Ashita natsu-yasumi ikimasen

Doncs això, tot i que enguany no pujaré a cap avió ni faré cap gros desplaçament, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat fins a finals d'agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa kenchiku no benkyo o shimasu

Aquest mes de juliol hem tingut un xaval al despatx. Aquest curs ha fet segon d'arquitectura i ha pensat que seria una bona cosa passar bona part de les seves vacances en un minúscul despatx, on d'habitud només som dues persones. Evidentment no rebrà cap pagament per les quatre hores diàries que ha passat amb nosaltres, ni per les que passarà els primers dies de setembre, abans no retrobi les classes. L'hem fet imprimir plànols, enquadernar expedients, i, com que mostrava una destacable habilitat dibuixant, l'hem fet fer unes perspectives per complementar uns projectes que hem d'entregar d'aquí poc i que a mi em deixaran sense vacances. També li hem explicat tot el procés de redacció d'un projecte, des dels esbossos inicials fins al document final, i li hem mostrat com rere pràcticament totes les decisions de projecte hi ha una normativa o alguna expressa demanda del client, mai un caprici. Amb un casc a la testa l'hem portat de visita d'obra o de passeig pels carrers d'un polígon d'habitatges que hem de re-urbanitzar, i li hem insistit molt en fer un ús ben endreçat del programari informàtic, esmenant-lo constantment, quan ho feia malament per a què ho fes bé, i quan ho feia bé per a què ho fes millor. Finalment li hem parlat de René Magritte, per evitar-li confusions.

Si algun dia se'l troben facin-li confiança, no els decebrà.

Rikujō kyōgi

Avui he vist tot de desconeguts en calça curta que marxaven, ja saben, que es desplaçaven de manera pintoresca caminant de pressa però sense arribar a còrrer. Els desconeguts ocupaven una part de la calçada del passeig del marquès de l'Argentera, on seguien un circuit prèviament delimitat amb mitjans provisionals. Els marxadors m'han fet recordar a Pe, company de facultat que també era aficionat a marxar en calça curta, no sense un cert èxit. Tal activitat, és clar, era motiu de befa per part dels seus companys d'estudi, entre els que m'incloc, que acostumàvem a demanar a Pe que marxés una estona, prec que Pe mai no va arribar a satisfer. O potser sí, doncs més d'un cop sí que va acabar marxant.

Va resultar que un dia va morir un familiar molt proper de Pe, i jo, inhàbil com sóc, no vaig saber que fer, si adreçar-li unes no del tot sentides paraules de condol, o continuar amb el tracte habitual, talment res no hagués succeït. Per sort faltava ja poc per acabar els estudis, potser un any o dos, no més de tres, de manera que no va ser gaire difícil defugir a Pe al llarg d'aquest temps i així evitar l'enutjosa tasca d'haver de fer alguna cosa.

Monogatari (II)

El dia en què el vaig conèixer, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Dies després, em trobar-me de nou amb Jota al domicili d'uns coneguts comuns, aquest m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Des d'aleshores, cada vegada que em trobava amb Jota, aquí o allà, aquest m'explicava amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, i jo, al meu torn, li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

I ahir, després de molts anys de no trobar-me'l per enlloc, vaig coincidir amb Jota en una orxateria del carrer Bruc. I allà, asseguts a la barra, xarrupant cadascú la seva respectiva orxata, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, alhora que jo li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

Kochira wa Espriu-san desu

ADN és l'acrònim de l'àciddesoxiribonucleic, molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtics units covalment per ponts 3',5'-fosfodièster, segons diuen els que en saben, d'aquestes coses, i també el diccionari. ADN és, a més, una nova i enutjosa metàfora utilitzada per tot ajunta-paraules amb ínfules d'opinador per referir-se a un suposat origen comú d'algun conjunt d'elements, ja sigui aquest de persones, animals, vegetals, minerals i/o esportistes. La poden trobar per tot, fins i tot en les decebedores i sobreres pàgines amb que els opinadors oficials d'aquest nostre país han omplert la darrera edició de la pell de brau de Salvador Espriu, excel·lent poeta que no gaudeix de la meva prescindible simpatia.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Akai

