Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.

Ganbatte kudasai (III)

Desperta ferro! Desperta!, crido, anacrònic, alhora que copejo l’esmolat bronze de la pica amb el sòlid granit del tarter, que espurneja temorós de la meva ira, fins que esgargamellat prenc empenta i gito la pica vers l’enemic que s’estén fins allà on arriba la vista i encara més, en una falange d’infinits rengles infinits, doncs tothom és al meu davant. I coratjós prenc el punxegut glavi i corro vers les files d’hoplites, esventrant als valents que gosen enfrontar-se’m, occint per l’esquena als que fugen, matxucant caps i trucidant braços, foll pel carnatge, xop de sang, amb tothom, per fi, inert als meus peus.

I és aleshores que, endebades, cerco al poeta cec perquè canti la glòria d’aquest jorn, doncs jeu sense vida; que cerco a coneguts o amics primer, a qui sigui després, perquè em lloïn els mèrits o em reconfortin amb el seu dolor, tant és, doncs a tots he mort, com als déus, que ja no em podran reconèixer com a igual.

Uchi ni kaerimashita

Avui hem tornat a casa i res ja no és com abans. No és que els carrers siguin diferents, doncs són els de sempre, mateixos balcons, mateixes voreres, mateixos veïns. Ni el nostre pis ha canviat, doncs tot segueix igual, amb la buguenvíl·lia al pati, llibres aquí i allà, bacallà i olives a la nevera. Fins nosaltres, tot i el que sempre acostumo a dir, som els mateixos de fa tres dies, quan marxàrem.

Potser, si de cas, és que en marxàrem dos, i n’hem tornat tres.

Ilíada o mimasu

Preneu tots esment en les meves paraules, déus i deesses, i us diré el que, dins el pit, em dicta el meu cor: que cap de vosaltres, deessa que sigui o bé déu, no provi de transgredir la meva ordre, ans tots a l’una aproveu-la, per tal que jo pugui acomplir el meu propòsit amb celeritat.

Paraules de Zeus, pare dels déus, a l’inici del cant vuitè de la Ilíada, atribuïdes a Homer, segle VIII abans de Crist, fa, doncs, més de dos mil set-cents anys, traduïdes en prosa per Montserrat Ros i Ribas, tot just editades per la Fundació Bernat Metge. I les mateixes paraules, traduïdes en bells hexàmetres pel prevere Manuel Belasch per l’Editorial Selecta, fa més de vint anys:

Tots els déus escolteu-me, totes també les deesses,
Que us diré allò a què el cor dins de l’entranya m’invita.
De debò! Que cap déu però tampoc cap deessa
Tondre del tot temptegés el meu verb ans us cal assentir-hi
Tots a l’encop, perquè ràpid jo aquests treballs enllesteixi.

I per esborrar qualsevol dubte sobre la fidelitat dels traductors, per a qui sàpiga grec clàssic, l’original:

κέκλυτέ μευ πάντές τε θεοὶ πᾶσαί τε θέαιναι,
ὄφρ' εἴπω τά με θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι κελεύει.
μήτέ τις οὖν θήλεια θεὸς τό γε μήτέ τις ἄρσην
πειράτω διακέρσαι ἐμὸν ἔπος, ἀλλ' ἅμα πάντες
αἰνεῖτ', ὄφρα τάχιστα τελευτήσω τάδε ἔργα.

Deus i deesses, lectores i lectors, analfabets i analfabetes, amigues i amics, coneguts i conegudes, també desconegudes (i desconeguts), catalans i catalanes, no catalanes i no catalans, heterosexuals i homosexuals, lesbianes, caucasians/nes i afroamericans/es, també asiàtics/ques, alts/es i baixos/es, prims/es i grassos/es, totes i tots!... per si en quedava algun dubte, els grecs i les gregues ja ho varen dir tot, tot, tot.

Kyō kore o mimasendeshita (II)

Avui he vist com una persona privada del sentit de la vista, abillada amb tota pulcritud (vestit fosc i sabates negres, toaleta impecable i preceptives ulleres de vidres fumats), avançava per la vorera de la plaça del bisbe Urquinaona tot caminant arran dels edificis, comprovant amb l’ajut d’un bastó, com és d’habitud en aquests casos, la presència d’hipotètics obstacles que poguessin obstaculitzar el seu pas.

