Watashi wa onna no hito ga suki desu (IV)

Davant de tanta insensatesa apresso el pas i em refugio en una llibreria propera, on l'atzar em fa a mans un exemplar de La dona dels meus somnis, de Massimo Bontmpelli, recull de relats que crec haver llegit temps enrere. Però l'hostil llibreter em fa fora a empentes, doncs diu que li taco els llibres de sang, i que faci el favor de marxar, que algú sense dits no pot comprar llibres en no poder passar les pàgines ni, pitjor encara, obrir la cartera per pagar la compra. Afortunadament he pogut amagar-me el llibre en una de les grosses butxaques de l'abric, i en una plaça propera li demano a la bella donzella que crec haver somniat que, si us plau, llegeixi per a mi.

I la bella donzella comença la lectura i la seva bonica veu em relaxa tant que començo a actuar d'esma, com qui repeteix uns actes mil cops assajats, fins que el fort estrèpit d'uns aplaudiments em fan veure a la gentada que tenim al davant, el més menuts asseguts al terra, d'altres en cadires plegables i no pas pocs dempeus rere els que seuen a les cadires. M'inclino amb cortesia com a mostra d'agraïment pel reconeixement rebut, i agafat de la mà de De, que és a la destra, i de la dona somniada, que és a la sinistra, repeteixo les inclinacions fins que els aplaudiments emmudeixen i comencem a recollir els estris que ens feien de decorat. Convenim amb De que ha de venir a sopar un dia a casa, que li prepararé aquella sopa de crancs que tant li agrada, i li preguem que transmeti les nostres salutacions a la seva encantadora esposa. I tant, i tant, em respon ell, fent-me l'ullet abans de fer-se fonedís en la gernació que ens envolta.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (III)

Amb tants dubtes al magí resto força estona aturat a la vorera, just al davant del portal de casa, amb De palplantat al meu costat, oferint-me, encara, a la dona que recordo haver somniat, i estirant-me de la màniga per portar-me a un conegut establiment proper que resultaria d'allò més adequat i econòmic, diu, talment el preu importés. Potser De creu que m'ho he repensat, que he canviat de parer i he baixat al seu darrera per acceptar, aquest cop sí, les seves raons.

Com sé que fora inútil de parlar-hi, l'obvio i començo a caminar a grans gambades vers el carrer Astúries, on tota una colla de gent amb armilles vermelles semblen demanar-me alguna cosa. Apresso el pas i els deixo enrere, i també a De, i a la dona que l'acompanya, que ara que m'hi fixo potser no és ben bé una dona, sinó una cabra. I en aturar-me per la sorpresa causada per semblant metamorfosi, veig també canviat al propi De, i em sobta la daurada trompeta que tragina, encara més quan enlairat dalt d'un banc comença a bufar l'instrument, que ja no és una trompeta, sinó un petit flautí que fa un toc d'atenció, per tot seguit deixar pas a la seva enutjosa veu, que anuncia a la gernació que s'ha congregat al seu voltant que tot seguit, ell i la seva companyia (i aquí la dona dels meus somnis, a qui ara m'avergonyeix haver confós amb una cabra, fa una gentil inclinació) tindran a bé explicar a tan distingit públic la verídica història d'en dErsu_, el favorit dels Déus, tragicomèdia moralitzant en multitud de quadres.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (II)

Amb qui parles? hem distreu la veu de la meva companya, que em crida des de la sala. Amb De, li responc, que un cop més creu temptar-me. Dit això entro a la cuina, i prenent l'esmolat ganivet de tallar verdures em secciono el dit menovell de la ma esquerra. Embolico el dit escapçat amb paper film, el deso al congelador en companyia de la resta de dits, i fent pressió amb un drap per mirar d'estroncar la sagnia vaig a la sala a pregar a la meva companya si em pot portar a l'hospital, que m'he tallat. Un altre cop? s'exclama ella, au, agafa un taxi, que tinc feina, acaba responent-me.

Ja al carrer trobo dificultats per aturar cap taxi, en no restar-me dits per alçar i fer el canònic senyal convingut entre taxistes i vianants que volen aturar un taxi. Podria, certament, cridar taxi! taxi!, però la utilitat del meu crit fora dubtosa, doncs som a l'hivern i de ben segur que els taxis circulen amb les finestres alçades, de manera que el meu crit restaria sord per l'única persona a qui s'adreça, essent audible, en canvi, per tots aquells que no han de fer res dels meus neguits. Podria, també, demanar que algú em demanés el cobejat taxi, però fora enutjós haver de donar explicacions a terceres persones. Millor caminar, sobretot si considero que ben a prop hi ha una clínica on de ben segur solucionaran el meu problema amb la màxima diligència. Fins i tot podrien cosir-me els dits escapçats de manera que res no assenyalés que en el seu moment foren escapçats. Caldria, doncs, tornar a casa a recollir els dits, però per això em caldria butxaquejar per agafar les claus, o premer el corresponent botó de l'intèrfon, tasques que, com la d'aturar un taxi, resten lluny de les meves actuals capacitats.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (I)

