Rin-jin

La veïna de l’àtic no li diu mai res a la petita A., quan ens la trobem al vestíbul. La veïna de l’àtic és l’única veïna que no se li apropa somrient per fer-li alguna manyagueria, o per adreçar-li algun mot afectuós. La veïna de l’àtic tampoc ens diu mai res a nosaltres, fora d’un so gutural que interpretem com un hola escarransit, dit d’esma, com qui obra el paraigua en veure que plou. La veïna de l’àtic tampoc ens ajuda mai a traginar la cadireta per l’inevitable tram d’escala que hi ha abans de l’ascensor, ni a mi ni a la companya, quan anem o tornem sols amb la nena. La veïna de l’àtic no ens veu mai, si ens creuem pel carrer, i tampoc sent el bona tarda que li adrecem, si és que som a la tarda. Per la veïna de l’àtic és com si no fóssim éssers vius, només uns objectes que algú ha oblidat al mig del pas, amb els que s’ha de tenir cura de no ensopegar, topar amb el peu, tot caminant, alhora d’entrar o sortir de l’edifici.

Però, tant de bo, tothom es comportés, com a mínim, com la veïna de l’àtic.

Watashi wa ryū dewa arimasen

Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.

I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.

Kuruma no rēsu

Gaudeix i fes gaudir, sense fer mal, ni a tu ni a ningú, vet aquí tota moral, proposa Michel Onfray, fent seves les bellíssimes paraules de Nicolas Chamfort, com a imperatiu categòric del seu hedonisme d'arrel Epicúria. I enlluernat deixo estar la lectura i resto endormiscat a la butaca, recordant el poc que sé d'Epicur.

I encara ennuvolat surto de casa, doncs haig d'anar a recollir a la companya i la nena, que passen el dia fora. I és al cotxe, conduint, que em desperto de cop, quan per la radio escolto les festives celebracions pel resultat de les curses de cotxes, dels que celebren no pas la pròpia victòria, sinó la derrota de l'odiat contrincant. És aleshores que tot s'esmicola de nou, doncs... com és possible gaudir sense fer mal, quan l'únic gaudi possible és la desgràcia de l’altre?

Boadella-san wa doko ni ikimasu ka

El senyor Boadella marxa. Metafòricament, s’entén, doncs a la plana empordanesa el clima és benigne i la mar agradable. L’home està disgustat, és natural, doncs al llarg dels anys se’l va utilitzar per escarnir al petit estadant que s’hostatjava al Palau dit de la Generalitat, i, ves per on, en haver mudances a Palau, els nous inquilins, desagraïts, van fer com si no el coneguessin de res, al vell i fidel servidor.

Però no seré jo qui discuteixi els arguments del senyor Boadella, doncs potser encara li hauria de donar la raó, poc que m’agradaria. A més, a diferència seva, jo no tindria pas on anar, metafòricament parlant, s’entén, doncs no crec que enlloc em rebin amb trenta mil euros de donatiu.

Kitsune no monogatari

Diuen que la guineu, en no poder abastar els pàmpols de raïm, s’exclamà tot afirmant que no la volia, aquella fruita, doncs encara era verda. I afegeixen que l’afirmació de la guineu no responia pas a la veritat, que el raïm era madur, sucós, dolcíssim... però era amunt, massa amunt, i la guineu, per molt que saltés, no el podia aconseguir. I és per això que digué que no el volia, per no reconèixer el seu fracàs davant dels altres.

S’entén que tot plegat no és més que una faula(1), narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, doncs si fos una faula(2), narració en què es dóna un ensenyament útil o moral per mitjà d’una ficció al·legòrica en què intervenen animals parlant i obrant com si fossin éssers humans o racionals, la guineu, transformada en drac, hagués calat foc a tota la vinya i part dels encontorns, no fos cas que algú aconseguís el que a ella li era negat.

Però, i si el raïm, verament, hagués estat verd?

Tabe ni ikimasen ka

Avui el diable m’ha vingut a trobar i m’ha convidat a dinar. Pago jo, trieu restaurant i no us esteu de res, m’ha dit, fatxenda. Doncs anem al Drolma, he respost. I de camí (hem anat caminant, doncs visc a prop) li he comentat que diuen que serveixen una perdiu magnífica, d’Escòcia, però que enguany encara no els ha arribat la tòfona blanca. Doncs menjarem perdiu, m’ha respost, i quan tinguin tòfona hi tornem i pagueu vós, ha sentenciat faceciós.

I ja a la porta del Majèstic, al xamfrà de València amb Passeig de Gràcia, l’he mirat seriós i li he preguntat què em costaria el dinar. Res que no pugueu pagar, m’ha respost, només la vostra ànima immortal, com és norma en aquests casos... és el preu per triomfar, tothom ho sap i sempre va així. Fins i tot, si així ho voleu, de tant en tant us podreu transformar en drac, què sé que us agrada.

