Kinō eiga o mimashita (IV)

Un cop enfosquida la sala i fet el silenci, la grossa pantalla s'omple d'imatges. I d'imatges conegudes, doncs per la meva sorpresa la pel·lícula comença amb un pla de detall de tres parelles de mans que s'agafen i s'acaronen que em resulta familiar, tant, que en pocs segons, talment suques una magdalena als títols de crèdit, començo a recordar tot el triangle, doncs d'un triangle es tracte, que vindrà a continuació. Recordo l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica. I tot seguit comença la pel·lícula, La peau douce, de Truffaut, amb l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica.

Atari

Podria ser que amb motiu d'algunes de les paraules que aquí es poden llegir hom pogués extreure l'errònia conclusió que menystinc l'èxit. Res més lluny, però, de la meva voluntat, doncs de cap de les maneres menystinc l'èxit. És, això sí, que menystinc l'èxit dels altres, en ser, precisament, dels altres, però en cap cas allò que els diccionaris diuen que és l'èxit, no fos cas que el tal èxit tingués algun dia la gentilesa de visitar-me i m'enxampés amb els pixats al ventre. No dubtin pas que aleshores esdevindria el més amatent dels amfitrions, això és, el millor dels descendents d'Amfitrió, fill d'Alceu, rei de Tirint.

Kochira wa Villaronga-san desu

És bonic l'èxit, diuen. Hom et tusta l'espatlla i et riu les gràcies. I sí, sempre pot ser que algú et tusti l'espatlla i et rigui les gràcies perquè és el que toca, però d'altres, i no són pas pocs, et tusten i riuen amb una certa sinceritat. I és clar, la temptació és gran, doncs bé és agradós que et tustin l'espatlla i et riguin les gràcies, diuen, tant, que hom pot acabar fent allò que se li demana amb l'esperança que li continuïn tustant l'espatlla i rient-li les gràcies. És potser per això que l'èxit no acostuma a sortir de franc, doncs allò que es demana potser no sempre és allò que s'hauria de fer, però vés, n'és tan bonic, l'èxit, diuen, que tot preu a pagar acostuma a semblar baix. Però diuen, també, i existeix una extensa bibliografia al respecte, que hi ha hagut persones prou fortes, tal vegades prou eixelebrades, com per espolsar-se als llagoters, vèncer la temptació i sortir-ne indemne de semblant tràngol. Serà bonic de veure, doncs, com el fins ara sempre brillant senyor Villaronga gestiona l'èxit assolit, després d'haver fet, per una vegada, allò que li demanaren.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Txékhov-san no hon o yomimasen ka

Si no s'aprecia el progrés en les menudeses, resultaria inútil, doncs, que el busqués en les qüestions de més envergadura, llegeixo, també, a una història avorrida, encara de Txékhov.

I les paraules de Nikolai Stepànovitx, professor de medicina, científic reconegut, conseller d'Estat, insomne impenitent i personatge de ficció, em recorden a tots aquells que com tenen el lloable objectiu de salvar el món no s'estan per menudeses. I si hom els hi retreu l'hora tardana a que fan tabola, llur inadequat comportament a l'espai públic o llurs maneres agressives i poc polides a l'hora de relacionar-se amb els altres, li repliquen amb grosses paraules que el problema no rau en el seu capteniment, sinó en el malvat capteniment dels malvats, i que quan la gent es mor de gana i els nens són convertits en soldats, les dones violades i els camperols expulsats de les terres de llurs ancestres, la natura destruïda i etcètera, no es pot perdre el temps amb formalitats. En acabar criden feixista a qui hagi gosat recriminar-los res, paraula que orfe de significat acabarà esdevenint una grossa lloança, i continuen amb llurs activitats, entre les quals potser no es troba la lectura de Txékhov.

Tetsugaku

Quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, diu un dels personatges, la Kàtia, a una història avorrida, de Txékhov. I del context de les paraules de la Kàtia sembla despendre's un cert menyspreu pel costum de filosofar, talment els que no filosofessin comprenguessin, o que filosofar no fos més que un intent, fallit pel que sembla, d'amagar les pròpies mancances, de comprensió en aquest cas.

Però si obviem aquest cert menyspreu, que quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, és una afirmació d'una tal obvietat que potser hauria d'encapçalar tots els llibres que s'acostumen a trobar en la dita secció de filosofia de qualsevol llibreria o biblioteca, com aquell respice post te, hominem te esse memento que l'esclau de torn repetia a l'oïda del victoriós general de torn al llarg de les desfilades que començaven al Camp de Mart i finien al temple de Júpiter. Si més no, potser així podríem evitar-nos el ridícul, no pas petit, de creure que podem arribar a comprendre alguna cosa.

Kaiwa

Vós sou imbècil? em pregunta finalment el meu interlocutor, anomenem-lo A, B o C, això tant és. No pas més que vós, li responc amb cinc bonics monosíl·labs. Espero que tampoc menys! s'hi exclama. Qui ho sap... més... tant se val, no? li pregunto ara jo, mirant de separar les paraules al parlar per destacar així la seva condició monosil·làbica, que de sobte trobo de gran importància. Potser no gaire, em respon. Gens, l'esmeno amb un nou monosíl·lab. Voleu dir? insisteix ell, tossut. Doncs sí, és just el que vull dir i el que dic, i ... si m'excuseu, aniré passant, afegeixo apressat després de fer una pausa en cercar, endebades, els necessaris monosíl·labs. Oh, i tant i tant, i passi-ho bé, m'hi respon. Passi-ho bé, doncs, concloc.

En o kakimasu

Desorientat, de sobte m'adono que torno a ser allà on era, allà d'on vaig sortir fa temps, molt, més d'un, dos, tres, quatre o cinc anys. Desorientat i també sorprès, doncs després de tant caminar em pensava que a alguna banda hauria arribat, resto pres per un cert desassossec que potser se'm reflecteix a la cara, doncs sento una veu que se m'adreça preguntant-me si em trobo bé, us trobeu bé? En fixar-m'hi veig a un desconegut que m'esguarda amb posat amable. Sí, sí, és només que estic sorprès de ser on soc, doncs sabeu, fa molt de temps vaig començar precisament aquí el meu camí i, amb tot el que he caminat, em pensava que a alguna banda hauria arribat, hores d'ara. L'home, o potser dona, que ja les deu haver vist de tots colors, fa un gest indefinit que tant pot ser de solidaritat com de menyspreu, i em respon amb paraules triades, és norma, fins i tot ho saben els gats, que si es camina prou estona en una mateixa direcció sempre s'arriba a algun lloc, i si hom retorna al punt de partida és que ha caminat fent cercle o bé ha fet un viatge d'anada i tornada. Quin creieu que és el vostre cas? m'acaba interrogant amb esguard inquisidor. El cercle, doncs no tinc la sensació de tornar d'enlloc, responc. Són bonics els cercles, oi? em diu ell, o ella. I tant, concloc, i tant.

Kochira wa Lewis-san desu

Al suplement de cultura del diari Avui llegeixo un article de l'Emili Teixidor alertant dels perillosos missatges que es poden amagar a les pàgines de l'anomenada literatura juvenil, ja saben, literatura adreçada a éssers incapaços de qualsevol criteri. En concret, alertant dels perills que semblen amagar-se rere les pàgines de l'obra de C.S. Lewis, autor de les Cròniques de Nàrnia, una mena de catecisme evangèlic, misogin, racista i autoritari, diu el senyor Teixidor. I no és el primer cop que llegeixo advertències de l'Emili Teixidor al voltant de l'obra de C.S. Lewis, de qui jo vaig tenir les primeres notícies amb la lectura de la biografia de J.R.R. Tolkien escrita per Humphrey Carpenter, ja fa molts anys, i posteriorment amb la lectura de tres volums de les Cròniques de Nàrnia editats per Edhasa a la difunta col·lecció de Clàssics Moderns, i d'un dol observat, editat per Columna.

I serà perquè tots tenim les nostres fixacions, C.S. Lewis en el cas de l'Emili Teixidor, l'Emili Teixidor en el meu cas, però les paraules del senyor Teixidor, talment la filípica d'un inquisidor, em causen irritació i disgust, doncs només faltaria que rere les seves paraules l'escriptor de torn no pogui fer apologia d'allò que més li plagui, per molt que allò que més li plagui no encaixi en el cànon de nobles sentiments que tiranitza els nostres dies.

