras, massa alt o massa baix, porta unes sabates d'allò més desafortunades o parla massa fort. I no és fins després de molt triar i remenar que veig a algú que em fa prou patxoca, però va apressat, massa, i poc que vull anar amb presses, jo.

I així m'entretinc, fins que em ve a buscar la meva companya per tornar cap a casa, doncs la petita ja ha jugat prou al sorral. És aleshores que ho veig clar, d'una obvietat que esborrona, vull ser la meva companya, que per alguna cosa és la poma escollida. Ella és bondadosa i agraïda, humil i amable, cortès i constant, sàvia i respectuosa, justa i tolerant, digna i misericordiosa, ferma i generosa, franca i pacient, treballadora i coratjosa, prudent i pietosa, honesta i diligent, lleial i amorosa... i fa un goig que no es poden ni imaginar.

Però tampoc pot ser, doncs ser ella voldria dir conviure amb algú com jo, i això, és clar, fora un suplici, del llatí supplicium.

Kyō toriniku o tabemashita ka

Avui he vist un estruç, struthio camelus, ocell de l'ordre dels struthioniformes, família dels struthionidae, més semblant a una girafa que no pas a un pardal, que campava al davant del mas on he fet nit. Poruc m'he fet fotografiar al seu costat, he tocat amb el dit índex el plomall de les seves ales, i li he acaronat el cap amb el palmell de la mà. Cada cop més confiat he jugat a encalçar-lo, i rialler he fugit de les ràpides escomeses del seu bec. Després de molt xalar he acabat esgotat, m'he eixugat la suor del front amb un mocador, i he anat a dinar. Assegut al menjador he llegit amb atenció la carta del restaurant, i sense dubtar-ho he demanat amanida i un filet d'estruç molt poc fet (tendríssim, segons el cambrer), acompanyat pel vi de la casa, que prou bo ha estat. I a l'hora de pagar he preguntat si em podien donar alguna ploma de l'animal, com a record, he afegit.

Kochira wa Polzet-kun desu

Amb la mirada baixa, capficat en les meves nicieses, veig sobre el panot de la vorera una petita moneda d'acer recobert de coure, d'un, dos o cinc cèntims d'euro. És tan poc el seu valor que no em prenc la molèstia d'ajupir-me a collir-la, i si no fos per què en fer una passa veig una segona moneda, en tot idèntica a l'anterior, no escriuria això. Però en veure la segona moneda imagino una tercera, una quarta i una infinitat de monedes fent filera, separades totes elles la distància d'una passa, que em recorden la història de'n Polzet, el nen que era tan petit com el dit polze d'una mà.

Vet aquí que els pares d'en Polzet eren tan pobres que decidiren abandonar als seus set fills al mig del bosc. Però en Polzet, coneixedor de les intencions paternes, s'omplí les butxaques de pedretes per anar abandonant pel camí. Així, un cop sols al bosc, Polzet i els seus germans pogueren tornar a casa gràcies al rastre de pedretes, per satisfacció de pare i mare, que ja es penedien de la seva acció, doncs ara la fortuna els somreia. Però la sort és capriciosa, i en ser atuïts de nou per la pobresa els pares d'en Polzet decidiren abandonar de nou als seus fills. Aquest cop en Polzet va marcar el camí amb petites molles de pa, que, ai las, serviren d'aliment a la golafreria dels ocells. Perdut al bosc, Polzet visqué aventures meravelloses que finalitzaren amb la família reunida de nou, aquest cop enmig de grans riqueses.

I així vaig fent, camí de casa, amb les aventures d'en Polzet al magí, i deu cèntims més a la butxaca.

Chotto matte kudasai (VIII)

Aquest cop em ve a buscar a casa, a l'habitació que em fa de despatx. Sense dir res deixa la dalla recolzada a la llibreria i s'asseu a la cadira del meu davant. Jo faig com si no el veiés i continuo escrivint, amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell gargalleja per cridar la meva atenció, però jo l'ignoro, doncs no és més que un personatge de ficció fruït de la meva fantasia. Us he vingut a buscar per tercera vegada, diu. Jo no li responc res i faig com qui sent ploure. A més, plou. Encara mai ningú m'havia burlat d'aquesta manera, afegeix, i jo, com si fos sord, m'aixeco per consultar una dada al diccionari mitològic. Però aquesta vegada és la bona... au, anem, sense marraneries. Però jo torno a escriure amb la mirada fixa al monitor. Parlo jo o passa un carro, em crida, alhora que amb gest precís assenyala l'ordinador, que esclata en una breu flamarada. Va anem, riu, ara burleta. Jo, impassible, busco un full en blanc al calaix, que també crema sobtat, com la taula, l'habitació, el pis sencer, tot l'edifici, l'arbre del davant, els cotxes aparcats a la vorera, quatre vianants i dos llebrers.

I a la vorera del davant, envoltats de bombers, policies i badocs que fan la seva feina, la meva companya em pregunta com ens ho farem, ara que el foc ens ho ha pres tot. Ficció, li responc, tot això no és més que ficció, tu mateixa ho vas dir.

Nodo ga itai desu

Senyors, què volen que els digui... he dormit malament, tinc febre i estic cansat. A l'empassar saliva noto dolor a la gola, i crec que tinc angines, inflamació de la faringe de probable origen bacterià. A primera hora de la tarda trucaré al meu metge, tota una eminència, per demanar hora. A la seva consulta parlarem de tot i res, després li explicaré el motiu de la meva visita, i tot seguit em prendrà el pols als dos canells, la pressió als dos braços, m'inspeccionarà la gola amb l'ajut d'una petita espàtula de fusta, i amb un estetoscopi auscultarà els sons del meu cos. Dues hores després sortiré amb la recepta d'algun antibiòtic, i tot i que a l'endemà ja em trobaré força millor, em prendré les píndoles seguint la prescripció corresponent. Potser, si les angines són lleus, enlloc de l'antibiòtic em receptarà algun compost de iode per gargallejar, o algun xarop de mal gust. Sigui com sigui seguiré amb exactitud les seves instruccions, i no dubto que recuperaré les forces, la febre marxarà, i tornaré a empassar saliva o aliments (avui canelons d'espinacs amb panses i pinyons) sense cap molèstia.

I si escric tot això no és pas per dir-los que tinc mal de coll, encara menys per a què em desitgin una ràpida recuperació, doncs que són avui en dia unes angines, a casa nostra, fora d'una enutjosa molèstia. És només, que, en posar-ho per escrit, espero que esdevingui ficció.

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.