Però ja a les postres no m’he pogut estar de dir-li que no tinc ànima, tampoc ambició, i que difícilment podria satisfer el deute. Aleshores el diable ha esclatat en grans riallades i m’ha dit que no passava res, que ell tampoc existia, i que ara tornava, que anava un moment al lavabo. I allà m’he quedat, esperant, fins que ha arribat el cambrer per demanar-me si volia cafè. No gràcies, he respost, només el compte, si us plau. I un cop pagat el dinar he tornat cap a casa, tan sol com havia vingut.

Pedraforca-san ni noborimashita

En menys de tres hores de costeruda pujada arribem al cim, on restem envoltats per una espessa boira que ens priva de qualsevol vista. No veiem ni la solana del Cadí ni el bosc del Gressolet, tampoc les teulades de Saldes, ni, més lluny, Montserrat, el Port del Comte o el Montsec, doncs no veiem res. Decebuts davallem per la tartera a les palpentes, apressats, temorosos de la pluja que pot caure en qualsevol moment, fins que en menys d'una hora som de tornada al cotxe.

I a l'alçada de Maçaners em tombo, doncs no condueixo jo, i rere el vidre mullat, ara ja lluny, endevino la clàssica imatge del cim, amb l'enforcadura entre els ennuvolats pollegons, alhora que no puc evitar de preguntar-me si és cert que encara no fa ni una hora jo era allà d'alt; si és cert que, abans d’ara... existia.

Kyō no kakimono (VII)

Fa dies que intento escriure uns intranscendents comentaris, no més de dos paràgrafs, sobre la coneguda faula de la guineu i el raïm. En el primer paràgraf resumeixo l’argument, de tots sabut, i en el segon jugo amb la polisèmia del propi terme, faula, per donar la volta a la truita amb la intenció que el desenllaç s’adigui més amb el comportament humà tal com jo l’entenc. Però no hi ha manera. Des de què ho intento que cada nit m’adormo amb la guineu al meu costat, que em xiuxiueja els evidents camins a seguir. Només que a l’endemà, tan aviat com tinc ocasió d’escriure, les evidències es volatilitzen. Intento aparcar el tema, escriure altres coses, un text sobre el sarau de Frankfurt, sobre la defunció dels Quaderns Crema... però la guineu, astuciosa, sap con entabanar-me per què ho deixi tot i torni amb ella, fent-me creure que ara sí, que ara va de bo. Però és endebades.

Sort que al final m’he convençut que tot això de la guineu no té ni solta ni volta, i he decidit que em posaré tot seguit a escriure papers verament transcendents.

Kochira wa Lopez-san desu

Mònica López, presentadora de la secció d’informació meteorològica dels telenotícies de Televisió de Catalunya, ha experimentat la ingravidesa.

Mònica López ha pujat a un avió a Bordeus, França. L’avió s’ha enlairat, ha tirat amunt amb gran verticalitat, ha aturat els motors, i tot seguit ha davallat quasi en picat. Dins l’aparell, per un breu interval de temps, la força de la gravetat ha estat de zero newtons. La maniobra parabòlica s’ha repetit unes trenta vegades al llarg del vol. Per poder pujar a l’avió, segons paraules de la pròpia Mònica López, ha estat necessari fer-se un electrocardiograma per comprovar l’òptim funcionament del cor, anar vestida amb una granota, prendre pastilles contra el mareig, i dur una ampolla d’aigua buida per a recollir l’orina d’una possible micció.

Avui, això ha estat notícia destacada a la Televisió de Catalunya, com a mínim als telenotícies migdia i vespre. Res d’estrany, si considerem que avui també ha estat notícia que Oleguer Presas, futbolista, ha pujat a un cotxe.

Riyū

Si escrivint aquestes coses t’entretens... em diu amb la mirada, un cop més, la meva estimada companya, alhora que els seus llavis deixen anar l’habitual i poc compromès està bé. Aquest cop, però, la miro i li pregunto, fent cara de perplexitat, i si tu no fossis qui ets, la mare de la meva filla, qui jeu al meu costat per les nits, qui paga l’altra meitat de la hipoteca... si no fossis la poma escollida... em llegiries? I ella, que no vol dir que no però tampoc pot dir que sí, fuig d’estudi i em respon qualsevol cosa, com ara que potser aquesta nit plourà, abans de marxar cuita corrents a fer alguna cosa útil.

I vosaltres, amables i escassíssims lectors... vosaltres que no esteu obligats a suportar la meva prosa, encara menys les meves excentricitats, perquè, podent fer, podent llegir qualsevol altra cosa, em llegiu?