Kamigami no tasogare

I no és pas per res que els Déus dels homes del nord tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula, i alimentar-los al llarg dels anys amb les més saboroses carns i les begudes més espirituoses. No, no és pas per res, que Odin, Thor, Baldr, Tyr i companyia mostrin tan excelsa hospitalitat amb els braus que han excel·lit en el combat, amb els braus que amb foll convenciment han entomat l'acer britó amb el desig de trobar una bona mort.

Una bona mort, sí, doncs, altrament, el destí de tot mortal és el Helheim, el regne de gel, una mena d'Hades envoltat de serps que escupen verí i on no surt mai el sol, un indret inhòspit i hostil, hòrrid i pestilent. I si els Déus nòrdics tenen a bé convidar als guerrers caiguts en combat a la seva taula i estalviar-los l'estada al Helheim, és, només, per fer-los lluitar el dia del Ragnarök, el dia que Loki es presentarà davant seu al capdavant d'un formidable exèrcit. D'un exèrcit de gegants, monstres i difunts que donarà mort a uns Déus lúbrics i avariciosos, egòlatres i fatxendes, malparits i cercabregues, que no dubtaran en fer servir als seus hostes no pas per evitar la seva segura derrota, sinó, tal vegada, per embellir la seva caiguda.

Kochira wa Ragnard-san desu ka

Segons l'imaginari popular, poques coses abellien més a un guerrer víking que la mort en combat. Ser abatut per l'enemic enmig del carnatge, ser recollit per alguna de les valquíries i ser dut als salons del Valhalla, on al llarg dels anys banquetejaria amb els Déus i els herois de l'antigor, els einherjar, abans no s'esdevingués el Ragnarök. S'entén, és clar, que una societat que en bona mesura depenia per sobreviure i prosperar de la bravor dels seus guerrers s'empesqués semblant faula, i d'aquí la mítica bravor dels homes del nord, que mai no defallien i encaraven qualsevol destret amb el cor alegre, talment pugessin dalt dels cims traginant capelina, carmanyola i cantimplora.

Però, més enllà de l'imaginari popular i de l'èpica de les sagues, creia verament el guerrer víking la història explicada? no dubtava? certament hom sempre està disposat a creure allò que li resulta més satisfactori de ser cregut, talment jo mateix, que més enllà de qualsevol dubte crec ser el favorit dels Déus. Però, tota aquella caterva de Enars, Oddmunds, Ragnars o Sigfrieds, no dubtaven a l'hora d'entomar l'acer saxó de la vera existència de tot plegat? O, simplement, no eren més que uns estoics exemplars, i el seu convenciment no més que l'apatheia pròpia d'aquells que saben que la pròpia llibertat només rau en la manera d'entomar allò que els Déus ens han reservat? talment el mític Ragnard Lodbrok no fos més que el més avantatjat dels alumnes de Zenó, el de Cition.

Watashi no monogatari

Avui he decidit que el protagonista de la meva primera novel·la serà un jueu emigrat a les Amèriques que es desplaça a una populosa ciutat de frontera amb un propòsit poc definit. Un protagonista que, a més, a la populosa ciutat de frontera farà estada en un sanatori antituberculós on no passarà mai res i on hom és mantindrà sempre a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, d'una tacada faré que la meva primera novel·la formi part dels més destacats gèneres literaris de tots els temps, a saber, el de les novel·les el protagonista de les quals és un jueu que fa les Amèriques, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a un cert indret sense cap raó aparent, el de les novel·les el protagonista de les quals fa estada en un sanatori antituberculós, el de les novel·les on no passa mai res, i el de les novel·les els personatges de les quals resten a l'espera d'allò que mai no s'esdevé. I ja, com a cirereta del pastís, només em restarà fer una narració admirablement confusa, cosa fàcil si m'atenc a l'habitual confusió del meu pensament, sense que mai se sàpiga quan comença ni acaba res, de tal manera que la meva primera novel·la també formarà part del gens menyspreable gènere literari que formen les novel·les admirablement confuses, i del gènere que formen les novel·les inabastables que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Serà sensacional, mil o dues mil pàgines per no dir res. Amb una mica de sort ningú no em llegirà, ni els coneguts més propers, i així, per acabar-ho d'adobar, em podré fer meva la figura de l'escriptor maleït, aquell a qui ningú no llegeix en vida, i a qui només la mort ofereix una certa immortalitat. Encara que, potser, només acabo conreant el gènere literari més habitual, fàcil i sobrevalorat de tots, el de les novel·les immortals que no han estat mai escrites, només desitjades.

Dare ga Bauman-san desu ka

Arrel de la notícia de la mort de Zygmunt Bauman, no paro d'ensopegar amb articles que menystenen el pensament del tal Bauman, a qui només reconeixen el mèrit d'un cert oportunisme (avinentesa no pas negligible), en ser capaç el tal Bauman de desgranar un discurs buit de tot contingut però molt ben travat, que ve a dir justament el que els seus contemporanis semblem voler escoltar.

Jo, és clar, poc puc dir sobre el tal Bauman, de qui no he llegit ni mitja paraula, però si continuo ensopegant crítiques per tot, no tindré més remei que encetar la lectura, ni que sigui per poder blasmar al tal Bauman a la meva pròpia manera, doncs bé sembla que, en aquest país nostre, qui no diu pestes del tal Bauman no és ningú.

Kakemashō ka

Escrivim

per recordar

el que hem perdut,

escriu l'Anise Koltz a La terra calla. I jo, com no pot ser altrament, em prenc un cop més la llibertat de buscar-li els tres peus al gat, doncs, tal vegada, bé podria ser que escrivíssim per recordar, sí, però no pas el que hem perdut, sinó el que creiem haver perdut, això és, el que voldríem haver perdut, el que voldríem haver tingut, doncs, fora de quatre esperances sense cap fonament real que no pagan la pena ni de ser esmentades, que hem tingut mai res? Encara sort que és la pròpia poeta qui em posa a lloc, més endavant, en recordar-me que

el meu poema parla d'un passat

que mai no ha existit.

Kurisumasu no shokuji

Tal com s'acostuma a esdevenir any rere any, coincideixo amb Jota en un dels habituals àpats de celebració d'aquests dies festius que tot just acabem d'entomar. I tal com és habitual, Jota s'interessa per les meves circumstàncies, talment, més enllà de l'obligada sociabilitat a que la situació obliga, Jota tingués un interès ver en saber si vaig o torno, tal com demostra la precisió amb que recorda tot allò que any rere any li he anat desgranant en resposta a les seves preguntes, com ara les meves preferències a l'hora de prendre begudes destil·lades o de preparar salutífers esmorzars. I així, plat rere plat, Jota escolta amb aparent interès les meves sempre extenses explicacions sobre les fosques perspectives del mercat de renda fixa o sobre la meva acurada classificació de gèneres literaris.

Sigui com sigui, Jota pregunta i jo responc, no donant-se mai la situació inversa, doncs, interessar-me per tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, és potser l'única excentricitat que mai no m'he permès.

Kochira ga rippa desu ka

És potser l'admiració, sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona (...) que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent, l'únic criteri que crec seguir a l'hora de relacionar-me amb els altres, això és, amb tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

És potser l'admiració, repeteixo, allò que fa que, en la mesura del possible, doncs tampoc no m'agrada exagerar, només provi jo de relacionar-me amb aquelles persones que o bé em desperten una viva admiració, o, a l'inrevés, senten una viva admiració vers mi. A les primeres, d'habitud difuntes, les acostumo a trobar a les meves lectures, doncs només la mort i una certa distància em fa soportables els sempre enutjosos mèrits aliens. A les segones, sens dubte persones de discerniment difús, no crec que les arribi a trobar mai enlloc, donada la seva segura inexistència.

És potser l'admiració, torno a repetir, allò que, en conseqüència, fa que no m'agradi relacionar-me amb ningú.

Naraku no soto

No es veu però hi és. La seva transparència és absoluta, i no només a la vista, també a la oïda o al tacte. Encara que m'envolta, no m'impedeix que pugui jo veure o escoltar tot allò que, al meu voltant, sigui susceptible de ser vist o escoltat. I, a l'inrevés, tampoc impedeix que aquells que tinc al voltant em puguin veure o puguin escoltar allò que pugui jo dir. Fins i tot, en cas necessari, puc arribar a encaixar les mans amb qui convingui a través seu, o a intercanviar fòtils, cops o manyagueries amb aquells que tingui més a la vora. No es veu, doncs, i més que transparent gosaria jo dir que és invisible, imperceptible, doncs ni tan sols s'intueix. Però si paro prou atenció, i no dic jo ara que sigui cosa sensata parar-hi atenció, prou m'adono de la seva ineludible presència. I és aleshores que pres per una certa basarda no puc més que concloure que entre un mateix i tot allò que no és un mateix, l'abisme hi és, invisible però cert, insalvable, sempre present, en tot moment, a tothora.