Tsukuribanashi

Saben, que sóc un impostor? no, no vull dir que em faci passar per qui no sóc, doncs prou evident és que qui això escriu no és més que un heterònim mancat d'existència, que no va pel carrer decapitant marrecs o transformant-se en drac. Tampoc és que el què aquí puguin llegir ho hagi escrit algú altre de qui m'aprofito, només faltaria. La meva impostura rau en la relació que estableixo amb allò que escric, que enlloc de basar-se en una relació de subordinació de l'autor vers l'obra, és l'obra la que se sotmet al meu caprici, com el músic que fa d'un concert un mitjà per a demostrar el seu virtuosisme i reivindicar la seva persona, i obvia la música. Amb l'evidència, és clar, que en aquest cas no hi ha cap virtuosisme ni cap persona per reivindicar, i que tot plegat no és més que fum. Però que volen que els digui, la impostura, segons com, també pot ser un agradable passatemps, i, si més no, és un passatemps d'allò més estès, doncs el món, d'impostors, n'és ple.

Kochira wa Flaubert-san desu

En referir-se a l'obra de Gustave Flaubert hom acostuma a servir-se de la paraula realisme, un mot que em desplau, i no pas poc. Jo m'estimo més parlar de versemblança, i dir que l'obra de Flaubert és versemblant, però d'una versemblança que no neix de la correspondència més o menys fidedigna entre obra i realitat, doncs Flaubert era novel·lista, és a dir, escrivia ficció. La seva versemblança és resultat d'un estil que descriu o inventa (això tant és) amb minuciositat i precisió l'escenari on actuen els seus personatges, fins a fer-nos-el tan creïble com el nostre propi món, aquell en què nosaltres mateixos anem d'aquí cap allà fent el que podem. I tinguin per cert que tan gran era l'habilitat de Flaubert que, d'haver-ho volgut, ens hagués fet versemblant qualsevol escenari, fins el més impossible, per molt que estigués poblat per persones honestes i bondadoses.

Dit això, trobo que tot això del realisme, del naturalisme, del verisme o de la versemblança, no són més que romanços.

Kokonotsu

En un exemple de subtilesa, el novè dels deu manaments que diuen que Déu nostre senyor lliurà a Moisès al Mont Sinaí diu, no acusis ningú falsament (llibre de l'Èxode, capítol vint, versicle setze). Tal com assenyalà Hannah Arendt el 1975, el novè manament no enuncia un categòric i problemàtic no mentiràs, doncs l'escrivà de Déu devia ser un murri que volgué estalviar-se enutjoses i estèrils disquisicions sobre la mentida i la veritat, i es limità a demanar bona voluntat per no perjudicar a ningú amb afirmacions dubtoses, que no és poc.

Altrament són els sacerdots de tot culte (religiós o científic, darrerament mediambiental), defensors per excel·lència del monopoli de la veritat (revelada, és clar), i gent poc amiga de subtileses. Sacerdots que no per res fan la seva particular i interessada lectura del novè manament, d'habitud un no mentiràs absolut, irrefutable, doncs s'entén que al posseïdor de la veritat res no el disgusta tant com la mentida.

Kodomotachi (II)

Al carrer, amb el paraigües en una mà i una bossa a l'altra, veig com se m'apropen tres marrecs de pocs anys fent tabola. Un d'ells, el que va primer, camina d'esquena tot explicant ves a saber què als seus companys, sense fixar-se gens per on va. Jo, per si de cas, em desvio cap a la dreta per mirar de no topar-hi, però ell fa un gir sobtat cap a mi, de manera que, sense que jo pugui evitar-ho, ensopega amb la meva cama esquerra, s'entrebanca, i cau sobre el panot mullat de la vorera. Els seus dos companys s'aturen de cop, i en veure caigut al seu amic em miren com qui demana explicacions per algun greuge, talment jo tingués alguna responsabilitat en el que acaba de succeir. Per evitar-me farragoses explicacions, doncs res de més enutjós que defensar les pròpies raons, deixo caure el paraigües que porto a la mà dreta i prenc l'esmolat glavi que duc a la bossa de la mà esquerra, i amb un sol gest, precís i decidit, separo el cap dels dos vailets de llur tronc. Tot seguit deso el glavi dins la bossa, recullo el paraigües i, reprenent el meu camí, agafo el telèfon mòbil per trucar a l'esmolet, d'on vinc de recollir les divines armes que vaig portar-li la setmana passada, per felicitar-lo per l'esplèndida feina feta.

Wani no asobi o shimashita

Com d'altres passegen el gos, ahir la petita Albeta passejava un petit cocodril, prenent amb la mà dreta un esfilagarsat cordill blau que sortia de la boca del rèptil, talment li haguessin d'arrencar un queixal corcat. Del llom del cocodril sobresortien dos caps d'hipopòtam de color groc, que gràcies a l'enginy d'un mecanisme que duia ocult dins la panxa, obrien i tancaven llurs rialleres boques segons el desplaçament de tot el conjunt, que lliscava, empés per la força de tracció que li transmetia el cordill, sobre quatre rodes vermelles que substituïen a les habituals extremitats d'aquest tipus d'animals. Ja per acabar, només afegir que la panxa del cocodril era feta de plàstic de color groc, en contraposició al verd del plàstic del llom, i a conjunt amb el groc dels caps d'hipopòtam, fets, també, de plàstic, nom genèric dels composts orgànics polimèrics obtinguts per síntesi o procedents de substàncies naturals que han sofert profundes transformacions químiques.

Gide-san no hon o yomimashita

Julius de Baraglioul vivia sota el règim prolongat d’una moral provisional, aquella mateixa moral a la qual se sotmetia Descartes, mentre esperava poder establir les regles d’acord amb les quals viure i actuar per a l’esdevenidor. Però ni el temperament de Julius no parlava amb tanta intransigència, ni el seu pensament amb tanta autoritat perquè fins a l’hora present li hagués estat gaire penós d’avenir-se amb les conveniències. Ell, al cap i a la fi, no exigia res més que confort, del qual formaven part els seus èxits d’home de lletres.

Escriu l'André Gide, a l'excel·lent Les caves del Vaticà.

I un cop més el model a seguir ens el dóna la literatura, doncs res de millor que la pasta de cel·lulosa dels llibres per a viure segons allò que determini la nostra voluntat. Sort, però, que el nostre atrafegat anar amunt i avall és ple d'enutjosos contratemps que ens alliberen d'aquesta possibilitat, doncs viure segons el nostre desig ha de ser, probablement, la pitjor de les tiranies, per molt que en la nostra immodèstia només aspirem, com el senyor Baraglioul, a un poc de confort i a un absurd èxit literari.

Irasshaimase

Puc fer alguna cosa per vós, sento que se m'adreça una veu al meu darrere. I en tombar-me veig a un bell minyó, que amb posat servicial em somriu cofoi, esperant, sens dubte, les meves demandes. Alguna cosa per mi... com ara enllustrar-me les sabates? li pregunto, sobtat per l'absurditat del seu oferiment. Si això és el que desitgeu, em respon ell, sol·lícit, talment tingués el raspall i el pot de betum a punt, i res no li plagués més que ocupar-se del meu calçat. I ara, no digueu nicieses, enllustrar-me les sabates, on s'és vist. Però què voleu fer per mi...? Què us fa pensar que podeu fer alguna cosa per mi...? que potser podeu alliberar-me de les meves penes o de les meves alegries? I ja sigui pel to agre de les meves paraules, o pel significat de les mateixes, si és que alguna cosa signifiquen, el bell minyó deixa de somriure i roman uns instants en silenci. Sempre us puc enllustrar les sabates, respon a la fi, somrient de nou. Sí, això sí, sens dubte, i abans de deixar-li les sabates li dono una moneda com a propina, i li recordo que a l'endemà se m'ha de despertar a les set, sens falta.

Shattā (II)

De sobte, per culpa d'un lleig atzar, allò que m'enllamineix el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui agrair la inevitable joia de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que m'és del tot desconeguda i que m'ofereix no poques dificultats, encara més si considerem la manca d'eines adequades, però també la satisfacció de fer allò que no sé fer, i assolir l'èxit en forma de cable que torna a alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Quinoko o tabetai desu

Aquest migdia, camí de casa, m'he imaginat immortal. També m'he imaginat ric i jove, ple de salut, intel·ligència i bellesa, doncs qui vol immortalitzar la pobresa o l'estupidesa? Ben cofoi m'he vist vivint al camp, en un vell casalot envoltat per un ombrívol jardí, malbaratant el meu infinit temps en nicieses, i menjant els abundosos bolets dels boscos dels voltants que ningú més que jo collia. N'hi havia a manta, i era tot un plaer menjar, dia sí dia també, pa amb oli de tòfona i cristalls de sal, carpaccio d'ous de reig, xampinyons amanits amb vinagre balsàmic, crema de rovellons i escalunyes, bacallà confitat amb ceba i rossinyols, patates trinxades amb col i potes de perdiu, sopa de soba amb ou cru i tempura de trompetes i camagrocs, truita d'ous de guatlla amb fredolics i escarlets, arrós de ceps amb faves i escarxofes, tirabecs saltats amb múrgoles, futo-maki de llenegues amb salmó, i mil tipus més de bolets, doncs fins la gírgola més humil o l'amanita més metzinosa m'eren ben saboroses.

Aquest migdia, camí de casa, tenia gana.

Puig-san desu ka, Roma-san desu ka

Satisfet i incrèdul, escolto com la presentadora del telenotícies anuncia que Valentí Puig ha estat triat per dissenyar el contingut de la participació catalana en la Biennal de Venècia d'Arts Visuals 2009, dins el programa Eventi Collaterali. Satisfet, doncs tot i que desconeixia aquesta vessant en l'activitat professional del senyor Puig, la seva presència és sinònim de rigor i qualitat. I també incrèdul, doncs els sectaris que ens desgovernen sempre han obsequiat aquest tipus de llaminadures als seus acòlits, i em sorprèn que ara triïn al senyor Puig, a qui ja van menystenir al sarau de Frankfurt, i qui no crec que hagi esdevingut, d'ahir per avui, eco-socialista o similar.

Però la satisfacció i la incredulitat em duren poc, doncs tot seguit, en ampliar-se la notícia, Valentí Puig metamorfosa en la persona d'un tal Valentín Roma, que exposa amb seguretat l'eix vertebrador de la seva proposta, presentar l'existència d'alternatives al capitalisme, potser visuals, afegeixo jo, atès que parlem d'arts visuals.

Doncs això, el 2009, a Venècia.

Kochira wa Àiax-san desu (II)

Un cop Àiax és mort, perdut també per llurs pròpies follies, els caps aqueus reunits en assemblea decideixen no donar sepultura al seu cos, ni fer cap dels ritus funeraris d'habitud, doncs consideren Àiax un traïdor, indigne d'aquests honors. Ulisses, però, a l'igual que Antígona en el cas del seu germà, s'hi oposa en considerar la decisió de l'assemblea forassenyada i causa de possibles desgràcies. I per això, per la por al mal fat, l'enginyós Ulisses fa servir un cop més la paraula per convèncer als companys de llur error, i Àiax, com no pot ser altrament, és enterrat.

Però ens equivocaríem si penséssim que Ulisses triomfa allà on Antígona fracassa, doncs Antígona també triomfa. Antígona sap que la manera més eficient de defensar allò que creu, l'obligada pietat vers els Déus (i no pas honorar a un germà mort), és sacrificar la seva vida i abraçar el martiri amb fermesa. I tanta raó tenia Antígona triant la mort, que avui dia, més de dos mil anys després, continuem recordant el seu nom, el nom d'algú que, ves per on, mai va existir.