Sakka o mimasu ka

Llegeixo aquí que un cert grup d'escriptors valencians ha engegat dues engrescadores iniciatives per fer més visible el seu treball, això és, donar-li visibilitat, eixir del subsòl, tal com s'amplia aquí la informació, en clara referència, suposo, a les Memòries del subsòl, de Dostoievski. Jo, és clar, no puc més que restar en contra de totes aquestes iniciatives. Primer pel que són, iniciatives, paraula que em desplau, no només pel seu rerefons lúdic, sinó pel seu mateix significat, acció de qui és el primer a significar, en ser-me tota acció desplaent, encara més si és engrescadora, paraula d'esgarrifós significat. Segon pel seu objectiu, eixir del subsòl, essent com és el subsòl, talment les pregoneses del Tàrtar, l'hàbitat per excel·lència de qualsevol que es vulgui escriptor, entenent per escriptor, un cop més, aquell que no pot viure sense escriure, segons la canònica definició establerta per Rilke a la primera de les seves cartes a un jove poeta. I, tercer, pel seu caràcter grupal, escriptors valencians, en aquest cas, quan l'únic grup possible, que no desitjable, fora, potser, el que forma un mateix amb els seus menyspreables heterònims.

Arukimasu

Camino al llarg de la línia de la costa. A la meva destra les onades escumen amb violència sobre llargues esteses de sorra, alhora que uns braus minyons vestits amb neoprè s'enfilen sobre fràgils esquifs per provar d'encavalcar-les. Deixo, però, enrere els minyons i em complac en la silueta d'un castell prou conegut que corona el conus d'un turó proper, fins que l'estrèpit d'un tren que corre paral·lel a les llargues esteses de sorra em distreu, i en tornar a girar la vista cap a la destra veig com uns sàtirs surten d'entre les onades, enmig de jocs i corredisses, fent ostentació de llurs grosses vergues. Sembla com si em cridessin, potser per si de cas m'abelleix afegir-me al seus jocs. Però crec portar una certa pressa i continuo caminant al llarg de la línia de la costa sense permetre'm cap aturada, però a un pas prou pausat com per poder contemplar tot allò que m'abelleix, que no és poc, en especial les bellugadisses onades, que empeses per la forta maror trenquen amb decisió sobre la sorra provocant un fort estrèpit que fa de bon escoltar, alhora que, inevitablement, començo a construir les ridícules frases que aquí es poden llegir.

Kochira ga mezurashī desu ka

No em plauen els comportaments extravagants. Els que s'abillen de manera cridanera o actuen com a paons em desperten un rebuig immediat, potser injust i innecessari, però inevitable. No és tracta de ser com tothom, només faltaria, tan sols de no fer ostentació de les suposades diferències, talment estiguéssim cofois de la nostra contingència, com si ser qui som tingués algun mèrit i aquest mèrit fos, d'alguna manera, atribuïble a nosaltres mateixos. I dic suposades doncs les diferències acostumen a ser imposades i hom no fa més que interpretar un paper triat per endavant amb el lleig propòsit de diferenciar-se dels altres. Sovint amb tant convenciment que qui actua oblida la seva condició d'actor i acaba esdevenint el seu propi personatge, un enutjós histrió que mai no arriba a la noble categoria de bufó.

Chūgoku-jin wa dōri de mandarin o tabemasu

Sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, em comenta la meva companya. I tot i la sorpresa que em causa el significat de les seves paraules, em faig el ferm propòsit de fixar-me en els xinesos menjadors de mandarines la propera vegada que surti al carrer, potser d'aquí una estona, a llençar les escombraries, doncs si la meva companya diu que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, és indiscutible que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, i si jo, fins ara, no els hi he vist, és, només, per la meva manca d'atenció.

