Kami wa watashi no uchi ni kimashita

Avui Déu m'ha vingut a trobar i s'ha mostrat disgustat pel meu capteniment. No és que no em mostreu el degut respecte, és que ni tan sols m'ofeneu amb la vostra irreverència, feu com si jo no existís! ha conclòs després de fer-me un sermó. Jo, és clar, he mirat d'excusar-me i he adduït en la meva defensa que, efectivament, sempre havia cregut que ell no existia, doncs mai fins ara no havia tingut cap prova solvent de la seva existència. Doncs sí que existeixo! ha assegurat picant fort sobre la taula, i ara que ja ho sabeu, què penseu fer? Jo, és clar, i perdonin la repetició, he mostrat la meva sorpresa i no he pogut evitar de fer-me meva la seva pregunta, què penso fer?! he exclamat, tot perplex. Això mateix, què penseu fer? ha insistit ell, fitant-me als ulls i assenyalant-me amb el dit índex de la mà dreta... Anar a preparar el sopar, que és fa tard, he respost, un cop recuperat de l'ensurt inicial, sopa de farigola i truita de ceba.

Nani o yomimasu ka

Entre el que aquí poden vostès llegir i el que jo he escrit hi ha una certa diferència, per molt que tant vostès, amables lectors, com jo, l'autor del text, fem servir el mateix sistema de signes escrits. De la mateixa manera, també hi ha una certa diferència entre allò que jo hagués volgut escriure i allò que finalment he escrit, és a dir, entre el meu pensament i la seva expressió escrita, per més que tots dos se serveixin, també, del mateix sistema de signes. Però lluny de voler jugar al joc de les set diferències, trobo que tant és, si jo no escric allò que hagués volgut escriure, i vostès no llegeixen allò jo he escrit o, encara menys, allò que crec haver escrit, doncs cap de les quatre coses, ni allò que jo hagués volgut escriure, ni allò que he escrit, ni allò que crec haver escrit, ni allò que vostès llegeixen, té la més mínima importància.

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

Kochira wa Ix-san desu

Fa temps vaig llegir una entrevista a on l'entrevistat esmentava una colpidora sentència d'un tal Ix. Des d'aleshores, sempre que puc aprofito per esmentar la meva simpatia per Ix, i reprodueixo allò que recordo del que vaig llegir. I quan els meus interlocutors, enllaminits per allò que ja he dit em demanen noves dades del tal Ix, de qui diuen no haver sentit a parlar mai, m'apresso a inventar el que calgui per mirar de no decebre'ls. De manera que amb el temps he anat el·laborant una complerta biografia d'Ix, he estructurat el seu suposat pensament, i li he bastit una complexa xarxa de relacions amb els més reconeguts intel·lectuals. I tant he excel·lit en la meva recreació, que ja he estat cridat més d'un i dos cops a programes de radio i televisió per perorar sobre Ix, i actualment estic redactant una complerta i extensa biografia per encàrrec d'una important editorial. Llàstima, però, que, en una entrevista recent, l'entrevistat que va esmentar a Ix ja fa molt de temps ha afirmat que el tal Ix no ha existit mai, i que només va ser una facècia que es va permetre davant de la insistència del periodista en demanar-li noms. Jo, és clar, ja m'he afanyat a desmentir a l'entrevistat, i he començat a escampar rumors sobre la seva poca solvència intel·lectual. I penso fer tant de soroll que estic ben segur que ofegaré la seva veu, doncs per res del món voldria perdre el meu nou estatus, el de màxima autoritat sobre Ix.

Tengoku ni ikitai dewa arimasen

Pero entonces sobrevino la decadencia. Se comenzó a recurrir a la inteligencia y emergió la astucia. Llegeixo amb disgust creixent Bao Jingyan, autor xinès del segle tercer de qui no se sap res del cert, doncs fins i tot es dubta de la seva existència, essent potser el seu nom no més que un pseudònim. En les paraules de Jingyan retrobo tots els tòpics habituals al voltant del mite del bon salvatge, talment estigués llegint la famosa (i falsa) Carta del gran Cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, o un manual d'auto-ajuda new age d'inspiració Roussoniana. Només que el senyor Jingyan és molt anterior, tant, que potser fou el primer a condemnar per escrit no ja el progrés, sinó la pròpia intel·ligència, a la que culpà de tots els mals que ens allunyen de l'arcàdia primigènia. Si fa no fa com Millàn-Astray, poc amic també de la intel·ligència, doncs no per res la utopia ha infantat els més cruels totalitarismes.

Tegami o yomimasu ka

En un cert moment el coprotagonista de la pel·lícula recull un carta de la bústia, llegeix el remitent, i, sense obrir-la, la guarda a la grossa butxaca d'un abric. Una acció anecdòtica que pren un protagonisme que anticipa el que s'esdevindrà més tard, quan la carta adquirirà una certa rellevància. Diuen els entesos que en un guió de cinema o de televisió no pot haver cap element sobrer, i que si en un cert moment la càmera mostra com algú es guarda una carta a la butxaca, aquella carta tornarà a sortir. Per això, quan he vist com el protagonista recollia una carta, mirava qui era el remitent, i la guardava a la grossa butxaca d'un abric, he sabut del cert que la cosa no acabaria aquí. L'altre pràctica habitual és dissimular l'acció dins el desenvolupament de la trama i, arribat el moment, fer un flash back per tal que l'espectador recordi el que potser abans li ha passat per alt. Cap de les dues opcions no em plau, i encara menys la combinació d'ambdues, doncs trobo que els professionals del ram, per molt que responguin al nom de Lars von Trier i facin films excel·lents, haurien de confiar més en les capacitats dels seus espectador.

Subete

És cosa sabuda que tot el que jo pugui arribar a pensar, a dir o a escriure, ja haurà estat pensat, dit o escrit per algú altre, i no trigarà gaire a ser pensat, dit o escrit per no pas pocs més. De la mateixa manera, tot el que els altres han arribat a pensar, a dir o a escriure, ho hagués pogut pensar, dir o escriure jo mateix. O potser no pas tot, doncs bé n'hi ha de més talentosos i esforçats que no pas jo, i pocs de tan talossos. Però tant és, doncs la certesa en la poca originalitat de les meves afirmacions fa que no dubti gens en fer-me meves les dels altres, això és, fer-les passar per meves, amb la incerta seguretat que bé se m'haguessin pogut ocórrer a mi.