Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.