Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada