A la casa de les belles adormides els ancians paguen per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es comprometen a no violentar. Ancians horribles i decrèpits, cobejosos de plaers odiosos i secrets, que ja fa temps perderen allò que fa que un home sigui un home. O, si més no, aquesta és l’opinió que el vell Eguchi, protagonista de la novel·la i que també paga per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es compromet a no violentar, té de la resta de vells que visiten la casa de les belles adormides. I és que ell, el vell Eguchi, prou que és diferent dels altres, prou que ell encara podria comportar-se com un home, prou que ell encara tindria la virilitat necessària per fer el que s’ha de fer, prou que ell encara no està acabat, prou que... prou que el vell Eguchi té per a ell la indulgència que no té cap als altres, prou que el vell Eguchi és, doncs, com els altres, com tothom.
diumenge, 30 de març del 2008
divendres, 28 de març del 2008
Makemasu
El desenllaç comú a tota experiència és la derrota. Una forta patacada o una suau caiguda, això tant és, doncs poc importen els detalls. Qui es pugui tornar a alçar hi tornarà, sempre, potser amb l’entusiasme dels que encara es creuen forts, o potser amb la fingida indiferència dels que ja saben com anirà tot, doncs arriba un punt en què el futur no és més que record.
És aleshores que aspirarem a la discreció, que no és poc doncs ho és tot, un cop haguem assumit que mai no podrem silenciar del tot l’esperança, quan aquesta fora, paradoxalment, l’única victòria possible.
dimecres, 26 de març del 2008
Kochira wa kichigai-no desu ka
El embajador se inclina ante el presidente, exclama, burleta, l’home que acaba de pujar al vagó. El embajador se inclina ante el presidente, repeteix, amb mirada desafiant, aixecant encara més el to de veu. El embajador se inclina ante el presidente, torna a repetir, a crits, abans d’embrollar-se en una argumentació poca-solta que només té per objecte ofendre a la resta de passatgers del vagó.
Però els passatgers, lluny de mostrar-se ofesos, fan com si l’home que acaba de pujar al vagó no existís i les seves paraules mai haguessin estat dites, tips com deuen estar d'excèntrics de tot tipus. En canvi, qui sembla mostrar-se ofès, potser per la indiferència del seu públic, és l'excèntric, que comença a passejar-se amunt i avall del vagó repetint les seves fatigoses excentricitats. I és per donar-li satisfacció que jo, sempre amatent als desitjos del proïsme, aprofito que ambdós baixem en la mateixa estació per posar-me al seu costat i, d'un cop sec, fer-lo caure a la via just quan el comboi d'on hem davallat engega. Quan el tren ha passat miro avall i veig que l'home, enmig d'un bassal de sang i menuts, ha quedat tallat en dues meitats, amb el cap, tòrax i extremitats superiors en una banda, abdomen i extremitats inferiors en l'altre. Miraculosament, la part del cos de l'excèntric on es troba el cap encara té esma per intentar dir unes paraules, quasi imperceptibles: el embajador se incl...
dilluns, 24 de març del 2008
Resutoran ni ikimashita
Pa amb tomàquet d’aperitiu, anuncia el cambrer, alhora que deixa sobre la taula dues culleres, una per cap, que contenen el que sembla un rovell d’ou cru. Tastin, tastin, ens convida, en resposta a la nostra mirada d’incredulitat. I, efectivament, en omplir-nos la boca amb el contingut de la cullera sentim com se'ns hi escampa el deliciós gust del pa, del tomàquet madur, de l’oli d’oliva i de la sal.
Després encara ens porten un mos de paté de sardina, verat en vinagre, coulant de rovell d’ou, amanida de bonítol, canalons de tonyina, croquetes de pollastre, i un superb filet de bou (d’Àlaba, ens diuen) tot just marcat per la planxa, d’un gust subtilment fumat, acompanyat per quatre bolets, dos tirabecs, un calçot i un poc de patata. Per acabar postres i petits fours, amb un didal de grappa, per tirar avall.
I en sortir no puc més que somriure, quan recordo que hi ha qui diu que jo sé cuinar.
dijous, 20 de març del 2008
Kodomotachi
Al sorral, la nena de cabells rinxolats omple de sorra una petita tassa de plàstic amb l’ajut d’una cullera metàl·lica, d’aquelles que acostumem a fer servir per menjar sopa. Un cop ha omplert tota la tassa afegeix una mica més de sorra, fent muntanyeta, i tot seguit la premsa amb el costat convex de la cullera. Quan troba òptim el grau de compacitat de la sorra, tomba la tassa sobre el terra de sauló i la copeja delicadament amb el mànec de la cullera, per tal que la massa de sorra compacta no resti adherida al plàstic de la tassa. Tot seguit, i amb cura infinita, aixeca la tassa deixant al descobert el seu negatiu en sorra.
Satisfeta pel resultat, la nena de cabells rinxolats somriu i hi torna, fins que, fent renglera, té cinc petites muntanyes de sorra en forma de tassa. És aleshores que jo em distrec, preparant el biberó de la petita A., i quan torno a fixar-me en la nena de cabells rinxolats, veig que el nen de la jaqueta de pell li acaba d’aixafar, amb l’ajut d’una pala de plàstic, totes cinc tasses. La nena, en trobar la meva mirada, s’arronsa d’espatlles i torna a començar, com qui ja sap, per pròpia experiència, que tot allò que fem serà destruït, però que no pas per això, ho deixarem de fer.
dimarts, 18 de març del 2008
Seihōkei
Si així ho desitgem podem creure que hi ha figures geomètriques simples, cognoscibles, buides de tot misteri, com, per exemple, la del quadrat, un polígon aparentment allunyat de les exuberants raons trigonomètriques dels triangles, o de la irracionalitat de les circumferències.
I potser sí que és fàcil mesurar el perímetre i la superfície d’un quadrat amb tota precisió. Però només que intentem calcular amb exactitud la magnitud de la seva diagonal, toparem amb allò que és inabastable a la ment humana, en aquest cas, l’arrel quadrada de dos.
I és cert que la ciència ha sabut cercar subterfugis per obviar l’obstacle i continuar fent camí, com qui incapaç d’aprendre a nedar es compra un pràctic flotador, i que la moderna tecnologia informàtica ens permet atansar-nos (no pas arribar-hi) tant com vulguem, i encara més, a la solució.
Com també és cert que, si així ho desitgem, podem continuar creient que hi ha figures geomètriques simples, cognoscibles, buides de tot misteri, com, per exemple, la del quadrat.
dissabte, 15 de març del 2008
Machigai
Tal dia com avui, quinze de març de mil nou-cents noranta-tres, vaig veure per primer cop una pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908. Curiosament, Murnau fou el cognom que agafa un altre il·lustre, Friedrich Wilhelm Plumpe, quan ingressa a l’escola d’actors de Max Reinhardt, doncs sembla ser que a la família, de tradició industrial tèxtil, no els feia el pes la dedicació del seu fill al món de la faràndula. El 1919 Plumpe, per sempre més Friedrich Wilhelm Murnau, rodà la seva primera pel·lícula com a director, Der Knabe in Blau, avui dia perduda, i el 1922 el seu desè llargmetratge, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, potser la seva obra més coneguda entre el gran públic, però al meu parer una obra menor dins la seva filmografia, molt per sota de les obres de la seva etapa americana, especialment de Sunrise (1927) i Tabu (1931), rodada aquesta darrera en col·laboració amb el documentalista Robert Flaherty, autor de la mítica Nanook of the North (1922). Per rodar Nosferatu Murnau es traslladà a la ciutat de Lübeck, capital de Schlesweig-Holstein, al nord d’Alemanya, atret per les pintures que Edward Munch pintà a la ciutat durant la seva estada del 1903, especialment per la visió desassossegadora que Munch va aconseguir de les façanes d’un vell magatzem. El mil nou-cents setanta-nou Werner Herzog filmà una remake de la pel·lícula de Murnau a Delft, Holanda, ciutat que jo vaig visitar el desembre de mil nou-cents noranta-quatre, en les mateixes dates que a la Filmoteca de Catalunya es projectava tota la filmografia d’Andrei Tarkovski. Només vaig poder veure, el vint-i-vuit de novembre, poques hores abans d’agafar l’avió, Katok i skripka, la seva pel·lícula de graduació a l’escola de cinema VGIK. A Amsterdam, el quatre de desembre vaig veure Shadowlands, de Richard Attenborough, en versió original anglesa subtitulada en neerlandès, una mena de biografia de l’escriptor C.S. Lewis, autor de les famoses cròniques de Nàrnia i amic íntim de J.R.R.Tolkien, els llibres dels quals vaig llegir repetidament fa més de vint anys. No vaig entendre res de la pel·lícula, doncs jo hi anava per visitar l’edifici, el famós Cineac, construït per Jan Duiker, entre el mil nou-cents trenta-tres i el mil nou-cents trenta-quatre, en col·laboració amb el seu soci habitual, Jan Molema, ambdós arquitectes holandesos d’una independència exemplar que els allunyà de l’ortodòxia neoplàstica. I ja per acabar, només dir que al passadís de casa tinc penjada una reproducció de la pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908, i que avui dia el Cineac és un club musical, a on gustosament convidaré a una copa a qui tingui la paciència de malbaratar el seu temps corregint la dada errònia que hi ha en el text d’avui.
dijous, 13 de març del 2008
Okitai desu (III)
A la Gran Ciutat tots tenim la nostra oportunitat, fins i tot aquells que tot ho hem perdut, fins i tot nosaltres. És així com, amb molt d'esforç i una mica de sort, aconseguim deixar el carrer, llogar una cambra, i viure del que guanyo treballant més hores que no pas té el dia. Ens estem de tot i l’únic luxe que ens podem permetre és un passeig setmanal pel Parc Central, doncs, segons el metge, ens convé respirar aire pur. I és allà on finalment la trobem, patinant sobre el glaç del llac, un diumenge d’hivern. La mateixa boca que la seva mare, els meus ulls, la meva expressió... ni tan sols necessitem veure-li el petit clotet a l’orella esquerra, o la piga a la nineta de l’ull. És la nostra filla i la reconeixeríem entre mil, avui i sempre. I, tot i que sigui impossible després de tants anys, volem creure que ella també ens reconeix en trobar-nos amb la mirada, doncs per un moment resta aturada, confusa, fins que conscient de la nostra pobresa ens gira la cara i continua fent cercles sobre el glaç, riallera, embolcallada en un luxe discret, doncs, a la Gran Ciutat, tots tenim la nostra oportunitat, però no tots l’aprofitem per igual.
dissabte, 8 de març del 2008
Okitai desu (II)
A la Gran Ciutat tenen cura dels indigents. Els renten, els vesteixen i els alimenten; sense excessos, però amb dignitat. Dutxa diària, tres àpats calents, bugada un cop a la setmana, i roba de segona mà de tant en tant. L’única condició és comportar-se amb correcció i no anar massa begut. I és així com subsisteixo, gràcies a la caritat pública, prenent llet calenta pel matí, arròs per dinar i sopa per la nit; dia sí, dia també. Entre àpat i àpat deambulo pels carrers, o resto aturat a la porta d’alguna església, parant la mà per recollir alguna moneda que bescanvio per aiguardent, per fer passar el fred. Fins que un dia la veig, asseguda en un banc, vestida amb parracs, llardosa, amb els cabells llarguíssims, bressolant una nina trencada, cantant-li la mateixa cançó que li cantava a la petita A., així fan, fan, fan, els petits bonics titelles, així fan, fan... fent el mateix moviment rotatori amb la mà. Incrèdul, m’hi apropo i m’assec al seu costat. Ella em mira, potser em reconeix, però continua cantant. Quan és hora de sopar li agafo la mà i l'hi estiro, forçant-la a acompanyar-me al menjador social, doncs avui, que és dissabte, donen sèmola de verdures, la seva sopa preferida.
dijous, 6 de març del 2008
Okitai desu
A la Gran Ciutat restem impressionats. Les nostre mirades es perden per monumentals edificis d'impecable construcció, per aparadors amb promeses de plaers infinits, per jardins d'inversemblant adjectivació. Els carrers són nets, els ciutadans discrets, i tot ens deixa bocabadats. Tan bocabadats que, en un descuit, algú ens furta la càmera de fer fotos, que trobem a faltar en voler retratar alguna meravella. I al llarg del dia, entre admiració i admiració, també ens manlleven cartera i rellotge, moneder i xavalla, documents i doblers, tots. Fins que a entrada de fosc trobem a faltar la bossa del cotxet, on només hi ha bolquers i roba bruta, i, tot seguit, també falta la petita A., que algú ha degut prendre aprofitant un nou descuit. Però no ens podem lamentar, doncs en girar-me, angoixat, cercant a la petita, també desapareix la meva companya. I jo mateix, sense adonar-me'n de res, em trobo del tot nu, enmig dels carrers desconeguts que ara ja no em resulten gaire amables, encara menys quan se m'apropen dos homes vestits amb lluents uniformes, gorra de plat al cap, sens dubte policies, que em parlen amb veus hostils que no entenc, fent ostensibles gesticulacions referides a la meva nuesa, a la meva inadequada indigència, doncs, pel que sembla, a la Gran Ciutat, els que tot ho hem perdut, no som benvinguts.
diumenge, 2 de març del 2008
Yuki
Què els puc dir jo sobre la neu? Que és blanca? Que és freda al tacte? Que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols? Si fos meteoròleg bé els podria fer una predicció sobre la possibilitat de nevades. I si fos físic els parlaria sobre les seves propietats físiques, si químic, químiques. Si fos aficionat a l’esquí els podria parlar de neu dura o neu tova, neu primavera o neu trepitjada, i si fos esquimal els parlaria sobre mil subtileses que ara mateix ni tan sols sospito. Però jo no sóc meteoròleg, ni físic ni químic, ni aficionat a l’esquí ni inuit... i de la neu, si volen, només els hi puc dir que és blanca, freda al tacte, i que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols.
Però tot això, és clar, vostès ja ho sabien.
dissabte, 1 de març del 2008
Kinō gekijō ni ikimashita
Per una banda tenim els babaus, Jørgen i Thea, i per l’altre els cínics, Hedda i el conseller Brack. Els primers, fent honor al diccionari, no tenen cap malícia ni es malfien de res, doncs tot ho troben bé i es deixen portar dòcilment per altri. Els segons, els seus antitètics, són tot malícia i no es refien de ningú, doncs de tot sospiten i intenten portar als altres allà on ells volen o, més ben dit, a allà on es pensen que volen, que no és ben bé el mateix. Entremig de tots quatre, en una perillosa indefinició, trobem a Eilert Løvborg, autèntic desencadenant de l’obra, Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen que, si tenen interès, poden veure, fins al nou de març, a la Biblioteca de Catalunya.