Puc fer alguna cosa per vós, sento que se m'adreça una veu al meu darrere. I en tombar-me veig a un bell minyó, que amb posat servicial em somriu cofoi, esperant, sens dubte, les meves demandes. Alguna cosa per mi... com ara enllustrar-me les sabates? li pregunto, sobtat per l'absurditat del seu oferiment. Si això és el que desitgeu, em respon ell, sol·lícit, talment tingués el raspall i el pot de betum a punt, i res no li plagués més que ocupar-se del meu calçat. I ara, no digueu nicieses, enllustrar-me les sabates, on s'és vist. Però què voleu fer per mi...? Què us fa pensar que podeu fer alguna cosa per mi...? que potser podeu alliberar-me de les meves penes o de les meves alegries? I ja sigui pel to agre de les meves paraules, o pel significat de les mateixes, si és que alguna cosa signifiquen, el bell minyó deixa de somriure i roman uns instants en silenci. Sempre us puc enllustrar les sabates, respon a la fi, somrient de nou. Sí, això sí, sens dubte, i abans de deixar-li les sabates li dono una moneda com a propina, i li recordo que a l'endemà se m'ha de despertar a les set, sens falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada