Basu o matte imasu

La meva vida és un desastre, em confessa un desconegut amb qui he tingut la dissort de coincidir a la parada del catorze, i a qui d'ara en endavant anomenaré De, quarta lletra de l'abecedari, tercera consonant i inicial del qualificatiu amb que l'he anomenat fa poques paraules, desconegut.

Visc a la misèria i no serveixo per a res, es lamenta el tal De, tot esplaiant-se en mil innecessaris detalls sobre la seva dissort, alhora que jo em lamento en silenci de la poca puntualitat dels autobusos quan cauen quatre gotes. Si almenys hagués estudiat de jove, prossegueix el tal De, enmig d'un reguitzell de jeremiades d'allò més variades. Però davant de tant forassenyades paraules no tinc més remei que revoltar-me i retrec al tal De el seu egoisme, doncs trobar desitjable que aquells que visqueren sota el seu nom i la seva aparença abans que no pas ell, haguessin de sacrificar llurs efímers dies en benefici seu, m'és del tot inacceptable. Com dieu? em pregunta el tal De, més sobtat pel to de retret de les meves paraules que pel seu significat. Dic que és lleig demanar res als altres, li aclareixo. Als altres, a quins altres? si parlo de mi, de mi mateix, de quan era jove, em replica el tal De. Doncs això, sentencio, dels altres, parleu, sens dubte, dels altres.

Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kyō no yume

Em somnio em companyia de malpasianes, no pas fembres residents a Malpaso Creek, tampoc admiradores incondicionals de músics uruguaians, sinó expertes navegants provinents de l'espai exterior que m'alliberen d'un gros destret. En llur nau, en tot semblant a un cuc gegant, volo des d'Iruña fins a Tarragona, on el somni es perd. Però no trigo a retrobar-me, essent jo mateix una fembra que condueix un petit utilitari. Una inoportuna pana m'atura el vehicle que condueixo a les costes del Garraf, on demano ajut a uns desconeguts que m'enllamineixen d'allò més amb l'exhibició de llurs grosses vergues. El somni, però, es torna a perdre enmig d'obscenitats i acabo sent despertat per l'estimada companya, que m'encomana la vigilància del petit, alhora que el record de les malpasianes em pren amb força i decideixo escriure el que aquí acaben de llegir.

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Chotto matte kudasai (IX)

Ahir m'hagués plagut aprofitar un dels bancs de la vorera del davant de casa, injecció d'alumini per l'estructura i llistons de fusta de pi pel seient i respatller, per seure'm a esperar. Així, acompanyat per si de cas d'una menuda gibrelleta, cada cop que algú tombés des del carrer Gran, pugés per Berga o vingués des de Príncep d'Astúries, un petit esglai m'hagués pres amb moderació, per si de cas el desconegut de torn se m'adreçava. També en sentir algun gros soroll m'hagués posat alerta, no fos cas que el so anticipés algun ignot però esperat (alhora que inesperat) esdeveniment. I en veure anunciar mitjançant intermitències lumíniques la imminent aturada d'algun vehicle, hagués estirat el cap per mirar d'esbrinar si potser em cercaven. Però m'he imaginat rebent només les sorpreses salutacions dels sempre discrets veïns, en entrar o sortir aquests del bonic portal.

I així m'hagués plagut deixar passar el dia, fins que ja en hora fosca m'hagués aixecat i hagués pujat cap a casa, potser a seure en una de les grosses butaques, a esperar, amb el desig que res no s'esdevingués.

Mura no hitobito

Els nous policies són gent del poble, recordo que digué, en un cert moment, la veu que comentava les imatges del telenotícies de torn, ja fa dies, en referència al canvi de sàtrapa de Líbia, amb evident simpatia i una esfereïdora manca de vergonya, tot desig i cap informació, talment un infant redactant la carta als reis. Gent del poble, em permeto repetir, com si semblant sintagma tingués significat i aquest significat fos d'alguna manera desitjable.

I com no podia ser altrament, avui, a la premsa, ja es troben les cròniques sobre els nous policies libis, ja saben, gent del poble.

Warui nyūsu

Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.

No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.

A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.