Mireu que us porto, em diu De, a qui trobo rere la porto de casa, un cop l'obro com a resposta a l'estrèpit del timbre, acompanyat d'una dona que crec haver somniat. Tota per vós, em diu De, que prou devia preveure el goig que em causaria el seu obsequi. Bé, és clar, afegeix en llegir la golafreria en els meus ulls, sempre hi ha un preu a pagar per aquestes coses, però serà una menudesa, no cal ni parlar-ne, ara... després, després... ja concretarem els detalls quan arribi el moment... i convindreu amb mi que tot plegat serà cosa de riure, conclou amagant una rialla.

Però jo, que no sóc amic de riure, agraeixo l'obsequi però el refuso, per sorpresa de De, que no se sap avenir. Però dErsu_... com podeu... els cabells ben curts, mireu, tal com us agraden... i negres, com també us plau, com els ulls... si ni feta per encàrrec... no podeu rebutjar-la... si segur que sempre l'heu desitjat... i si és pel preu... però si serà cosa de riure, ja us ho he dit... mira, endebades, d'insistir-me, doncs jo ja he tancat la porta, deixant, és clar, a De i a la dona que l'acompanya a l'altra banda, la de fora, romanent jo a la de dins, i restant la porta, de solida i massissa fusta, interposada entre ells i jo. Però el timbre, és clar, torna a sonar, i fins i tot sento com colpegen la porta, i com la veu de De crida grosses insensateses, prometent-me tot allò que hom desitja i que ningú no pot oferir, i per un preu ridícul, afegeix.

Watashi wa kuruma ga suki dewa arimasen

No m'agraden els automòbils. No m'agrada conduir-los, no m'agrada veure'ls circular pel meu voltant ni aparcats a la vorera. Tampoc m'agrada que em parlin de la seva mecànica o m'expliquin les excel·lències del seu equipament, i trobo que els establiments dedicats a la seva venda i/o reparació són els llocs més desagradables on hom pot malbaratar el seu temps.

Tota aquesta repulsió, però, es torna admiració, tal vegada embadaliment, davant els automòbils en moviment filmats per Truffaut a les seves pel·lícules. Potser amb la càmera al seient del darrera mostrant el clatell del conductor, o sobre el capó per veure els rostres de la parella d'ocupants, o a un costat mostrant el perfil de qui condueix i el paisatge que vola al seu costat, o filmats des d'un altre vehicle en moviment que s'atansa i s'allunyà segons els capricis del trànsit, o a vista d'ocell des d'un bellugadís helicòpter. Imatges muntades en una llarga seqüència si l'escena té diàleg, o a batzegades, tallant aquí i allà, si cap veu no destorba la nostra atenció. A La Sirène du Mississippi tot són descapotables, en canvi, a La Peau douce, les imatges s'enclaustren a l'interior dels Citroën DS.

També Welles, a l'inici de Touch of Evil, té un memorable i llarg pla seqüència que segueix un automòbil, però no és el mateix. Potser Welles fou un director més brillant que Truffaut, però ningú com Truffaut per filmar un automòbil en moviment.

Isha ni ikimashita

Amb motiu d'una innòcua però enutjosa infecció vírica portem a la petita A a la visita del dermatòleg. Allà ens atén l'admirable doctora H, que ens rep asseguda a una cadira amb rodetes i amb la cama esquerra, o potser la dreta, estesa en posició horitzontal. La doctora s'excusa, doncs diu haver-se trencat algun os de la cama a l'alçada del turmell, o potser del genoll, i ens encaixa la mà asseguda, donades les adverses circumstàncies.

Però les adverses circumstàncies no eviten que, desplaçant-se amb l'ajut de la seva cadira amb rodetes i mirant de no colpejar-se la cama malmesa i estesa amb cap obstacle, la doctora examini les pàpules hemisfèriques de la petita A i procedeixi a la seva eliminació mitjançant raspat. En acabar s'excusa per no acompanyar-nos fins a la porta i nosaltres li responem que només faltaria, a més de desitjar-li una ràpida recuperació.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Cartago ni imasu ka

Crec ser a Cartago, i un somni m'alerta del desembarcament dels nostres enemics en una costa propera que resta amagada a la nostra guaita. Faig sortir escamots de reconeixement, i els braus minyons tornen amb la notícia que més enllà de la carena hi ha aplegades innúmeres testes armades que venen a escometre'ns. Ens apressem, doncs, a reforçar les defenses i aplegar queviures per resistir el setge. Enviem missatgers carregats d'or per comprar el suport dels que s'anomenen els nostres amics i oferim set primogènits al foc de Moloc. Fills de Cartago, beneïdes siguin les mares que ens infantaren! A la lluita! crido a la multitud aplegada sota el meu balcó, en saber-me capitost de tota aquella gent. Com a resposta al meu crit el ferro repica contra el gruixut fustam dels escuts en un estrèpit ensordidor, i hom s'afanya a enfilar-se a les muralles, doncs l'hora és arribada.

