Watashi no kasa wa doko ni arimasu ka

Ja fa molts anys em varen acusar d'haver sostret un paraigües. Jo era a la vall de Chamonix amb dos companys, en un alberg, on fèiem estada després d'haver trepitjat el cim del Montblanc. El temps havia estat plujós i havíem hagut de recular en un primer intent d'ascensió, i també en un segon, a causa d'una forta tempesta elèctrica que ens enxampà en plena gelera, de nit, calçant grampons i traginant punxeguts piolets a la motxilla. Però al tercer intent assolírem el cim. Tot seguit davallàrem fins arribar a l'estació d'un tren cremallera que ens portà a Les Houches, on teniem aparcat un Ford Escort de color gris. I va ser ja de tornada a l'alberg on ens hostatjàvem, a Chamonix mateix, que un altre estadant de l'alberg em va acusar d'haver-li sostret el paraigües. Ell no trobava el seu paraigües i jo era espanyol, repetia el desconegut alberguista, abans de concloure que, en conseqüència, jo li havia sostret el paraigües absent. Nosaltres, però, miràvem de cuinar amb poc èxit una gallina que havíem comprat en una botiga de queviures propera i no vàrem parar gaire esment en les absurdes reclamacions del desconegut.

I així va ser com, ja fa molts anys, em varen acusar d'haver sostret un paraigües.

Minshushugi no taimatsu

Al canal 33 em crida l'atenció una veu en off que esmenta els noms d'Zweig, Strauss i Goethe amb gran menyspreu. Sobtat, paro atenció i m'adono que la veu en off llegeix fragments dels diaris personals de Joseph Goebbels. En paral·lel al text, les imatges del televisor mostren l'habitual iconografia nazi i els estralls de la guerra, que magnifiquen la follia de les paraules que sento, que cada dos per tres insisteixen en el necessari extermini dels jueus i en la superioritat d'aquells que han nascut alemanys vers aquells que no han nascut alemanys. Veig, també, Berlín enrunat i recordo el que després s'esdevingué, quan Goebbels refusà la fugida, enverinà als seus sis fills i es llevà la vida en companyia de la seva esposa, Magda Quandt.

En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.

Hayakuchikotoba

Hom, en suposar l'existència d'un Déu, acostuma també a suposar que el suposat Déu suposa l'existència d'aquell que el suposa. Dit a l'inrevés, hom no acostuma a suposar l'existència d'un Déu que no suposi l'existència d'aquell que el suposa. I dit de manera potser més entenedora, hom no acostuma a suposar un Déu que l'ignora.

Però, hauria de suposar un suposat Déu (si és que un suposat Déu és més que un mer supòsit) a qui el suposa? o, hauria de suposar un no suposat Déu (si és que el no suposat Déu és més que un mer no supòsit) a qui no el suposa?

Shōri

Emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser tot triomf sempre suposat, els troians dormen aquella nit el seu somni més dolç. Per això ningú no s'adona dels ardits guerrers que surten del ventre del gran cavall de fusta, ni del retorn de les naus aquees, ni de les ombres que obren les portes de la ciutat, ni de la nombrosa gent armada que penetra amb els punxeguts glavis a la ma.

I així, en una sola nit, tots els troians mascles són morts, talment xais esperant torn a l'escorxador. Després, al llarg de tres dies i tres nits, es rapinyen les riqueses i les dones supervivents són rifades entre els cabdills grecs, cobejosos de l'escalfor de llurs cossos. Finalment es lliura la ciutat a les flames i els grecs, ara sí, marxen cap als seus palaus alts de sostre, emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser, com ja ha estat dit, tot triomf sempre suposat.

Basu de ikimasu (III)

De fa temps vull captar per mitjans òptics la imatge d'una ombra que s'oculta entre el brancam d'una zona enjardinada de l'avinguda de la República Argentina. De l'autobús estant, cada matí crec intuir l'ombra, que s'aprofita de la protecció vegetal que l'envolta per romandre oculta. En honor al nom de l'avinguda, m'imagino que l'ombra pertany a algun prohom de la pàtria argentina, i així ho comento amb la resta de passatgers. Manuel Belgrano, sens dubte, afirma la dona de cabells curts que sempre puja a la plaça Lesseps. No, i ara, l'esmena l'home que fa de conserge al carrer Mandri, és Videla, el general Videla, que fuig de la justícia! acaba cridant fora de si. Però si Videla és a la presó, li retreu un marrec. No, no, insisteix l'home, van substituir Videla per un sòsia. I l'home resulta tan convincent en les seves paraules, que fem aturar l'autobús i formem un escamot per cercar al criminal. Però l'ombra, és clar, es fa fonedissa i hom recorda les seves obligacions, laborals o escolars, i acabem tots a la parada de sota el carrer Gomis esperant un altre vint-i-dos, que triga a arribar, doncs, segons comenta un adolescent que va als Jesuïtes, han reduït el nombre d'autobusos.

