Shi no kyōfu

A On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.

Dansei no kumi

I és en un cert moment que veiem un grup d'homes reunits al voltant d'una taula, un grup d'homes que comenten els aspectes tècnics d'una proposta, un grup d'homes que es miren uns plànols i escolten com qui sembla un enginyer explica l'eficiència del plantejament que els hi fa. Un grup d'homes que, en definitiva, fan el que molts altres grups d'homes fan sovint, el que jo mateix he fet en més d'una ocasió, trobar la manera més eficient, econòmica i ràpida d'executar una tasca de certa envergadura.

Tot molt civilitzat, si no fos que el grup d'homes que escolta al que sembla un enginyer vesteixen els uniformes de les Schutzstaffel, i la tasca d'una certa envergadura a executar és la cremació d'uns quants milions de jueus prèviament assassinats.

Glazer-san no eiga o mimashita

Sovint he expressat el meu enuig amb la manera amb què no pocs directors de cinema utilitzen la música en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de melodies embafadores que només destorben, amb la manera amb què obvien el silenci o el propi so dels esdeveniments que es mostren a la pantalla. Però el que encara no havia expressat mai és el meu enuig amb la manera com no pocs directors de cinema utilitzen les imatges en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de postals que només destorben, amb la manera amb què obvien el fos en negre com la millor manera d'acompanyar el moment.

I si encara no havia mostrat el meu just enuig, potser ha estat perquè encara no havia vist The Zone of Interest, on Jonathan Glazer gosa fer el que pocs gosen fer, deixar la pantalla fosa en negre (o en blanc o en vermell) tota l'estona que cregui convenient, atès que la suposada absència d'imatge també és una imatge.

Doko ni Jota-san ga imasu ka (V)

I és travessant el carrer Balmes pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui fa temps que no en sé res, i així li vaig saber. Jota, caram, quant de temps, li dic, sense aturar el pas, per provar que el paparra de Jota no se m'enganxi. Sí, sí, molt de temps, i d'això voldria parlar-vos, em respon Jota, que se'm posa al costat i prova de seguir-me el pas. Perquè sabeu, afegeix, fa temps que no escriviu res de mi, sembla retreure'm. Però si no recordo malament, li responc apressant encara més el pas, crec recordar que no us agradava gens, el que escrivia de vós, i just quan anava a acomiadar-me haig d'aturar-me en trobar vermell el semàfor de Via Augusta, avinentesa que aprofita Jota per lamentar-se. Poc, poc que m'agradava, gens que m'agradava, el que escrivíeu de mi… però almenys era alguna cosa. Ara, amb aquest silenci, no existeixo, i potser sí que no m'agrada la vida que em fèieu viure, però si més no era vida, i vulguis que no, fins i tot m'havia acostumat a les coltellades amb què m'acomiadàveu. Però això, aquest silenci, aquesta inanició, aquest oblit, aquest no res, és inhumà. Si us plau, dErsu_, us ho prego, escriviu de mi, ni que sigui per ridiculitzar-me, ni que sigui per mofar-vos, ni que sigui per martiritzar-me, però escriviu, escriviu, que vull viure, si us plau.

I és per tot això que en tornar a casa no tinc més remei que obrir l'ordinador i començar a escriure que és travessant el carrer Balmes, pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui…

Watashi wa watashi desu ka

… com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?, és una frase que, per irrellevants raons que ni abans ni ara no venen al cas, vaig escriure fa uns dies.

Però el cas és que la frase em turmenta. I no pas per allò que significa, per la possibilitat que planteja, que jo mateix no sigui qui crec ser. No, no pas. El tema és que en llegir la frase en veu alta (o baixa) faig servir l'entonació que s'acostuma a fer servir quan es fa una pregunta, entonació que voldria finir quan dic el primer això, que és, vulguis que no, fins on es planteja el dubte, la possibilitat de ser o de no ser. Però, ai las, la frase continua, quan m'allargo oferint una hipotètica resposta al dubte plantejat, la poc llaminera possibilitat que jo mateix només sigui el trist pseudònim d'un difunt. I aquí ve el gros problema, que no és un altre que saber on hauria de posar el signe d'interrogació. Si el poso on per qüestió d'entonació crec que pertocaria, la frase queda tallada i ferida per una pausa excessiva. I si el poso al final, se'm fa estrany haver de dir amb entonació d'interrogació el que no és cap interrogació.

Gros turment, el meu, sens dubte. I si algú sap la resposta, que calli.