Taiwa no uchi

Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.

I ja només em resta un dubte, saber si tot són duòlegs o si, per atzar, algun cop es dialoga.

Moriuchi no shōbai

Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.

És potser per això que cada cop que ensopego amb una persona que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i ara em plau recordar el que abans ja he esmentat, que considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), no puc més que lamentar el seu infortuni i apiadar-me per tants anhels malaguanyats. I és també per això que més d'un cop els hi ofereixo almoina, si de cas porto alguna peça de cinc cèntims al moneder. Però l'orgull popi d'aquells que han brandat un arpó acostuma a menysprear el meu gest, i plens d'ira (i en absència d'arpó) gosen escometre'm a crits, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Sigui com sigui, benaurats els arponers de pell pigmentada, que en la seva dissort coneixeran la meva còlera.

Tōwaku no

Racionalitzar la percepció és probablement inevitable. Però racionalitzar la percepció és també sovint enutjós, en ser un pas que no admet marxa enrere. I és que un cop entenem o creiem entendre allò que veiem o escoltem, allò que toquem o ensumem, allò que tastem o llegim, perdem el goig, no exempt d'una certa i plaent paüra, de trobar-nos davant de l'inconegut. I si bé potser el coneixement, o la ficció d'un cert coneixement, té també el seu què, el moment de desconcert en trobar-nos davant d'allò que ignorem no té preu. 

Potser per això diuen que els infants són feliços, com també diuen que ho són aquells que han perdut el cap.

Gurasu to mizu no bin

És en omplir-me el got, en veure com l'aigua surt per l'estret broc de l'ampolla de vidre, en veure com cau i s'arremolina dins el got, com es calma i resta disponible per satisfer-me la set, que de cop m'adono de la meravella de tot plegat. De la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny i producció en sèrie, del prodigi que representa l'envasat i transport de l'aigua, de la clarividència d'aquells que van establir les mesures de líquids, de la intel·ligència que fa possible la seva refrigeració, del miracle que és tot.

I és aleshores, quant resto encaterinant veient com l'aigua torna a omplir el got, en haver-me begut ja un got pel plaer de tornar-lo a omplir, que recordo que no estic sol, i aleshores provo d'explicar, endebades, el que he escrit al paràgraf de més amunt, i parlo amb aquells que comparteixo taula de la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny, del prodigi que representa l'envasat i callo, que ja ningú no m'escolta.