Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Kono tani o arukimashita

Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol. 

Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.

Watashi no dori (II)

Però no és pas al meu carrer, sinó en una cèntrica plaça, on he trobat a un desconegut que amb el seu sorprenent procedir s'ha revelat com un espigolador de llavors. I a la cèntrica plaça he vist com el desconegut, que es bellugava amb l'ajut d'un bastó d'aquest que és moda dur quan es camina per camins costeruts, parava amb amorosa cura una xarxa sota una grossa alzina, i com sota el punt més baix de la xarxa hi posava un embut, i sota l'embut un petit bidó, tot disposat de manera que els glans que caiguessin de l'alzina anessin a parar dins el bidó. O si més no aquesta és la intenció que semblava moure al desconegut, segons aquest ha comunicat de paraula a la meva companya, que és qui en realitat ha quedat sorpresa pel seu sorprenent procedir, i no pas jo, que en aquells moments em trobava en un altre indret, i tot el que ara escric ho faig segons les informacions rebudes de la meva companya, de l'exactitud de les quals no és sensat dubtar, i d'allò que he pogut llegir en el full imprès que el desconegut donava a aquells que s'interessaven pel seu sorprenent procedir, i on sota el curiós nom d'El Gran Capital, s'expliquen les seves raons, procediments i objectius.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.

Gake

I ja siguin empesos per la violència de mans hostils, o tal vegada per la insensatesa de llurs pròpies follies, o fins i tot per l'atzar més contingent, no és estrany que tots aquells que d'habitud es mouen per les vores de les afraus del viure acabin estimbats a les fondàries de l'inframon, i que un cop caiguts, comprensiblement atuïts per la violència del cop, arribin a creure que són en aquell davall per sota dels qual no ja no hi ha res més, ni tan sols la folla idea d'un dessota.

Però així com per sota de l'Hades hi ha el Tàrtar, i fins i tot dins els Tàrtar hi ha uns pocs escollits a qui se'ls reserven els dolors més subtils, no hi ha cap davall que pugui aturar la caiguda d'un foll.

Ni la d'un foll, ni la del més sensat dels moridors.

Chiheisen

Més enllà de definicions geomètriques de fàcil dibuix però difícil redacció, podem dir que l'horitzó és la línia aquella que un observador veu quan la seva vista no troba cap obstacle al seu davant. D'aquí es dedueix la necessitat d'un observador que percebi l'esmentada línia i el caràcter merament perceptiu d'aquesta: sense observador no hi ha línia de l'horitzó i la línia de l'horitzó no és més que una percepció mancada d'existència, una mena de no-res on tot hi cap.

Encara més si fem cas de l'eclèctica tria feta pels responsables de l'exposició que aquests dies es pot veure a la Fundació Miró, on mai millor dit es pot aplicar allò de tants caps tants barrets, doncs bé s'hi pot trobar tant a qui desdibuixa la línia entre dos plans, com a qui la pinta amb geomètrica precisió; a qui mostra com l'horitzó oculta allò que es troba al seu darrera, com a qui fa evident que rere seu no hi ha res a ocultar; a qui la utilitza com a mer fons d'allò representat, com a qui només representa l'horitzó.

I entre tan àmplia oferta la meva prescindible simpatia sembla adreçar-se cap a un petit oli del mil nou-cents vint-i-cinc, una acolorida marina on són uns excel·lents burgesos, potser capficats en llurs pròpies cabòries, els que semblen no fer cap cas a res que no siguin ells mateixos, horitzó inclòs.

Watashi wa densha ga suki desu

M'agraden els trens, aquelles corrues més o menys llargues de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria, i també m'agraden les pel·lícules on es filmen trens en moviment, com ara la prou coneguda The General, de Buster Keaton. Però sobretot recordo amb plaer dues pel·lícules potser no tan populars, però per les quals el meu caprici serva una grossa estima, potser perquè ja d'infant em captivaren. Una és The emperor of the North, de Robert Aldrich, que si bé amb el pas del metratge la història narrada es banalitza i acaba esdevenint no més que una baralla de galls mancada de tot interès, el seu primer terç em resulta hipnòtic. I l'altra The train, de John Frankenheimer, que tot i la seva llarga durada no defalleix en cap moment, i fins i tot, cap al final, es permet un cop de geni amb un recurs certament poc original, però d'una gran efectivitat dramàtica, com és inclinar la càmera per mostrar el moment en què l'oficial alemany encarregat de l'espoli artístic perd el seny.

Però per sobre de totes, és clar, hi ha Sunrise.

Basu de ikimasu (IV)

... un miratge del desig, llegeixo dalt de l'autobús, el catorze, ja baixant pel carrer Viladomat a l'alçada del Clínic, a la pàgina cent noranta cinc de la segona part de A l'ombra de les noies en flor, també segona part, al seu torn, de A la recerca del temps perdut, essent en aquell moment jo també atret per una de les habituals desconegudes que també baixen per carrer Viladomat dalt del catorze, que si bé pel seu posat discret en res sembla assemblar-se a la descarada exuberància de les desvergonyides poncelles que passegen per l'escullera de Balbec, no pas per això resto jo lliure d'aquest miratge del desig, d'aquest sentir-me atret per la seducció d'una il·lusió, no més que la volàtil idea que em faig a partir de certes aparences, fruit d'una discreta i poc atenta observació i de l'ensonyació del meu albir, que no necessita gaire més que una dona de cabells curts per imaginar, al llarg d'uns pocs segons, tota una nova vida que mai no viuré.

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.