Però, miop com sóc, o potser a causa de l'hora fosca, o per alguna coincidència inimaginable, en el meu curt recorregut des de la porteria de casa fins al punt de recollida neumàtica de bosses d'escombraries més proper, no sé veure cap xinès menjant mandarines. Això, és clar, no vol dir que no hi siguin, només que ho fan d'amagat, potser acotxats entre dos cotxes aparcats, rere el sac de runa d'una obra propera, o entre l'espès brancatge de l'arbrat. Però... perquè s'amaguen? què te de dolent menjar mandarines al carrer? potser a la Xina és prohibit? ho dubto. Però no, m'erro, doncs la meva companya ha dit que es veien, que els xinesos es veien menjant mandarines, és a dir, que no s'amaguen, doncs si s'amaguessin serien difícils de veure i la meva companya no els hagués pogut observar menjant mandarines i, en conseqüència, no me n'hagués pogut dir res. Concloc doncs, que el moment present, sense xinesos menjant mandarines pel carrer, és excepcional, i aquesta, la manca de xinesos menjant mandarines pel carrer, deu ser la prova evident que anuncia algun esdeveniment immediat que transformarà el món i les nostres vides. Estiguin, doncs, a l'aguait.

Kochira wa Jota-san desu ka

En un dels comensals de la taula del costat em sembla reconèixer a Jota, un saludat amb qui fa temps que no coincideixo enlloc. Però tot i l'evident semblança dubto sobre la seva identitat, doncs és tant el temps transcorregut des de la darrera salutació que potser em confonc, i bé podria ser que qui seu a la taula del costat només fos algú que s'assemblés a Jota, no Jota mateix. Però, ben mirat, potser sí que és Jota qui seu a la taula del costat, si més no sembla portar aquella galdosa jaqueta de lli que sempre portava Jota. Però de ben segur que aquell model de jaqueta barata el devia comprar molta gent, fins i tot algú que s'assemblés a Jota, persona de faccions vulgars. Però potser sí que l'és, doncs veig com li porten un petit bol d'arròs amb llet, les postres preferides del Jota que recordo. Però essent l'arròs amb llet una de les tres opcions de postres que ofereix el menú d'avui, tampoc és aquesta una prova concloent sobre la identitat del comensal de la taula del costat. Però veig, també, com el suposat Jota fa aquell gest de disgust tant habitual en Jota d'arrufar el nas quan l'arròs amb llet no és del seu gust, en trobar-li, com sempre, alguna pega. Però aquesta darrera, com les altres, poden no ser més que un seguit de coincidències circumstancials que no tindrien cap valor davant d'un jutge com cal. Però...

Caram, dErsu_, quant de temps, m'interromp finalment el desconegut de la taula del costat que en tot s'assembla a Jota en parar esment del meu esguard. Sí, caram, sóc Jota, no em recordes? m'interroga sorprès, en llegir la meva estupefacció, iniciant, igual que el Jota que recordo, amb un caram totes les seves frases. Perdó, responc decidit, sens dubte em confoneu, afegeixo encara decidit, doncs bé pot ser que aquest que fa dir-se Jota, que en tot s'assembla al Jota que recordo, que gasta les seves robes i maneres, i que sembla tenir un conegut anomena't dErsu_ que se'm deu assemblar força, no sigui, de cap de les maneres, el Jota que jo recordo.

Chikatetsu no eki

Sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? em pregunta, un cop més, amb aquella veu seva tant característica. No, torno a respondre, no ho sabia pas, doncs, segons tinc entès, aquesta és una afirmació que més aviat respon als principis de la fe, no pas als del coneixement, afegeixo. Però és clar, ni m'escolta ni para cap mena d'atenció en les meves paraules, i, incapaç de qualsevol dubte, hi torna, insistent, sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? Encara sort que, voluble com és, canvia de tema i abandona l'enutjós tractament de tu, i encara que utilitzi el vostè enlloc del vós, em recorda que, per la seva (meva, s'entén) seguretat, aquesta estació està dotada de càmeres de vídeo vigilància.

Sōdesune

No hi havia res de millor que això: explicar la veritat i sentir-se escoltat, diu, en un cert moment, un dels personatges secundaris. Explicar la veritat i sentir-se escoltat, certament, sobretot si el nostre interlocutor es diu John Singer i és sord-mut. I no és endebades que el protagonista, John Singer, sigui sord-mut i sigui apreciat per tothom, doncs, en opinió de tothom, a tothom sembla escoltar, també entendre. I això és tan cert que fins i tot John Singer té al seu John Singer particular, que respon (poc, això sí) al nom d'Antonapoulos, també sord-mud, només faltaria, que ni sap de lletra ni entén gaire el llenguatge dels sord-muts, però això, és clar, tant és, o, més aviat, és condició necessària per a que tothom, John Singer en aquest cas, li pugui explicar la veritat i sentir-se, com deia aquell, escoltat.

La resta, aquí.

Lucreci-sama no hon o yomimasu

Després de molt esperar-lo enceto la lectura de Lucreci, doncs fins fa pocs dies no he aconseguit un exemplar de la primera part de De la natura editat per la Fundació Bernat Metge, d'ara en endavant FBM, la institució que més ha fet per aquest atrotinat país. Una primera edició del 1923 bilingüe i enquadernada en tela, numerada, el 43è de 250 exemplars, traduïda pel doctor Joaquim Balcells i revisada pels senyors Pompeu Fabra i Gabriel Alomar, en un estat de conservació sinó òptim nogensmenys acceptable, que restava amagat sota una pila d'atrotinats exemplars d'altres autors també publicats per la FBM, en una caseta de la cinquanta-novena Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Passeig de Gràcia. El primer i sorprenent títol publicat per la FBM.

I dic sorprenent perquè amb l'àmplia nòmina d'autors clàssics existent és certament sorprenent que una institució com la FBM, una institució de dretes i capellanesca, si em permeten la falsedat del tòpic, triés a un dels autors més emblemàtics de l'epicureisme, paraula llargament anatemitzada per tota autoritat eclesiàstica, per encetar aital col·lecció. Salvant les distàncies, és com si algun grupúscul maoista ciclostilés pamflets lloant les teories econòmiques d'Adam Smith. Però vés, per circumstàncies que desconec i que tanmateix agraeixo, enceto la lectura de Lucreci, De la natura, amb el desig de no trigar deu anys més a trobar un exemplar de la segona part.

Kore wa sankakukei desu

Potser sense cap relació amb el que aquí es pot llegir imagino una conversa entre dues persones adultes, és a dir, dues persones amb els respectius organismes totalment desenvolupats, diguem-ne A i Be, que folguen amb una certa assiduïtat i un cert plaer. Una d'aquestes persones, potser Be, està compromesa amb una tercera persona, diguem-ne Ce, a qui no cal imaginar, doncs de Ce només importa la seva existència i el seu compromís amb Be, essent les seves segures qualitats negligibles a efectes del que aquí es narrarà. A, en canvi, és una persona no compromesa amb ningú que es complau en imaginar-se compromesa amb Be, un cop Be trenqui, en la mesura del possible, els seus lligams amb Ce. Fins aquí cap novetat, un triangle de vèrtexs A, Be i Ce, potser equilàter, isòsceles o escalè si atenem a la mida dels seus costats, potser rectangle, acutangle o obliquangle si atenem a l'obertura dels seus angles interns.

També sense cap novetat imagino els arguments habituals de Be per mantenir la geometria triangular, i els arguments habituals d'A per mirar de simplificar-la. Imagino la mandra de Be i el desig d'A, i que volen, mandrós i poc freturós de desig com sóc acabo simpatitzant amb Be, i només d'imaginar els enutjosos destorbs del trencament amb Ce m'empesco tot d'excuses per convèncer A. Doncs si A substitueix a Ce, bé algú, potser De, haurà de substituir a A. I aleshores tot tornaria a començar, amb l'inconvenient afegit que el triangle podria evolucionar i esdevenir quadrat, rectangle, rombe, romboide, trapezi o trapezoide, polígons, tots ells, menys estables i interessants que el triangle, figura formada en unir tres punts no alineats, anomenats vèrtexs, mitjançant segments de línia recta.

