És lloc comú de les coses de l'escriure que cal malfiar-se d'adjectius i adverbis. Que en trobar el mot exacte les crosses són més indesitjables que innecessàries, i que res espatlla més l'escriptura que l'ús i abús de tan innobles categories lèxiques. Però que volen, ja des de l'epítet homèric (Aquil·les, el de peus lleuger; Laertíada, en ginys tan fèrtils; Atenea, la d'ulls d'òliba; ...) qui això escriu, jo mateix, té una certa tirada a gaudir d'un cert excés lèxic. És potser per això que sempre m'és un goig ensopegar en les meves lectures amb personatges com aquell Albert Bloch de A la recerca del temps perdut, a qui Proust fa parlar amb un excés homèric d'allò més simpàtic, o amb panegírics que exaltin les indubtables virtuts d'adjectius i adverbis, com ara el que ahir vaig ensopegar a la lectura d'aquests dies, Argos el cec, de Gesualdo Bufalino.
... tant de bo més adjectius que substantius. Per poder contrastar l'ossificació del món, els objectes sense qualitat, els gestos sense passió...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada