dimarts, 27 de febrer del 2007

Kochira wa Companys-san desu

En la lectura de la biografia que Enric Vila ha escrit de Lluís Companys trobo l'empenta necessària per racionalitzar allò que fa temps intueixo: que un cop els militars es revoltaren contra el legítim govern de la República, la guerra posterior estava perduda. Perduda si l’hagués guanyat la milícia dita anarquista, doncs el seu foc hagués anihilat tot humanisme, tota cultura. Perduda si l’hagués guanyat la República desgovernada per Negrín, doncs la història ja ens ha mostrat el despertar dels malsons comunistes. I perduda en guanyar els militars revoltats, doncs la nit durà quaranta anys, i encara fosqueja.

I entremig de tots plegats, fent malabars, Lluís Companys, digne representant d’una gent, d’un país... d’una ficció.

diumenge, 25 de febrer del 2007

Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.

dilluns, 19 de febrer del 2007

Ohayō gozaimasu (II)

Ja cap al tard, l’heroi topa amb un escull imponent, de totes totes infranquejable, paorós. Només de pensar en enfrontar-s’hi la idea se li planteja absurda, inconcebible. No obstant això, alhora que resta empetitit sota l’ombra de les dificultats, la fe en la seva força, en el seu enginy, li dóna la certesa que demà, un cop hagi donat repòs al cos, trobarà la manera de superar, no només aquest, sinó qualsevol impossible. Tan segur resta de les seves possibilitats, que el son el pren tot seguit, i resta embolcallat pel més plaent dels somnis, amb el somriure dibuixat als llavis, feliç, segur d’ell mateix.

I l’endemà, en despertar, l’heroi es llença alegre, rialler, foll, contra l’impossible, descarregant la força del seu braç contra el vent, contra l’onada, alhora que les aigües continuen bressant-se incansables, impertorbables, ignorants de la follia de l’heroi, ignorants de l’home, que potser avui triomfarà, o potser no, però que tant és.

dijous, 15 de febrer del 2007

Watashi wa dErsu_ desu

Vós no sabeu amb qui esteu parlant, exclamo irritat, Jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. I tot seguit, en aixecar-me i eixir del restaurant, una pluja de sofre i foc cau al meu darrere, destruint per sempre més a qui ha gosat contrariar-me i, de retruc, a la resta de comensals i als veïns de l’immoble, a més d’algun passavolant; doncs si hem de fer cas del núvol de fum que de cop m’envolta, la calamarsada deu haver ensorrat tot l’edifici, de sis plantes, i no pas poques de les construccions veïnes. Tant és, doncs sense víctimes innocents tota còlera resulta ridícula, menyspreable, em dic, en sentir els plors dels supervivents, l’esglai dels vianants, l’udol dels vehicles d’emergència que ja s’apropen.

I, sense tombar-me, enfilo cap a casa enmig de la polseguera, sense ocultar un gest dubitatiu, doncs potser sí que tenia raó el cambrer, i de segon havia demanat lluç, enlloc de turbot. Potser sí.

diumenge, 11 de febrer del 2007

Kyō no kakimono (V)

L’escrit d’avui serà com tots, d’un lèxic florit i enfarfegat, decadent i caduc, presumptuós i sobrer; estructurat en un reguitzell de subordinades impossibles, de coixeses sintàctiques, d'ortografia erràtica; convertit, tot plegat, a força de repeticions (doncs ja en van cent cinquanta-vuit), en estil, l’estil d’en dErsu_, que tot ho sap, perquè res no sap.

Un cop més, doncs, l’escrit d’avui serà vergonyant. Farcit de llocs comuns, opinions manllevades, idees prestades, mal connectades, sempre les mateixes, ja sabudes, ja superades, del tot inútils. Sort, encara, de l’escassíssim nombre de lectors, que dia a dia, com no pot ser altrament, es va reduint.

dissabte, 10 de febrer del 2007

Kinō shibai o mi ni ikimashita

Asseguts, amb els abrics a la falda, hem de tornar a arronsar les cames per a deixar passar a una parella (primer ell, després ella) que per poc no arriba a misses dites, doncs l’actor que s’espera a peu d’escenari, elegantment abillat, sembla a punt de començar el seu monòleg. Però, en passar la noia a frec dels meus genolls, no puc més que allargar la mà dreta i agafar-li el pit esquerre, que començo a masegar per sobre el vestit blau que duu, sentint la carn ferma de la sina a la mà, alhora que pessigo el mugró, que sento com creix sota la pressió dels meus dits. I veig com la noia, en sentir la meva mà, resta aturada, hieràtica, probablement esglaiada, sense saber que fer, convertida, a l’igual que el seu acompanyant, que em mira, mut, sense donar crèdit al que veuen els seus ulls, en estàtua de sal, talment com la meva companya, que és asseguda al meu costat, incrèdula també, amb la boca no menys oberta que els ulls. Fins que, aprofitant les seves indecisions, retiro lentament la mà i els demano que si us plau, que acabin de passar, que fan nosa, i, afegeixo, tot assenyalant a l’actor, l’obra és a punt de començar.

dijous, 8 de febrer del 2007

Donata ga hoshi ni ikitai desu ka

Caminant pel carrer, abstret, un argument em pren amb força: cal narrar amb tot detall la vida, abnegada i sacrificada, d’algú, potser una dona, que ho fa tot per assolir un dificilíssim i preuat objectiu, esdevenir cosmonauta, per exemple. Les hores d’estudi, l’entrenament del cos, la tria de l’oci, de les amistats, del marit... tot meditat i pensat en funció de l’ambiciosa fita, del somni anhelat, fent que al llarg dels anys qualsevol pensament, qualsevol acte, per insignificant que aquest sigui, estigui encaminat a assolir l’esfera perfecta dels astres, el cosmos. I després de quatre-centes o cinc-centes pàgines, potser més, de redacció sistemàtica i exhaustiva, monòtona i tediosa, concèntrica i minuciosa, succeiria l’impossible: un acte irracional que ho estronca tot per sempre més. I en no més d’una dotzena d’apressades i nervioses pàgines s’hauria de narrar la caiguda de la protagonista, l’instant foll en què, pressa de la gelosia, ho engega tot a rodar en intentar, potser, segrestar a la dona d’un company.

Però, tal com m’ha arribat, l’argument em fuig, doncs ningú, ni el més condescendent dels lectors, donaria cap credibilitat a una història com aquesta.

dissabte, 3 de febrer del 2007

Kōfuku

Atès que la vida ordinària està sotmesa, per dir-ho amb les paraules del diví Apòstol, a molts "destorbs", el nostre discurs ha de proposar necessàriament la vida en virginitat com una mena de porta d’accés a un viure més noble. En efecte, aquells qui es troben embolicats en les coses ordinàries de la vida difícilment poden dedicar-se en pau a un viure més diví, i, en canvi, els que s’han apartat totalment dels tràfecs de la vida troben una gran facilitat per a tenir el lleure imprescindible per a dedicar-se sense distraccions a les coses superiors.

llegeixo, ajagut al llit, en un dels darrers llibres que he rebut, la virginitat, de Gregori de Nissa. I destriant entre sofismes i retòriques, entre encratites i ascetes, certeses i aparences, no puc més que combregar amb les tesis del Nissenc, doncs res de més menyspreable que la passió, sigui del tipus que sigui, que ens allunya irremeiablement de la felicitat, això és, de la contemplació de Déu, segons l’autor, del no res, segons jo mateix.

Però en sentir un alè conegut al meu costat, que em davalla golut pel pit, tot convidant-me a la còpula, no puc més que desar el llibre, llevar-me les ulleres, i lliurar-me a qui em demana, tot recordant que la felicitat no és més que una paraula, aguda, de nou lletres.