Watashi wa kuma desu

Avui, en llevar-me, m'ha plagut ser un ós formiguer. M'he tret el pijama, m'he estirat el nas fent pinça amb dos dits, i despullat he baixat al carrer on, de quatre grapes i amb els ulls mig aclucats (els óssos formiguers tenim una visió deficient), he començat a cercar les saboroses formigues. Però, abans que en pogués trobar cap, he sentit com una veu coneguda em cridava, ep, dErsu, que fas despullat i de quatre grapes pel carrer, que crides l'atenció i te'n constiparàs, i de seguit he reconegut l'assenyada veu de J. No m'atabalis, sóc un ós formiguer i cerco formigues i tèrmits, he respost. Els óssos formiguers no parlen, ha dit J., i tu com ho saps, setciències? si jo parlo, i jo sóc un ós formiguer, els óssos formiguers parlen, he sentenciat. Deixat estar de sil·logismes pocasoltes, a més, no tens aspecte d'ós formiguer, ha afegit J. I tu a qui creuràs, a mi o als teus ulls, empirista de pa sucat amb oli? Vull ser un ós formiguer i sóc un ós formiguer, i d'una empenta me l'he tret de sobre i he continuat vorera enllà, alhora que el vent s'emportava les darreres paraules de J., voler no sempre és poder, dErsu, no sempre...

Kyūketsuki (II)

No tenia mai una paraula amable amb ningú, ni perdonava res als altres, doncs cada nafra, cara malaptesa, cada errada que poguessin cometre, li recordava, com una punyalada, les pròpies mancances, i res no el turmentava tant com saber-se imperfecte. Per això va decidir retirar tots els miralls del vell casalot on vivia, per no haver de contemplar mai més la seva odiosa imatge. I per això només sortia en hora fosca, quan els carrers ja eren deserts i les probabilitats de trobar algú eren ben minses, doncs, cada cop més, la presència dels altres li provocava enutjosos atacs de fúria.

Les enraonies van dir d'ell que odiava el dia i només vivia de nit, que tenia tractes amb el maligne i que podia metamorfosar, a voluntat, en un lleig mamífer volador. Ningú havia vist mai res de tot això, però tothom coneixia a algú que jurava que sí, que un parent seu l'havia vist fent coses que no es podien ni explicar. Fins que va arribar el dia en que la multitud, temorosa del monstre que havia creat, va acabar assaltant el vell casalot. Van esbotzar la porta i ho van regirar tot fent aldarull i destrossa, i en trobar-lo amagat dins un armari, paralitzat pel terror, van tallar-li el cap, li van clavar una punxeguda estaca de fusta al cor, i li van omplir la boca d'alls.

Les autoritats van obrir una investigació que mai es va resoldre, i encara avui hom té la precaució de senyar-se en passar pel davant del vell casalot, no pas per apaivagar la consciència per allò que feren, només faltaria, sinó per vèncer la por al monstre que mai va ser.

Ototoi no shinbun

Zapatero sitúa a un magistrado muy religioso al frente del Poder Judicial, llegia abans-d'ahir a la portada del diari el país, gràcies al generós cos de lletra del titular. I encara resto, com no pot ser altrament, decebut. No pas per les creences privades del senyor magistrat, que tant se me'n donen; ni pel to de progressista escandalitzat de qui redacta el titular, doncs ja el conec, el pamflet ex-independent del matí; ni tampoc perquè sigui el cap del poder executiu qui designi a dit al cap del poder judicial, doncs prou sé que el senyor Montesquieu és mort i ben mort, requiescat in pace. És, només, que almenys podrien guardar les formes, tots plegats, essent com són les formes l'únic de democràtic que semblava restar-li al dit estat espanyol, i haver escrit alguna cosa com ara: Zapatero propone a un beato para presidir el Poder Judicial.

Kochira wa Wilde-san desu (II)

Per mi el martiri no era sinó una forma tràgica d’escepticisme, un intent de fer realitat per mitjà del foc allò que no s’ha aconseguit per mitjà de la fe. Ningú mor per allò que sap que és veritat. La gent mor per allò que vol que sigui veritat, per allò que el cor li diu amb horror que no és veritat.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

Podríem girar l'argumentació de Wilde i afirmar que viure és una forma de creure, que allò que aconseguim per la fe no cal defensar-ho per mitjà del foc, doncs poc importa el parer dels altres quan el nostre cor viu en la certesa. Podríem, fins i tot, afegir que la manca de fe és la causa de la violència que senyoreja el món, doncs si hom tingués fe renunciaria a qualsevol violència. Podríem, tot seguit, embrollar-nos intentant definir la fe i escatint quina és la millor, la més útil o la més veritable. Podríem, doncs, dir tantes bestieses com volguéssim i, panxacontents, restar convençuts de la niciesa a la que haguéssim arribat, fins que a l'endemà llegissim qualsevol altre frivolitat bellament escrita, i l'habitual manca de rigor del nostre raonament ens portés, de nou, a dir el que fos.

Ganbatte kudasai (IV)

Com vostès potser recordaran, a l'armari del rebedor de casa guardo les armes que acostumo a fer servir per assolir la glòria: les gamberes de flexible estany, l'elm massís de daurada crinera, l'escut de sòlid bronze, la llarga pica, el glavi de punxegut argent, la cuirassa i el talabard de cuir. I cada diumenge, si fa bo i les meves obligacions m'ho permeten, en haver dinat surto rabent en cerca de l'odiós enemic, doncs l'enemic sempre és odiós, només faltaria.

Tot això ve a col·lació perquè els volia explicar que diumenge passat vaig trobar a la cantonada del carrer Girona amb Diputació un vell xaruc que em va mirar malament. Desperta ferro, vaig cridar, i encès d'ira li vaig gitar la pica al mig del pit amb totes les meves forces, alhora que esquivava la maldestra escomesa del seu bastó d'invàlid i l'esventrava amb l'esmolat glavi, abans d'esbocinar-li la testa colpejant-lo amb el cantell de l'escut. Satisfet per la gesta que acabava de realitzar vaig treure pit, i curull d'orgull, amb la seguretat que dóna ser el preferit dels Déus, vaig tornar cap a casa a preparar el sopar, amanida de bacallà amb alvocat, ceba tendra i olives negres.

Kyūketsuki

El 1932 Carl Theodor Dreyer dirigí el seu primer film sonor, Vampyr-Der Traum des Allan Grey, on el so ambient substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, una lliure i personal interpretació del tema vampíric, es fon en favor de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles inoblidables. El 1970 Pere Portabella dirigí el seu quart film sonor, Vampir-Cuadecuc, on el so ambient també substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, de tots coneguda doncs segueix el canònic text de Bram Stoker, no arriba a fondre's del tot en benefici de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles notables.

Copiar, reproduir per imitació, no és una feina fàcil, ni sempre volguda, i allà on Dreyer aconseguí una obra mestra del cinema, Portabella, un excel·lent artesà que no gaudeix de la meva prescindible simpatia, feu un film notable i d'una infreqüent delicadesa, que qui així ho desitgi pot veure a la sala gran dels Cinemes Verdi en rigurosa estrena, doncs en el seu moment l'obtusa censura franquista prohibí l'exhibició del film.

Shattā

De sobte, gràcies a un bell atzar, allò que m'enfosquia el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui culpar de la inevitable insatisfacció de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que em desplau, encara més quan les mans se'm taquen de greix i una gota de sang m'envermelleix el dit gros de la mà dreta, punxat per un dels fils metàl·lics que conformen el cable que hauria d'alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Doko ni watashi no uchi ga arimasu ka

Caminant apressat, camí de casa, m'aturo desconcertat en una cruïlla, doncs no recordo si haig de girar a l'esquerra, a la dreta, o continuar recte. Dubtós em fixo en les tres opcions que tinc al meu davant, però cap d'elles em resulta coneguda, com si mai les hagués vist abans. Em tombo per comprovar si he seguit el camí habitual, però tampoc sé reconèixer el carrer per on he vingut. Miro de nou cap endavant i torno a dubtar, i m'apropo a un assalariat de l'ajuntament que multa als vehicles estacionats per demanar-li per on haig d'anar. Perdoni, per anar a casa meva, li pregunto. On viu vostè?, em respon. A casa meva, és clar, dic jo. I on és casa seva, a quin carrer? em talla, abans d'afegir, va, no veu que tinc feina i no estic per bromes? Desorientat, doncs tampoc puc recordar la meva adreça, m'assec en un banc proper on m'entretinc mirant a qui passa pel meu davant, per si de cas algú m'és conegut i puc demanar-li ajut o, millor encara, per si a algú li sóc conegut i m'ofereix el seu ajut.

Fins que en hora fosca em troba, diu ser la meva parella, i després d'assegurar-se que em trobo bé em renya pel meu capteniment, doncs m'has fet patir de valent, afegeix. Jo entomo la meva culpa, prometo esmenar-me, i, agafat de la mà em deixo portar cap a casa, a on, em diu, tenim gamba vermella per sopar, que sembla ser que m'agrada d'allò més.

Israel ni sunde imasen

Si entenem per Agència d'Intel·ligència una estructura governamental encarregada de la recopilació, anàlisi i ús d'informació, amb el teòric objectiu de preservar la seguretat de l'estat que la patrocina, convindrem que l'estat d'Israel té tres agències dites d'intel·ligència (d'agents secrets, com si diguéssim), el Mossad, el Shabak, i l'Aman. El Mossad, forma abreujada de Hamosad Lemodi'ín Uletafkidim Meyujadim (Institut d'Intel·ligència i Operacions Especials), és el responsable de les activitats dutes a terme fora de l'estat hebreu. El Shabak, acrònim de Sherut Bitachon Klali (Servei de Seguretat General), és el responsable de les activitats dutes a terme dins de l'estat d'Israel. I l'Aman, Agaf HaModiin (Direcció d'Intel·ligència Militar), és, a més d'un conegut oxímoron, l'agència d'intel.ligència de les Forces de Defensa Israelianes.

És per això que un dia vaig escriure que l'home que caminava al meu davant era un agent del Mossad, tot i no semblar-ho, doncs si enlloc de caminar pels carrers de la ciutat de Barcelona ho hagués estat fent pels de Jerusalem, Tel Aviv, Haifa, Be'er Shea o Eilat, hagués escrit que era agent del Shabak, i si enlloc de caminar pels carrers d'una ciutat, ho hagués estat fent per una intal·lació militar, hagués dit que era agent de l'Aman.

Ikimasen ka

Petits moviments al marge, cada vint-i-tres hores, cinquanta-sis minuts i quatre segons, la Terra complerta un gir sobre el seu eix; cada tres-cents seixanta-cinc dies, cinc hores i quaranta-set minuts, una òrbita al voltant del Sol; cada divuit anys, set mesos i sis dies, un moviment de nutació al voltant de la seva posició en l’esfera celest de nou segons d’arc; cada vint-i-cinc mil set-cents seixanta-set anys, set mesos i sis dies, una volta de precesió; cada dos-cents vint-i-sis milions d’anys, en bona companyonia amb la resta del dit sistema solar, una òrbita al voltant del centre de la Via Làctia.

Tot plegat fa una resultant de més de dos-cents disset mil dos-cents quinze quilòmetres per segon, que no semblen pocs, tot i que de vegades, còmodament escarxofats en alguna butaca, puguem restar convençuts de la nostra quimèrica estaticitat, com qui còmodament instal·lat en la certesa, resta convençut de llurs pròpies conviccions.