Kōryōkan

Bleack House és el títol original d'una de les grans novel·les de Charles Dickens. Casa desolada fora la traducció literal d'aquest títol original, i el casalot fou la traducció que Xavier Pàmies ens oferí farà ja cosa de quatre anys. Tot un encert, convindran amb mi, tal com manifestaren en el seu moment els opinadors professionals de casa nostra, quan tocà omplir papers amb els panegírics de torn.

Només afegir, si em permeten el mestretitisme, que aquests dies hi ha a Londres una exposició sobre la visió que Dickens ofereix de la ciutat de Londres a la seva obra, i sobre com la ciutat de Londres inspirà l'obra de Dickens. Si més no, això és el que he pogut llegir en un article del suplement de cultura d'un diari força nostrat, que fa referència en un parell d'ocasions a Bleack House, no pas, és clar, amb el seu títol original, sinó amb la seva traducció literal, casa desolada, doncs, per què un redactor d'un suplement cultural hauria de saber res del que he resumit en el paràgraf anterior?

Kochira wa Hèracles-san desu

No recordo haver tingut mai gaire interès per la figura del fort Hèracles, semi-deu fill de Zeus i la moridora Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes i esposa d'Amfitrió. Per una embrollada història que ara no ve al cas, Amfitrió sojornava a Tebes i Alcmena romania a Tirint. Zeus, cobejós del cos d'Alcmena, metamorfosà la seva aparença i prengué les formes d'Amfitrió. Així, talment fos el seu espòs, Zeus es presentà a palau i s'allità amb Alcmena, a qui prenyà. A l'endemà, però, Amfitrió tornà de Tebes i també s'allità amb la seva esposa, que restà novament prenyada. Al cap de nou mesos Alcmena infantà dos nadons, Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d'Amfitrio.

L'ardit de Zeus per allitar-se amb Alcmena és el mateix que molts anys després diuen que utilitzà el rei Uther, mític cap dels britons o dels gal·lesos. Sembla ser que Uther cobejava el cos d'Igraine, esposa del duc de Cornualla, i, gràcies a les fetilleries d'un bruixot, metamorfosà la seva aparença prenent les formes del duc. Així, talment fos el seu espòs, Uther es presentà davant Igraine aprofitant l'absència del duc i la prenyà. A l'endemà, però, els soldats portaren el cos de l'autèntic duc, mort en combat durant la nit. Al cap de nou mesos Igraine infantà al nadó de rigor, a qui anomenaren Artús, i que fou entregat per Uther al bruixot en pagament de la seva fetilleria.

Utagaimasu, shitagatte imasu

D'un cert temps ençà crec haver deixat d'existir, talment abans del cert temps, creia existir. Abans del cert temps, jo mateix era l'objecte dels meus actes i pensaments. Ara, en canvi, són terceres persones l'objecte dels meus actes i pensaments. Suposo que aquest haver deixat de ser l'objecte dels meus actes i pensaments, és el que em fa creure que he deixat d'existir. És possible que en un futur torni a ser jo l'objecte dels meus actes i pensaments i, en conseqüència, torni a creure que existeixo.

Em diuen, però, que hi ha terceres persones, principalment aquelles que ara són l'objecte dels meus actes i pensaments, que em tenen a mi com a objecte dels seus actes i pensaments, i que això em dóna una certa existència. Jo, però, discrepo, doncs bé aquestes terceres persones també tenen com a objecte dels seus actes i pensaments a éssers de ficció com ara els anomenats TRO, els tres Reis d'Orient, ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar, de dubtosa existència.

Tot plegat, és clar, no té cap importància, doncs ni creure existir ni creure no existir, tenen res a veure amb el fet que, d'un cert temps ençà, qui això escriu existeixi o no existeixi.

Kore wa hyō desu

Hom, en la seva follia, acostuma a preferir la salut a la malaltia, la riquesa a la pobresa, la bellesa a la lletjor, la intel·ligència a l'estupidesa, la destresa a la turpitud, l'èxit al fracàs... com qui prefereix, jo mateix, les faves als pèsols. Amb això no vull dir, només faltaria, que la malaltia sigui preferible a la salut, la pobresa a la riquesa, la lletjor a la bellesa, l'estupidesa a la intel·ligència, la turpitud a la destresa, el fracàs a l'èxit o els pèsols a les faves, grossa insensatesa, aquesta darrera, en ser la fava molt més gustosa que el fruit de la pesolera, herba enfiladissa de la família de les papilionàcies.

Però l'excurs de les faves (llegum que lleugerament cuit al vapor, mai bullit, em plau d'allò més) em fa perdre el fil d'allò que volia dir, si és que alguna cosa volia dir, en posar-me a escriure el que fins ara s'ha pogut llegir en el paràgraf anterior, fora, potser, de llistar tot un seguit de bonics antònims, primer del dret, tot seguit del revés.