I avui també he vist com a la cantonada de plaça Urquinaona amb el carrer de l’escriptor Fontanella, just a tocar de l’accés a un conegut local comercial on se serveixen entrepans, un home d’aspecte pollós restava ajagut sobre el panot de la vorera amb l’esquena recolzada a la paret, absent del tot del seu entorn, talment fos privat per pròpia desídia de l’ús dels sentits, doncs contra el que pogués semblar, ni tan sols captava.

I allò que vós, amable lector, imagineu, ha succeït: el bastó del cec ha colpejat a l’indigent que, retornat per força al mon dels sentits, l’ha pres amb força enmig d’ofensius renecs i l’ha trencat en dues meitats, alhora que l’invident, trasbalsat i desorientat, demanava auxili i expressava el seu desig d’acabar, tot seguit i de manera violenta, amb la vida d’aquell que així l’ha pertorbat.

Watashi desu (IV)

Com vull arribar amb temps, no sigui cas que s’esgotin les entrades, decideixo agafar el metro tot i no anar lluny. I en davallar per les escales, un cop validat el títol de transport, el veig al meu davant, a ell, el més odiós dels mortals, caminant abstret cap a mi, amb un llibre a la destra, cabells curtíssims i ulleres de filferro, camisa negra i jaqueta fosca. I resto sobtat, doncs poc pensava en ell, abstret com anava en les meves nicieses, perduda de fa dies l’esperança de trobar-lo. Però sense pensar-m’ho ni poc ni massa, gens, em canvio el llibre de ma, avanço el peu esquerre, flexiono els genolls i deixo anar el puny dret, carregant tot el pes del cos en un cop que impacta de ple en el seu enutjós rostre, que s’esberla en mil bocins, com el vidre que fa de mirall, que em nafra la mà, vermella ja de sang.

I assegut a la sala mig buida, a tocar de la pantalla, tot esperant que comenci la pel·lícula, em vaig retirant els diminuts cristalls de vidre que em resten clavats a la mà, alhora que amb el mocador intento netejar les restes de sang, que ja se sap, és ben escandalosa.

Ganbatte kudasai (II)

Formós de planta, abillat de nou amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa, em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb el sòlid bronze de l'escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi d’argent al talabard, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria.

Però amb la porta de casa oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l'èpica dels dactílics hexàmetres que em crida, resto aturat, indecís. I amb veu de ferro pregunto si la bugada ja és estesa, si el rentaplats és buit, si no queda res per fer, potser escombrar el pati o trucar a algú, endreçar l’altell o regar les plantes.

Escombrar tu el pati? sento, però, que crida des de la sala, rient, la meva companya. Marxa i no busquis excuses, que ja faré jo el sopar, per tres, per a aquesta tal Glòria a qui sempre dius que vas a buscar i mai no trobes, i per a nosaltres dos.

Watashi wa kono hon o kakimashita

Més de vuit anys després torno a Ribeyro, a les prosas apátridas. I rere l’entusiasme que em desperta cada paràgraf, haig de fer grans esforços per no començar a escriure, a copiar, paraula per paraula, el que llegeixo. Fins que no puc més i corro cap a l’ordinador, obro el processador de textos i defineixo un format vertical de pàgina de deu per vint-i-tres centímetres, on insereixo, a dalt a l’esquerra, una petita fotografia on se’m veu en primer pla, seriós, amb la característica mirada del literat immortal. A sota teclejo el meu nom, dErsu_, i tot seguit començo a redactar el panegíric: dErsu_ (Tarragona 1968), estudià arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya, on excel·lí en tot ... I quan resto satisfet per les prop de trenta línies que he escrit ho imprimeixo en paper adhesiu, que retallo amb cura i enganxo sobre la solapa del llibre de Ribeyro. Repeteixo l’operació amb la portada, la contraportada i el llom, també amb la contrasolapa, on hi ha el llistat dels darrers títols publicats per l’editorial, entre ells les prosas apátridas, ara ja, i per sempre més, obra d’en dErsu_ .

I en acabar deso el llibre a l’estanteria del saló, just al prestatge corresponent a les meves obres complertes, on als lloms, just al costat del meu nom, es poden llegir els títols de tota la meva obra, de la Ilíada a el llibre del desassossec, de Jacob von Gunten a el millor dels mons.