dijous, 12 de març del 2026

Satantango o yomimashita (II)

I tot segut se'm fa de seguida evident que la narració de Kraszna-Horkai pertany també a un segon gènere, el no menys llaminer gènere format pel conjunt de narracions l'autor de les quals redacta un informe, avinentesa que trobo que la relaciona de manera clara i evident amb L'informe de Brodeck, de Philippe Claudel.

Però a Tango satànic, i a diferència del que recordo de la narració de Claudel, no es para atenció a la raó de ser del suposat informe que la narració potser és. No s'entra a valorar si l'informe ha estat encarregat per aquest o aquell, de si té aquesta o aquella finalitat, o de si només és el deliri d'un malalt mental que fa informes com qui es creu que és una locomotora i camina pel carrer fent xuuc, xuuc, xuuc. No, no pas, perquè no s'entra a valorar els aspectes formals i burocràtics de l'informe que la narració potser és, per centrar-se, precisament, en l'absurd i asfixiant món que l'informe retrata, de manera que tant el contingut del suposat informe, com la realitat de la qual sembla informar, tenen com a raó de ser l'estudi ontològic de l'asfíxia, és a dir, de la supressió de les funcions que permeten la vida de les persones.

dimecres, 11 de març del 2026

Satantango o yomimashita (I)

Acabada la lectura, Tango satànic, de l'impronunciable László Kraszna-Horkai, de seguida em sembla evident que la narració pertany, entre d'altres, al gènere format pel conjunt de narracions que construeixen al seu narrador.

Efectivament, un dels suposats personatges que protagonitzen la diguem-ne trama, és un metge que en tot moment anota i registra tot el que veu des de la seva finestra, des de la forma que pren l'escorrentia de la pluja, a les activitats més o menys innocents dels seus veïns. Però no és fins al gir final, que de cop ens adonem que el que estem llegint són precisament els registres d'aquest metge o, més aviat, la narració que finalment neix d'aquests registres. Encara més quan en un cert moment, el mateix metge, quan molt sensatament dubta de la seva lucidesa, anota que tan sols s’esdevé allò que pren cos en el llenguatge.