Terebi o mimasu (V)

Avui tinc poc per afegir, doncs prou deuen saber que la caiguda ha estat ràpida, vertiginosa, immediata. Un cop he parlat he passat a ser un més dels xerraires habituals, i no pas dels millors, potser el pitjor. Quan restava en silenci hom s'indignava i em retreia que si abans havia parlat bé ho podia tornar a fer, i, si parlava, hom s'indignava perquè no era pas per allò que m'havien convidat. A partir d'aquí tot han estat entrevistes que s'anul·laven, trucades que no arribaven, col·laboracions que es fonien... excuses de mal pagador per no voler reconèixer l'obvi, que els meus cinc minuts ja havien passat. Un tertulià habitual em recomanà que a partir d'ara respongués les preguntes cantant, un altre que ho fes quequejant, un altre xiuxiuejant, i encara un altre que fes mímica, que això em tornaria a posar de moda, segur. Però el temps no torna, mai, i millor que sigui així, doncs prou enutjós era haver d'estar sempre disponible al servei dels xarlatans, i com la guineu que troba verds els pàmpols que no pot abastar, celebro l'anonimat retrobat.

Terebi o mimasu (IV)

Avui, en una de les tertúlies radiofòniques en les que darrerament participo, ha passat allò que tard o d'hora havia de passar. Hom parlava de Jota, polític de llarga trajectòria, incombustible, potser immortal. I aquest cop, en demanar-me l'opinió sobre el tal Jota, no m'ho he hagut de pensar, ni poc ni massa, gens, doncs he tingut la dissort d'haver-lo tractat professionalment al llarg d'uns quants anys. Jota és un poca-vergonya que posa el càrrec al seu servei, s'enriqueix a costa del pressupost públic i no dubta a promocionar a les funcionàries que s'avenen a passar pel seu llit, alhora que entrebanca la carrera d'aquelles que el rebutgen, he respost tot seguit. I ara han estat els altres els que han callat, presentadora i tertulians habituals, d'habitud gent poc donada al silenci, en no donar crèdit a les meves paraules. Però no pas al seu significat, i això que l'he dita grossa, de l'alçada d'un campanar, sinó al seu significant, en ser el primer cop que em sentien parlar. Passada la inevitable sorpresa hom s'ha regraciat d'haver-me sentit i, educats com són, han obviat la meva fonètica deficient, del tot inadequada per a un programa de ràdio. Fins i tot la presentadora ha tret pit, i quin pit, per haver estat la primera persona que em feia parlar en públic, i entre facècies i paraules de suport ha finalitzat el programa sense que ningú, és clar, parés esment en el significat d'allò que havia dit.

Terebi o mimasu (III)

Avui comento el que ja deuen saber, doncs de ben segur que per poc que mirin al seu voltant s'hauran topat amb les meves nombroses intervencions en els mitjans de comunicació. Després de les innúmers entrevistes que seguiren a la ja comentada primera entrevista m'he convertit en un personatge popular a qui els periodistes recorren per opinar sobre qualsevol tema. Ja és habitual veure a l'entrevistadora de torn fer-me preguntes certament poca-soltes i rebre el meu silenci com a resposta. Però un silenci no pas fingit, com qui interpreta un paper decidit per endavant per cridar l'atenció. No, i ara, no és pas aquest el meu cas, de cap de les maneres, doncs jo només guardo silenci mentre miro d'entendre el significat de la pregunta que se'm fa i intento articular una resposta, sinó satisfactòria, almenys sensata. Però que volen, encara no he tingut temps de rumiar una primera resposta que ja m'adrecen una segona, una tercera, i fins i tot una quarta pregunta que em destaroten d'allò més. I davant del soroll habitual el meu silenci sembla agradar, tant, que fins i tot un reconegut escriptor m'ha demanat un pròleg per la seva nova novel·la. I és clar, amb el poc temps que m'ha donat només li he pogut lliurar un full en blanc que, això sí, l'ha entusiasmat d'allò més. D'aquí, suposo, el meu èxit, faig allò que de mi s'espera, callo quan se'm pregunta.