El embajador se inclina ante el presidente, exclama, burleta, l’home que acaba de pujar al vagó. El embajador se inclina ante el presidente, repeteix, amb mirada desafiant, aixecant encara més el to de veu. El embajador se inclina ante el presidente, torna a repetir, a crits, abans d’embrollar-se en una argumentació poca-solta que només té per objecte ofendre a la resta de passatgers del vagó.
Però els passatgers, lluny de mostrar-se ofesos, fan com si l’home que acaba de pujar al vagó no existís i les seves paraules mai haguessin estat dites, tips com deuen estar d'excèntrics de tot tipus. En canvi, qui sembla mostrar-se ofès, potser per la indiferència del seu públic, és l'excèntric, que comença a passejar-se amunt i avall del vagó repetint les seves fatigoses excentricitats. I és per donar-li satisfacció que jo, sempre amatent als desitjos del proïsme, aprofito que ambdós baixem en la mateixa estació per posar-me al seu costat i, d'un cop sec, fer-lo caure a la via just quan el comboi d'on hem davallat engega. Quan el tren ha passat miro avall i veig que l'home, enmig d'un bassal de sang i menuts, ha quedat tallat en dues meitats, amb el cap, tòrax i extremitats superiors en una banda, abdomen i extremitats inferiors en l'altre. Miraculosament, la part del cos de l'excèntric on es troba el cap encara té esma per intentar dir unes paraules, quasi imperceptibles: el embajador se incl...
Ni kafka
ResponElimina