Kochira wa watashi dewa arimasen

Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.

Negaimasu, sōzō shimasu, oboemasu

- Quan en Jim té ganes de fer alguna cosa - va dir Jules -, i en la mesura en què creu que no perjudicarà ningú (pot equivocar-se), ell la fa, per el seu gaudi i per extreure'n una lliçó. Aspira a convertir-se en un savi, algun dia, escriu Rochė en un cert moment, a Jules i Jim.

I l'habitual fer del tal Jim em porta, com no pot ser altrament, a pensar en la meva pròpia manera de no fer, doncs jo, d'habitud, quan tinc ganes de fer alguna cosa no la faig pas, no fos cas, i més m'estimo imaginar-me fent-la per tot seguit ja recordar-me havent-la fet, la cosa primer desitjada i tot seguit imaginada, avinentesa que no sé jo si em permetrà extreure gaires lliçons ni em durà molta o poca  saviesa, però que sens dubte resulta d'allò més confortable (i imaginativa).

Desitjar, imaginar, recordar. Vet aquí, potser, tot el meu viure.

Truffaut-san to Roché-san wa issho ni ikimashita

Jules i Jim. Tot just quaranta pàgines llegides, però crec entendre perquè Truffaut no només va decidir adaptar la novel·la homònima de Roché sinó, fins i tot, per què el resultat del seu treball fou tan reeixit. No crec que el mèrit sigui dels fets narrats, que també, sinó, per sobre de tot, de la elegant agilitat narrativa que exhibeix Roché, no exempta d'una certa i llaminera acceleració, que trobo que en tot coincideix amb l'entusiasta manera de fer del primer Truffaut. I si algú discrepa de les meves paraules, que calli i visioni Les mistons.

I si cosa de quinze anys després del darrer visionat encara recordo Jules et Jim amb ànim exaltat, resto perplex pel record que guardo de Les Deux Anglaises et le Continent, potser la pel·lícula de Truffaut que menys m'ha plagut, i també basada en una novel·la de Roché. Em caldria, doncs, en la mesura del sempre difícil possible, reveure la pel·lícula i llegir la novel·la homònima, cosa certament problemàtica, ja que el meu inexistent francès no em permet entomar una lectura així i, que jo sàpiga, no existeix cap traducció catalana. Castellana sí, a Libros del Asteroide, però no tinc el costum de llegir traduccions al castellà i, ai las, crec ser una persona d'admirables i beneits costums.

Tokoro de

L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.

Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.

Kinō, watashi wa eiga ni ikitakata desu

Ahir hagués volgut jo anar a la seu de la Filmoteca a veure Macao, l'enfer du jeu, de Jean Delannoy. I no és que tingui jo gaire interès per l'obra de Delannoy, de qui només recordo alguna intranscendent pel·lícula vista en la infantesa, i a qui el meu idolatrat Truffaut criticà amb ferotgia des de les pàgines de Cahiers du Cinema. A més, és Bertrand Tavernier qui ahir presentava la pel·lícula, doncs no per res ha estat el propi Tavernier, vell amic d'Esteve Riambau, director de la Filmoteca, qui ha proposat el passi de la pel·lícula de Delannoy dins el cicle que aquests dies li dedica la Filmoteca (a Tavernier, no pas a Delannoy). I, com no pot ser altrament, la recomanació de Tavernier, prolífic director que em desperta una intensa i personal antipatia per tot un seguit de raons que ara no venen al cas, poc em convida a interessar-me per l'obra de Delannoy.

Perquè, doncs, ahir hagués anat jo a la seu de la Filmoteca si un cert retard en la gestió de les rutines del vespre no m'ho hagués impedit?

Per infidelitat, és clar.

Jakaranda no hana

És al jardí de la Vil·la Florida on veig com dos membres d'un equip de neteja de l'ajuntament del cap i casal escombren amb una certa malaptesa i no poca desgana el paviment de lloses de pedra que ocupa una part de l'esmentat jardí. I en parar una mica d'atenció veig com els ramassos d'ambdós escombraires apleguen i barregen tot el que troben al seu davant, com ara clofolles de llavors de gira-sol, excrements de gos, petits bocins de paper, puntes de cigarret, molles de pa, fulles seques, sorra i moltes altres menudalles que en caure a terra han perdut llur suposada raó de ser i han esdevingut no més que brossa, excepció feta, només faltaria, de les delicades flors de xicranda, que fins i tot enmig de la merda conserven una certa dignitat, avinentesa que sens dubte hauria d'eximir-les de ser escombrades i rebregades, com així faig saber als dos escombriaires, que, costa de creure, no atenen al meu prec i tot seguit perden una vida que no necessitaven, doncs res no es mereixen aquells que no admiren la bellesa, això és, tot allò que jo trobo bell.

Watashi desu (XI)

I si jo no fos aquell que crec ser? És a dir, i si de cop sobte tingués jo el convenciment de no ser aquell que fins ara creia ser? I si des d'ara mateix cregués jo ser una altra persona? Tal vegada algú com molts dels indesitjables estòlids que acostumo a ensopegar en el meu apressat anar amunt i avall al llarg del dia? Deixaria de semblar-me estòlid, aleshores, l'indesitjable que ara creuria ser? I aquell que fins ara creia ser, m'ho començaria a semblar, d'estòlid? I els sempre capriciosos Déus, a qui honorarien amb el seu sempre llaminer favoritisme? A aquell que ara creuria ser, o encara a aquell que abans creia ser? I ja per anar acabant, en què es diferenciaria aquell que ara creuria ser d'aquell que ara ja no creuria ser? És més, a algú li importaria si encara sóc aquell que creia ser o si ja sóc aquell altre que ara crec ser? I a mi mateix, m'importaria, o, si més no, m'hauria d'importar?