dissabte, 8 de març de 2008

Okitai desu (II)

A la Gran Ciutat tenen cura dels indigents. Els renten, els vesteixen i els alimenten; sense excessos, però amb dignitat. Dutxa diària, tres àpats calents, bugada un cop a la setmana, i roba de segona mà de tant en tant. L’única condició és comportar-se amb correcció i no anar massa begut. I és així com subsisteixo, gràcies a la caritat pública, prenent llet calenta pel matí, arròs per dinar i sopa per la nit; dia sí, dia també. Entre àpat i àpat deambulo pels carrers, o resto aturat a la porta d’alguna església, parant la mà per recollir alguna moneda que bescanvio per aiguardent, per fer passar el fred. Fins que un dia la veig, asseguda en un banc, vestida amb parracs, llardosa, amb els cabells llarguíssims, bressolant una nina trencada, cantant-li la mateixa cançó que li cantava a la petita A., així fan, fan, fan, els petits bonics titelles, així fan, fan... fent el mateix moviment rotatori amb la mà. Incrèdul, m’hi apropo i m’assec al seu costat. Ella em mira, potser em reconeix, però continua cantant. Quan és hora de sopar li agafo la mà i l'hi estiro, forçant-la a acompanyar-me al menjador social, doncs avui, que és dissabte, donen sèmola de verdures, la seva sopa preferida.

4 comentaris:

aiguamarina ha dit...

M'encanta com envolcalles les paraules, preciós!

Antígona ha dit...

Todo apunta a que la pérdida acabará convirtiéndose en ganancia. Como tantas veces en que sólo nos lamentamos por lo perdido sin poder anticipar lo que la aparición del vacío puede dar de sí.

Ahora, aún tiene que aparecer la petita A, porque hay pérdidas que no se restituyen.

nur ha dit...

Sr. Dersu_: voleu dir que donen tan poc menjar? Uf!

Hanna B ha dit...

he sentit les olors, de brou, d'arros aigualit, de roba neta amb aquell sabo fort... de cabells bruts.