De sobte, gràcies a un bell atzar, allò que m'enfosquia el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui culpar de la inevitable insatisfacció de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que em desplau, encara més quan les mans se'm taquen de greix i una gota de sang m'envermelleix el dit gros de la mà dreta, punxat per un dels fils metàl·lics que conformen el cable que hauria d'alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.
1 comentari:
i un cop superada la reparació -taaant traumàtica- pots descansar i sentir-te satisfet, almenys una estoneta.
Publica un comentari a l'entrada