Però no llegeixo Flaubert, sinó Ruyra, i no sóc, doncs, a Cartago, sinó a la badia de Blanes, i és l'avi Maura qui crida, beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!

Watashi desu (IX)

dErsu_, per cert, vós qui sou? em demana el meu interlocutor. Un heterònim, responc convençut. I coneixeu al vostre ortònim? em demana encuriosit. Sí i no, responc, jo mateix sóc ell, però només una part d'ell, la que vós coneixeu en tractar-me, la resta dels seus prejudicis em són tan desconeguts com a vós, concloc. Sabeu, trobo ridícul aquest creure que hom pot aïllar els diferents trets del seu caràcter i convertir-los en personatges de ficció. En el millor dels casos, si s'aconsegueix obeir el mandat socràtic de conèixer-se a un mateix, s'obtindran personatges plans, com un piano les tecles del qual sempre reproduïssin el mateix so, argumenta el meu interlocutor. Però jo no sóc un personatge imaginari, existeixo, miro de defensar-me. Això és el que vós creieu, però no sou més que un pseudònim, em respon com qui etziba una galtada. I vós, qui sou? que ni tan sols teniu nom, li responc ara jo amb un cert enuig. Argumentum ad hominem, dErsu_, va, que no som polítics, lluiteu contra els meus arguments, no contra mi, es defensa ara ell. Aleshores, si us he entès bé, un heterònim no és més que un pseudònim amb pretensions? li pregunto. No necessàriament. Un ortònim pot crear tants heterònims com li plagui, com qui crea personatges per una novel·la, però sense caure en la ridiculesa de creure que tenen cap relació amb ell mateix, em respon amb to condescendent, talment un mestre adreçant-se al més obtús dels seus deixebles. Esteu, doncs, afirmant que hom pot parlar d'alguna cosa que no sigui ell mateix? li pregunto sobtat per la grossa insensatesa que em sembla capir en les seves paraules. És clar, em respon convençut. Fugiu, poca-solta! li crido esverat en sentir semblant disbarat, i no goseu despertar la meva còlera amb les vostres insensateses! afegeixo, encara cridant, alhora que faig el gest de portar-me la ma al talabard per prendre l'esmolat glavi. Solipsista! Egòtic! em respon ell, ja lluny, també cridant, amb l'estrany convenciment que així m'ofen, però amb prou amabilitat com per dir-me egòtic enlloc d'egotista, paraula que sap que em desplau, doncs no cal enganyar-se, ell també sóc jo.

Kochira wa De-san desu ka

Al pati de butaques de l'antic cinema Aquitània retrobo a un vell desconegut, a qui anomenaré De, i de qui avui em plau escriure una mena de panegíric. Dit això, començo:

De, persona de constitució escardalenca, rostre emmagrit i edat provecta, és el més persistent dels estadants del pati de butaques de l'antic cinema Aquitània, no endebades, cada dia assisteix a les dues primeres sessions, encara que, per motius que desconec però que no permeten excepcions, sempre marxa a la meitat de la segona sessió. Recordo que durant un cert temps venia acompanyat d'una dona a la que tractava amb displicència i que, al principi de trobar-lo, vestia un curiós barret d'aspecte tirolès. El que no ha canviat amb el temps és el fet que sempre tragina una bossa de plàstic plena d'altres bosses, també de plàstic, que remena sovint potser pel goig del soroll que fan. Avui, com sempre, seu a la seva habitual butaca de la segona fila acompanyat de la seva bossa, i des de la meva habitual butaca de la tercera fila sento com amb la seva veu d'espinguet li comenta a algú que Truffaut era català, història que li he sentit explicar manta vegades. Tot seguit, en començar la corresponent projecció l'oblido fins que arribats a mitja sessió s'aixeca i, sense fer cap esforç per mirar de no destorbar, marxa en companyia dels seus polímers.

I a partir del meu panegíric potser hauran extret dues idees. Una d'errònia, com és una certa idea de la persona a qui he anomenat De, i una altra d'encertada, com és una certa idea de la poca simpatia que li guardo, doncs una descripció mai serveix per conèixer allò descrit, sinó per intuir els prejudicis del descriptor de torn.