Ichiba ni ikimasu

La principal feina de tot bon editor hauria de ser la de dissuadir als escriptors de publicar llur obra. Una feina inútil, doncs en un món de bons editors cap escriptor no voldria veure mai el resultat de llurs esforços publicat, doncs difícilment restaria complagut dels mateixos. Però al món on vivim els professionals de l'edició malden per publicar tot allò que creuen que els lucrarà, i els aficionats a escriure s'hi escarrassen per mirar de publicar ni que sigui la llista d'anar al mercat. Dit això, començo:

Olives alorenyes, olives de casp i olives mortes; ceba tendra i ceba de figueres; barreja d'enciams i espinacs; tomàquets per amanir i tomàquets per sucar; una albergínia i carabassons; ceps, trompetes i camagrocs secs; col, api, nap, xirivia, pastanagues, porro i coriandre per fer brou; cigrons i llenties cuits; bacallà esqueixat i morro de bacallà salat; un lluç a rodanxes amb el cap i l'espina; sardines fresques i sardines en escabetx; un llobarro amb el seu cap i mig salmó a filets; un pollastre a octaus amb la seva carcanada i filet de bou tallat ben gruixut; pit d'indiot tallat ben fi; salsitxes de pollastre i croquetes de bacallà; patates, alls i mitja dotzena d'ous, del número u.

Dōbutsuen ni ikimasen ka

L'avicellum dŏmna és un animal estrany, rar de veure, que fins ara ha escapat a l'observació dels científics. Meitat ocell meitat dona, en tot és oposat a les mítiques sirenes, també barreja d'ocell i dona, doncs on la sirena era dona l'avicellum dŏmna és ocell, i on la sirena era ocell l'avicellum dŏmna és dona. És a dir, en l'avicellum dŏmna el tronc superior en tot és igual al d'un aligot, alhora que el tronc inferior en tot és igual al d'una dona. El principal interrogant que desperta en la comunitat científica és la manera que té de reproduir-se, donada la seva particular natura, ontològicament femenina, i al llarg de la història s'han fet moltes i variades elucubracions al respecte, des de la mutació durant el període de zel d'alguns membres de l'espècie en mascle o l'aparellament amb mascles d'altres espècies, a algun tipus de reproducció cel·lular com la mitosi. Tot parlar per parlar, doncs mai s'ha pogut corroborar res degut a la falta d'observacions de camp. Personalment jo no he vist mai cap exemplar, ni tampoc he trobat cap referència iconogràfica ni ningú me n'ha parlat mai, doncs l'avicellum dŏmna viu amagat de tots i de tothom, també de mi, i només puc afegir que, si així ho desitgen, en aquest enllaç trobaran tota la informació existent avui dia sobre l'avicellum dŏmna.

Kazegafuku

Enmig d'un remolí de fulles de plataner i acompanyats per l'arítmic espetec d'innombrables porticons, avancem amb precaució per Ausiàs Marc, espaordits per la ventada. Al nostre voltant les motocicletes resten caigudes al terra, els rètols esbocinats i escampats per tot, les voreres buides de gent. Potser per això, per l'excepcionalitat de les circumstàncies, no m'estranyo gens en veure-la arribar impulsada pel vent gràcies al seu gran paraigües, que ella utilitza com si fos una ala de pendent. Aleshores em venen al record els dies en què jo també m'havia lligat a una ala de pendent i havia corregut pels costeruts turons del cap de Creus, sempre en contra del vent, fins a enlairar-me i volar. Emboirat pel record no m'adono que ja la tinc al meu davant, palplantada, fins que en un castellà força estrany, sorprenentment fluid, m'ofereix els seus serveis de mainadera. Jo miro de refusar amb educació, doncs poc que la necessito, una mainadera. Però ella insisteix, exposa els seus mèrits, la seva experiència, diu que sap cantar, ballar, que té una bossa màgica, i que pot ser ferma i tendre a la vegada, amb els infants. Aleshores menteixo, i li responc que jo també sé cantar i ballar, que també puc ser ferm i tendre alhora, i que enlloc d'una bossa tinc una vareta màgica, esta!, exclamo, traient-me un bolígraf de la butxaca. I dient l'encanteri adequat l'assenyalo amb la vareta i faig que una forta ràfega de vent se l'emporti, alhora que nosaltres continuem cap a plaça Catalunya, a fer les nostres coses.

Kochira wa Sáez-san desu

Els observem de reüll des de fa segles, els bons salvatges. Diuen que són forts, i nobles, i savis. La seva dignitat no es transforma mai en supèrbia, ni el seu coratge homèric en ira. Els seus peus nus prefereixen el frec humil de l'herba o de la terra aspra a l'estretor de les sabates dels reis. Als boscos, no hi posen tanques, perquè el món no és de ningú. Això afirmen els qui els han vist; deu ser cert, doncs. Ens avergonyeixen i ens esperonen des de fa segles, els bons salvatges: són el nostre mirall. Ens fan sentir panxuts, maldestres, volubles, injustos, covardament cruels. Ens fan sentir decadents. Ens recorden que la civilització és, en realitat, una rasa fonda que abisma l'ésser humà de la natura, i també de si mateix.

Escriu Ferran Sáez Mateu al pròleg de Els bons salvatges. I no em negaran que les cent trenta-tres paraules d'aquest primer paràgraf són motiu més que suficient per llegir les cent setanta-set pàgines posteriors, on el senyor Sáez argumenta allò que sabem però que ben sovint volem oblidar, o que oblidem tot i voler-ho recordar, que el somni de la utopia sempre acaba esdevenint un malson totalitari.

Kinō hato o mimashita

Tot just dinats, embolcallats pel melangiós so del clarinet d'un captaire, la petita A. em pren de la mà i em porta a fer voltes al voltant de l'alt campanar que presideix la plaça on som. A la segona volta, però, la petita A. s'atura i alça la mà estenent el dit índex per a assenyalar un petit estol de coloms que fan mandres sobre el brut paviment de la plaça, alhora que crida ah! I a la de tres sortim corrents cap els coloms, que desvagats i superbs, segurs de la seva superioritat, encara triguen un poc a aixecar el vol per fugir de la nostra escomesa. Però nosaltres no ens donem pas, no, i en veure com els coloms tornen a mandrejar uns metres més enllà, comptem de nou fins a tres i els tornem a encalçar, un cop i un altre, endebades, és clar, però això, convindran amb mi, tant és.

Oyasuminasai

I al final del dia, després d'anar atrafegat d'aquí cap allà aqueferat en mil nicieses, sense temps per a res i apressat per tot, decideixo fer memòria i recordar allò que no s'ha esdevingut. I al llit, abans de tancar els ulls i caure en el son, recordo amb precisió i plaer les estones de lleure, els plaers dels sentits i el goig del pensament, les menges exquisides i l'agradosa lectura. Doncs trobo que entre allò que s'ha esdevingut i allò que s'hagués pogut esdevenir, o allò que m'hagués plagut que s'esdevingués, no hi ha cap motiu per discriminacions, i que tant és si allò que em plau recordar no ha succeït mai.

Dōbutsu no koe

Els gossos borden, lladren, jaupen, udolen, grunyen, clapeixen, carinen, ganyolen i grinyolen. Els braus bramen, braolen i bruelen, les vaques i els vedells mugeixen. La truja i el porc grunyen, rondinen, güellen i gardenyen. Els gats miolen, rumrumegen, remeulen i marrameugen. Els tigres bramulen, miolen, rugeixen i fan brufecs. Els elefants i els rinoceronts bramen i bramulen. Els cavalls renillen, eguinen, ahinen i arnien. Els ratolins xisclen i les rates esgüellen. El boc esbiega i la cabra i l'anyell belen. Els cérvols bruelen, mugeixen i braolen. Les guineus udolen, grunyen i ganyolen. Els ossos grunyen i esbrameguen. Les llebres esgaripen i esgüellen. L'ase, la somera i el pollí bramen. Els esquirols i els eriçons grunyen. Els micos parlotegen i xisclen. El moltó begalla i l'ovella bela. El porc senglar gruny i ronca. Els llops udolen i ululen. Les girafes mugeixen. Les zebres renillen. Els lleons rugeixen. Els camells criden. Les hienes riuen.

Talment en dErsu_, que avui encara es refereix a ell mateix utilitzant la tercera persona del singular, ajunta paraules que no signifiquen res.

Kochira wa Tersites-san desu

Aquest matí m'he trobat assegut en un banc del passeig de Sant Joan a un endeví cec que responia al nom de Tirèsies, que molt amablement s'ha ofert a donar resposta a qualsevol dels interrogants que jo pogués tenir a canvi d'una moneda. Jo, és clar, li he preguntat quin sentit podia tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada, i l'endeví cec que responia al nom de Tirèsies, i a qui anomenaré Tirèsies a partir d'ara, ha restat sobtat per la meva pregunta i així m'ho ha fet saber: em sobta la vostra pregunta... a que treu cap això d'en Tersites? no preferiu conèixer el sentit de l'existència, saber si hi ha vida després de la mort o quins són els Déus veritables? m'ha preguntat amb to irritat, potser contrariat per la meva pregunta. No, no, i ara, he respost jo, poc interessat en sopars de duro, jo el que vull saber és quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada. Aleshores en Tirèsies s'ha aixecat del banc rondinant, m'ha fet quatre crits en una llengua que no he entès, i ha marxat fent tentines, curull d'indignació, crec, alhora que jo restava decebut i amb el neguit d'un dubte que ja imaginava resolt. Així, que si m'ho permeten, els ho preguntaré a vostès, per si algú té un opinió formada al respecte i és tan amable de voler-la compartir, quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada?

Yūkō (II)

Si així em plagués podria escriure sobre mi mateix en tercera persona del singular per dir que faig literatura, en dErsu_ fa literatura! O fer-me amic d'algú i demanar-li a aquest algú que ho digués en lloc meu, en dErsu_ fa literatura! Potser així els amics del nou amic ho repetirien, en dErsu fa literatura! I és clar, en justa correspondència jo cridaria, l'amic d'en dErsu_ fa literatura! I també, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I si entre tots ho cridéssim prou alt i prou vegades, més d'un i de dos ho escoltaria, i potser algú, sense conèixer-nos de res, ho repetiria, en dErsu_, l'amic d'en dErsu_, i els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! Aleshores, si arribéssim a ser prou cridaners, la premsa ens preguntaria i nosaltres respondríem, en dErsu_ i els seus amics fan literatura! I gràcies a la reproductibilitat tècnica dels actuals mitjans de comunicació molta gent llegiria, escoltaria o veuria el nostre missatge, la colla d'en dErsu_ fa literatura! I potser algú, que també voldria que es digués que fa literatura, es faria amic nostre i també cridaria, en dErsu_ fa literatura! Alhora que molts, en coincidir a l'ascensor o a la cua del supermercat, comentarien entre ells, com qui parla del temps, en dErsu_ fa literatura! I encara més quan ens convidessin a programes de televisió i tertúlies de ràdio per anar repetint, com un lloro, fem literatura! Finalment seriem tants que organitzaríem jornades literàries on tots cridaríem, picant de mans i peus, en dErsu_ fa literatura, l'amic d'en dErsu_ fa literatura, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I tots faríem literatura, o, si més no així ho diríem, que sembla ser que és el mateix.

Només, que com ja ha quedat dit, a en dErsu_ no li plau fer amics, i de literatura, que prou l'hi plauria fer, no en sap.

Yūkō

Diuen que Oscar Wilde, autor d'innombrables cites apòcrifes i de no poques d'autèntiques, digué alguna cosa com ara que hom havia d'abstenir-se de fer res que no es pogués explicar en un dinar entre amics. A mi, però, em sorprèn que algú del talent de Wilde hagués pogut afirmar semblant disbarat, que és tant com renunciar als vessants més ombrívols de la nostra voluntat i a la bellesa de la foscor. No entenc pas perquè la pròpia vergonya ha de ser el límit de les nostres accions, quan més aviat la vergonya seria el preu a pagar per poder dur a terme allò que més ens plauria, però que mai no gosarem fer, covards com som. A no ser, és clar, i no crec que sigui el cas, que, tal com faig jo, Wilde també considerés l'amistat, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual, com un enutjos contratemps.

Ichi-gatsu tsuitachi

Aquest migdia, calendari obliga, conduint de tornada cap a casa he escoltat per la ràdio la coneguda Marxa Radetzky de Johan Strauss pare. De primer m'ha vingut al cap la gran novel·la de Joseph Roth del mateix nom, i tot seguit una altra novel·la de Roth, La fugida sense fi, on la bonica melodia del senyor Strauss acompanyava als soldats austríacs que desfilaven pels carrers de Vienna en direcció al front, a inicis de la Gran Guerra. L'imperi austrohongarés resultà ser el gran derrotat de la guerra, el campió dels derrotats, com si diguéssim, doncs a les guerres tothom és derrotat, sempre, fins i tot els aparents guanyadors. I m'he recordat del tinent primer Franz Tunda, personatge de ficció, és clar, però tant és, que un cop acabada la guerra mira de tornar a casa seva... només que casa seva ja no existeix. No, no vull dir que l'edifici que li feia d'aixopluc abans de la guerra hagi estat destruït, o el seu poble o ciutat arrasat, sinó que el seu propi país ha deixat d'existir i tot el seu món s'ha ensorrat, de tal manera que un cop arribat a Vienna, l'ex-tinent primer Franz Tunda no té on anar i la seva vida es converteix en una fugida cap enlloc.

Però emboirat amb les desventures de l'ex-tinent primer Franz Tunda, no he parat prou atenció a la conducció i el nostre cotxe ha topat amb un altre vehicle. Un cop aturats al voral de l'autopista he mirat de disculpar-me davant de l'altre conductor, que no ha volgut escoltar les meves raons i m'ha respost amb grolleria. Jo, aleshores, he pres les divines armes del maleter, l'he escomès amb violència, i en un tres i no res li he esbocinat la testa. És aleshores que la meva companya m'ha recriminat l'acció i m'ha recordat les meves suposades conviccions pacifistes de feia una estona. Però ell m'ha dit boig i bacó, li he respost, i a més, he afegit, segur que mai ha llegit a Roth.