Meiro ni ikimasu

De primer fou el recorregut unicursal (una entrada, un camí, una sortida), potser com a reacció davant el caos que envolta les nostres vides, una mena de fugida tot cercant un camí potser intricat però únic, ordenat i geomètric, espiritual en diuen alguns, lluny de l'entropia de l'entorn. Però vés, les solucions simples no sempre agraden i amb el temps aparegueren les cruïlles, els culs de sacs i la multiplicitat de camins per mirar d'arribar al centre, encara el centre, que garantia un cert ordre. Després es perdé la geometria, mes tard també el centre, i el laberint començà a assemblar-se cada cop mes a tot allò que l'envoltava, fet de formes dites orgàniques, fins que arribà al punt en què res no el diferencià del seu entorn, en ser l'entorn laberint i el laberint entorn, talment com era abans de començar.

Si més no aquest és el fil conductor que crec extreure de l'exposició del CCCB, per laberints, i que de ben segur no em portarà enlloc.

Bokusā desu ka (II)

Cada nou divendres a partir d'aquell primer divendres tornàvem a enraonar del meu futur com a boxador. Les converses seguien si fa no fa sempre el mateix patró, on el meu conegut exposava amb entusiasme la seva proposta i jo expressava les meves lògiques reserves. Al poc la casualitat ens ajuntà en un mateix despatx, on a canvi d'una migrada compensació econòmica esmerçàvem el nostre temps dibuixant o fent càlculs d'una relativa complexitat. Aprofitant la proximitat parlàvem sovint del tema, ja l'únic tema possible entre nosaltres, i el meu conegut tornava a repetir els seus arguments, alhora que jo repetia els meus dubtes. També ens acostumàrem a fer extensives les nostres converses a terceres persones, que de vegades es decantaven per donar la raó al meu company i de vegades a mi, tot i que d'habitud no es prenien amb la deguda seriositat les nostres paraules i ens estalviaven la seva opinió. Després les circumstàncies ens separaren, anant ell cap allà i jo cap aquí, i des de llavors la casualitat no ha tingut a bé de propiciar cap nova trobada. Però no dubto pas que si l'atzar ens tornès a reunir, el meu conegut miraria d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu oblidat sobrenom, i jo tornaria a exposar els dubtes habituals. I en cas que l'atzar no ens torni a reunir, mai més ningú no em tornarà a anomenar amb el sobrenom que m'hagués pogut convertir, aquest cop sí, en el favorit dels Déus.

Bokusā desu ka

Va haver-hi un temps en què on hom acostumava a anomenar-me La Fúria Búlgara. La Fúria donada la meva braó a l'hora de disputar la pilota en un camp de futbol, i Búlgara pel meu costum de menjar pastissets de bescuit enrotllat i greixat amb crema de xocolata, els anomenats búlgars en argot pastisser. Es donava la casualitat que els divendres a la tarda, després de berenar un d'aquests pastissets, acostumava a jugar a futbol amb uns coneguts, i que a voltes, donades les habituals presses de la vida contemporània, començava a jugar amb el pastisset anomenat búlgar encara a la mà. Un divendres, un d'aquells coneguts mirà d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa, tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu sobrenom, La Fúria Búlgura. El meu conegut defensava que amb una petita inversió prèvia i una bona estratègia podríem aconseguir uns resultats econòmics espectaculars. El sistema que em proposava era simple i ja havia estat dut a la pràctica amb èxit per nombrosos boxadors. Es tractava d'aconseguir renom guanyant un seguit de combats en el primer assalt per K.O., acrònim de Knock Out, i d'aquí la necessitat d'una inversió prèvia, doncs bé calia assegurar-se la complicitat dels púgils rivals. Un cop aconseguit el renom disputaria un darrer combat pel cinturó de campió del món que, es clar, perdria, però amb la bossa del premi de consolació i els drets de televisió a la butxaca hi havia d'haver prou com per multiplicar per molt la inversió inicial. Per finançar l'operació el meu conegut contava amb aconseguir alguna subvenció del govern de Bulgària gràcies a les gestions d'algun alt funcionari que també entraria en el repartiment dels futurs beneficis.