Kinō eiga o mimashita (II)

Si així ho desitgen, aquests dies poden veure a casa nostra dues famoses obres d'Edward Hopper que d'habitud s'exhibeixen al Whitney Museum de Nova York. Pel mateix preu, a més, veuran un gens menyspreable film amb no poques virtuts. Només caldrà que vagin al cinema, a qualsevol sala on projectin la darrera pel·lícula de David Fincher, The Curious Case of Benjamin Button, parin una mica d'atenció a les imatges, i per poc que coneguin l'obra de Hopper reconeixeran dues de les seves pintures més emblemàtiques.

Que un director utilitzi referents pictòrics a l'hora de composar els plans de la seva obra no és res de nou, ja Murnau convertí els seus admirables films en una mena de pinacoteca, i no costa gens destriar l'obra de Hammershøi en les imatges dels pocs però majestuosos films de Dreyer, per posar dos exemples d'una qualitat mai més vista. Fincher, és clar, no és ni Murnau ni Dreyer, ni ho pretén, doncs altres són els seus referents, com queda prou clar. Però les prop de tres hores de metratge del seu darrer film no són, de cap de les maneres, una pèrdua de temps.