Una pel·lícula necessària és, sens dubte, un sintagma d'esgarrifós significat. Necessari és l'oxigen, o la llum del sol, o, què sé jo, les vitamines o certs aminoàcids, però, una pel·lícula? I el cas és que no poques vegades aquest sintagma és utilitzat per fer elogi de les suposades virtuts d'alguna ficció. Però quan es diu que una pel·lícula és una pel·lícula necessària s'està dient que ens trobem davant d'una narració posada al servei d'una idea i, encara més, d'una idea justa i lloable, és a dir, una idea que bé es mereix que hom esmerci certs esforços en la seva promoció i difusió, talment els espectadors fóssim els esforçats estudiants d'una institució pedagògica. Les idees, qualsevol idea, no mereixen pas promoció ni difusió, ni cap tipus d'idolatria, el que es mereix una idea és crítica, és dubte, és menyspreu, és una bona coça i que hom s'hi gargalli a sobre.
I tot això bé a tomb de Grâce à Dieu, una pel·lícula tan necessària com innecessària fou Frantz, essent com potser és innecessari el més gros elogi que se li pot fer a qualsevol ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada