Al llarg d'un tram no pas curt del Passeig d'Isabel II, els autobusos circulen segregats de la resta del trànsit per dos carrils ubicats al centre de la calçada, de manera que els vehicles que circulen en sentits oposats en creuen de ben a la vora, moment que aprofiten els conductors per saludar-se mútuament. Els uns alcen la mà, d'altres es fan un gest amb el cap o mouen un diari gratuït doblegat, i encara uns pocs es criden algunes paraules a través de les respectives finestres. En els tres o quatre encreuaments que presencio a diari, assegut al seient davanter del catorze, ja massa marejat com per continuar llegint, no en recordo cap conductor que no practiqui el ritual de la salutació al company de feina. És aleshores quan m'imagino esdevingut conductor d'autobús per alguna calamitosa dissort, i com aquesta, la de la ritual salutació, se m'esdevé la més feixuga de les obligacions laborals.
divendres, 30 d’abril del 2010
dimarts, 27 d’abril del 2010
Omedetō gozaimasu
Pot el virtuós ser feliç? Si hem de fer cas a allò que sembla que escrigueren els il·lustrats prohoms del divuit la resposta és no. Un no rotund i indiscutible, doncs els no-virtuosos sempre malden per anorrear al virtuós, que amb el seu virtuós capteniment els hi recorda el seu obrar poc virtuós. Si més no aquesta és la tesi que trobo repetida una i altra vegada quan llegeixo a certs autors del segle divuit, com ara Sade o Prévost, aquest dies Diderot. O potser sí que ho són, de feliços, els anomenats virtuosos, si considerem el plaer que sembla trobar tot virtuós en la seva desgràcia, talment aquesta el ratifiqués en l'encert del seu capteniment, doncs, ladran, luego cabalgamos, que alguns diuen que digué aquell enginyós gentilhome que hom no recorda on tenia les estades, i que potser no ho era pas poc, de virtuós, si considerem les trompades que rebia ben sovint. Però això fora caure en l'orgull, una falta ben poc virtuosa, doncs de cap de les maneres un virtuós com cal pot considerar-se millor que un no-virtuós.
En fi, si volen la meva prescindible opinió, deixin de banda als autors francesos del segle divuit i llegeixin Swift, Jonathan Swift, que, entre d'altres, tenia el mèrit d'haver nascut irlandès.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Omoikaemasen (V)
dErsu_, para atenció... fes el fotut favor de parar atenció!... que encara prendrem mal amb tanta bestiesa. I segur que totes aquestes injeccions que ens van posant no deuen ser gaire saludables... hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar el coneixement. He repetit la paraula finestra, em lamento jo, al meu torn. Què t'empatolles ara, amb les finestres? em pregunta. Sí, al paràgraf anterior, dos cops, li aclareixo. Quin paràgraf? hi torna la veu. Aquell on explicava tot allò que m'aixecava del llit com si fos una tortuga i mirava de saltar per la finestra, per així acabar amb tu d'una vegada per totes, i ara, ai las, hi torno, en no trobar cap sinònim de finestra que em satisfaci. Però allò ho has fet i encara no ho has escrit, protesta la veu, amb un punt d'indignació. Ho he escrit, jo mai faria una bestiesa així, cosa ben certa, doncs en cas de llevar-me la vida mai saltaria per una finestra, no fos cas que la meva caiguda pogués causar algun destorb a terceres persones que passessin per sota. No diguis nicieses, això voldria dir que aquesta conversa també l'estaries escrivint i que jo no existiria, hi torna, encara més indignat. Evidentment, responc, categòric. Però jo existeixo i ara t'estic parlant! protesta de nou, ara a crits. No, sóc jo qui escriu el que dius, repeteixo, ferm, sense deixar-me intimidar. És absurd... aleshores només hauries d'acabar el text per fer-me callar, gosa per fi proposar amb to burleta. Cert, concloc.
dijous, 22 d’abril del 2010
Omoikaemasen (IV)
dErsu_, fes-me cas... si en el fons tu també ho vols, i a més, a qui li importen els teus prejudicis? hi torna, l'enutjosa veu, un cop torno a recuperar la consciència i em trobo lligat en un llit que em resulta desconegut, en una cambra també desconeguda. A més, pensa-hi, una crisi psiquiàtrica... això sempre agrada... i aquesta podria ser l'excusa per replantejar-t'ho tot i fer-me una mica de cas... imagina't un Bogart sortit d'un frenopàtic... seria sensacional, millor que un alcohòlic, i fins i tot podries dialogar amb mi talment fóssim dues persones diferents...
I traient forces d'on poc em pensava que en tingués, i fent oïdes sordes a les grosses insensateses que m'omplen el cap, aconsegueixo posar-me dret amb el pesat llit a l'esquena, talment jo no fos més que una tortuga traginant la sòlida closca, i amb pas ferm em dirigeixo cap a la finestra de l'habitació. Però un cop sóc dalt de l'ampit i aconsegueixo obrir els batents, el meu salt és veu frustrat per la grossa amplada del llit, que resta travat en l'esquifit forat de la finestra. Resto, doncs, penjat sobre el buit, fins que, alertats pels crits d'alarma dels vianants, tot de desconeguts abillats amb bates blanques, blaves i verdes, em prenen amb determinació i no trigo a sentir una nova punxada, aquesta vegada a la cuixa dreta, i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Omoikaemasen (III)
dErsu_, però no veus que és inútil? el torno a sentir en recuperar la consciència envoltat de desconeguts i amb una petita màscara de plàstic transparent sobre el nas. Respireu a poc i no parleu, però, sento que em mana una altra veu, aquesta desconeguda, i tot seguit resto encegat pel raig de llum d'una petita llanterna. No és res, de seguida es recuperarà, sento que diu ara la mateixa veu desconeguda, però adreçant-se no pas a mi, sinó a terceres persones. I ara que fem? potser és perillós, pregunta una nova veu. De seguida arribarà la urbana i ja serà cosa seva, respon la veu anterior.
I si ho escrius, tot això? hi torna, l'enutjosa i coneguda veu, podries presentar-me com un setciències desconegut que vol dir-te com has de fer les coses per tenir èxit, però com que tu sembles menysprear l'èxit, mires de fer-me callar per tots els mitjans fins que al final proves d'escanyar-me, és a dir, d'escanyar-te, perquè és clar, jo sóc tu, o més aviat, una part de tu, encara que no ho vulguis reconèixer... No!... No hi tornis!... i sento com els desconeguts del voltant se m'abraonen i em subjecten amb força. Però tan poc t'agrado, vull dir, t'agrades dErsu_? afegeix, espantada, l'enutjosa veu, fins que sento la fiblada d'una punxada a l'avantbraç esquerra i un cop més les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Omoikaemasen (II)
dErsu_! sento com em crida una veu ara ja coneguda, però no per això menys enutjosa. Ja sé el que hauries de fer... escriure sobre tu mateix, que això sempre agrada... no, entén-me, no es tracte d'explicar les teves misèries, només faltaria, sinó d'inventar-te un personatge, fer-te'l teu, i bellugar-lo per situacions concretes del dia a dia on es mostrin les seves, vull dir les teves innombrables qualitats i es vegi que actues sempre amb un irreprotxable capteniment moral esquitxat d'un cert cinisme, com el Bogart d'aquelles pel·lícules antigues. I podries escriure, també, del menyspreu que et mereixen els poderosos, que això encara agrada més, quan aquests intentin atansar-se't amb la intenció d'aprofitar-se del teu prestigi. Però compte, també hauries d'humanitzar-te tot confessant algun vici que faci de bon portar, com ara una certa afició alcohòlica que en cap cas t'hauria d'arribar a dominar mai, doncs ja saps que els personatges massa perfectes resulten antipàtics... i per acabar de lligar-ho tot podries insinuar alguna falta del passat que et transformà en el que ara ets i que hauries d'anar desgranant de mica en mica...
I sobtat de retrobar-lo, doncs poc em pensava que hom pogués sobreviure a tan forta calorada (entre tres i sis mil graus Celsiu, diuen) i a una pressió de més de tres milions d'atmosferes, resto estupefacte. Però la sorpresa inicial no triga a donar pas a la incomoditat, l'incomoditat a l'enuig i l'enuig a la còlera, i sense voler-me contenir prenc a l'enutjós poca-solta amb força pel coll i l'estrenyo tant com puc amb la lloable intenció de provocar-li una segura i definitiva mort. Però quan em sembla que ja cedeix, que el color violaci de la seva pell ja denota que el preuat oxigen li és insuficient i la mort per asfixia ben propera, noto com les forces m'abandonen, la vista se m'enfosqueix i la voluntat em fuig.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Omoikaemasen
Mira dErsu_, necessites un tema. Amb aquest avui escric d'això i demà d'allò no vas enlloc. Si vols que siguin els grecs, doncs els grecs; si la literatura, doncs la literatura... el que sigui, però un tema. I sigues més amable, fes relacions socials, respon els comentaris, afegeix una llista de pàgines amigues, col·labora en totes les iniciatives populars que puguis, crea l'dErsusfera... i tingués més interacció amb els lectors, tracta'ls de tu, planteja enquestes, pregunta per les seves preferències, fes jocs, crea un premi, regala alguna cosa. Per l'amor de Déu, dErsu_, si ni tan sols la teva companya et llegeix. I fes servir un llenguatge més planer, frases curtes sense tantes subordinades. I els títols... oblida el japonès i pensa que un bon títol ho és tot. I posa fotografies, algun vídeo, i copia algun poema famós de tant en tant o la lletra d'alguna cançó que tothom conegui... però res de Toshitake Shinohara, que et conec, ni tampoc Wagner... si vols posar òpera que sigui Verdi, però mira d'evitar-ho. I de tant en tant mostra preocupació per causes nobles i planteja alguna acció solidària, encara que sigui inútil... però que sembli que ets d'esquerres i et preocupes pels altres...
Escolto, incrèdul, la xerrameca de l'enutjós setciències que seu al meu davant, fins que cansat de tantes insensateses pitjo el botó que obra la trapa de sota la cadira on seu l'irritant visitant, que tot seguit cau al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves opinions seran d'allò més benvingudes.
divendres, 9 d’abril del 2010
Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia (II)
Cinc anys després el Kirguistan torna a ser notícia, i de nou podem veure imatges de kirguisos vestits amb camisa i pantaló, impermeable i paraigües per quan plou. A les televisions es succeeixen les imatges on escamots de policies anti-avalots equipats amb grossos escuts i caretes antigàs carreguen contra la multitud, doncs sembla ser que la població s'ha revoltat i el president ha fugit, alhora que un nou govern provisional intenta controlar la situació i paracaigudistes russos van ocupant el país com qui no vol la cosa. És un episodi més de la mai acabada guerra freda, on russos i nord-americans s'enfronten per mantenir la seva influència, doncs sembla ser que el Kirguistan és un enclavament estratègic d'allò més important, qui ho diria, des d'on els nord-americans aprovisionen les seves forces de l'Afganistan.
Encara sort que potser avui mateix el Kirguistan ja no serà notícia. I encara menys demà, quan altres desgraciats esdeveniments acapararan la nostra fràgil atenció, i el Kirguistan tornarà a ser el llegendari territori de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.
dijous, 8 d’abril del 2010
Kochira wa Fonseca-san desu
Els relats de el cobrador, de Rubem Fonseca, semblen editats per un garrepa, per una mena d'editor avar que hagi decidit estalviar-se una mica de paper i de tinta escapçant començaments i finals. Així, la lectura de cada nou relat comença amb la sensació que ens furten els habituals antecedents necessaris per entendre l'acció narrada i finalitza de sobte, sense resoldre res del que planteja. Però bromes a banda, qui ha dit que tot relat hagi de tenir una introducció, un nus i un desenllaç? l'ortodòxia? però, pel poc que jo sé, l'església ortodoxa no té cap Patriarcat, ni cap Arquebisbat, ni cap Primacia al Brasil. Potser m'erro, però em sembla que al Brasil els catòlics són majoria, seguits, de molt lluny, per protestants i agnòstics, i encara de més lluny per espiritistes i candomblians, que reten culte als orixàs, manifestacions directes d'Olódumàré. No és d'estranyar, doncs, que donades les circumstàncies el senyor Fonseca ignori tota ortodòxia narrativa i tiri pel dret, i encara menys si considerem com de magnífics acaben sent els seus relats, sense principis (i valgui aquí la polisèmia) ni finals.
dilluns, 5 d’abril del 2010
Kochira wa Jannings-san desu
Emil Jannings fou el nom artístic de Theodor Friedrich Emil Janenz, nascut el vint-i-tres de juliol de mil vuit-cents vuitanta-quatre a Rorschach, municipi suís del cantó de Sankt Gallen, a la vora del llac Constança, i mort el tres de gener de mil nou-cents cinquanta a Strobl, prop de Salzburg, Àustria. Emil Jannings fou un molt bon actor, i jo el recordo especialment per la seva interpretació a Der Letze Man, dirigit l'any mil nou-cents vint-i-quatre pel millor director de tots els temps, Friedrich Wilhelm Murnau. I aquests dies m'ha plagut no pas poc trobar una referència a Jannings a les pàgines de El cobrador, de Rubem Fonseca, encara que Fonseca prefereixi recordar la interpretació de Jannings a Der blaue Engel, notable pel·lícula dirigida per Josef von Sternberg el mil nou-cents trenta, tot i que certament inferior a la de Murnau. Però que volen, ningú no és perfecte, com bé recordà un altre gran director, Billy Wilder, nascut Samuel Wilder, a Some Like it Hot, pel·lícula del mil nou-cents cinquanta-nou en la que, per obvies raons cronològiques, Jannings no pogué actuar.
divendres, 2 d’abril del 2010
Kochira wa Mishima-san desu
Ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, gràcies a la seva força, conclou Yukio Mishima a La remor de les onades. I encara que potser hagués estat més complert escriure que ell sabia que se n'havia sortit, d'aquella aventura, no només gràcies a la seva força, sinó també gràcies al seu respecte per la tradició, la moral, els Déus i els seus superiors, no es pot negar que Mishima és honest i no amaga mai el seu joc. És per això que més que la més gran història d'amor de la literatura japonesa, tal com és imprès a la sobrecoberta de l'edició que acabo de llegir, un editor més agosarat i igual d'hiperbòlic hagués pogut escriure que La remor de les onades és el manual de bon comportament més bellament escrit de tots els temps, que no sembla poca cosa, sempre i quan, és clar, entenguem per bon comportament aquell comportament tan particular que plaia al senyor Mishima que, no per res, n'és l'autor.