Si ahir escoltava als uns, ara escolto als altres amb evident disgust. Em resulten enutjoses les celebracions, totes, les pròpies i les alienes, i encara més les d'aquells que només poden celebrar per delegació, apropiant-se de l'esforç dels l'altres, incapaços com són de qualsevol mèrit. Imagino als bàrbars pitjant fort les botzines sense respectar l'hora tardana, fent bellugadissa de banderes, esdevenint multitud, cridant, saltant, alcoholitzant-se... tot accions que em resulten deplorables. Només els estòlids criden, només els estòlids salten, només els estòlids s'entrompen. Imagino els carrers curulls de xusma, els mateixos carrers que jo demà hauré de transitat en anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. Imagino els incidents habituals, les trencadisses habituals, les detencions habituals. No havent-hi prou amb les bàrbares celebracions de l'equip de la ciutat, ara cal suportar, també, les del país que voldria veí. Si no fos que demà haig d'alçar-me amb el sol, tot seguit prendria les divines armes de l'armari del rebedor, i amb el suport dels déus i l'esmolat glavi a la destra, faria tan gros carnatge que ningú restaria amb la testa sobre les espatlles per narrar la meva gesta. Però només em resta prendre els esponjosos taps i, convenientment aïllat, acotxar-me i oblidar un cop més l'existència del proïsme, del sempre enutjós i indispensable proïsme.

San Petersburg ni sunde imasu ka (II)

Aquest episodi vergonyós va succeir justament en aquell moment en què s'iniciava, amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança. Així comença el relat un episodi vergonyós, de Dostoievski, inclòs a el cocodril i altres narracions, acabat d'editar per l'editorial Papers amb Accent en traducció de Margarida Ponsatí-Murlà.

Una nova coincidència, justament avui, talment Dostoievski, un cop més, retratés la nostra modèlica societat, tan ufana ella, tan superba, doncs no per res ara mateix, mentre interrompo la lectura per escriure aquestes apressades paraules, sento a través del balcó obert el rotor de l'helicòpter que acostuma a sobrevolar la ciutat sempre que algú es manifesta, i escolto repetidament el cant de els segadors que ha de rebre als manifestants d'avui, doncs sembla ser que justament en aquest moment s'inicia (un cop més) amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança.

Kyō no hyō

Avui, cansat de construir frases, em limitaré a ajuntar paraules. Faré una llista de substantius separats per comes seguides pel preceptiu espai en blanc, però sense connectors de cap tipus, ni verbs ni pronoms, tampoc adjectius, ni preposicions ni adverbis, que no sé el que són. Posats a esforçar-me poc, ni tan sols ordenaré els mots, ni alfabèticament ni de cap altra manera, i qui vulgui trobar-li el sentit a tot plegat perdrà el temps, que potser és el millor que hom pot fer amb el seu temps. Dit això, començo:

joguina, capsa, televisor, ampolla, aigua, butaca, pati, hamaca, patinet, buguenvíl·lea, roser, jardinera, taula, llibre, guardiola, trencaclosques, balconera, piscina, reixa, tendal, endoll, mànega, estenedor, interruptor, làmpada, banc, fruiter, altaveu, peu, tamboret, roda, plàstic, paper, micròfon, arcada, motllura, porta, fusta, sandàlia, sabatilla, mocador, pantaló, samarreta, ordinador, mà, antena, xemeneia, gibrell, galleda, escombra, bossa, vidre, maneta, gerro, pols, ombra, pinça, escala, persiana, cortina, molla, cable, armari, prestatge, núvol, llimoner, rajola, bombeta, coixí, lladre, sòcol, nina, nevera, número, imant, calendari, fil, ganxo, pota, reflex, fotografia, recollidor, bústia, pilota.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.