Okitai desu

A la Gran Ciutat restem impressionats. Les nostre mirades es perden per monumentals edificis d'impecable construcció, per aparadors amb promeses de plaers infinits, per jardins d'inversemblant adjectivació. Els carrers són nets, els ciutadans discrets, i tot ens deixa bocabadats. Tan bocabadats que, en un descuit, algú ens furta la càmera de fer fotos, que trobem a faltar en voler retratar alguna meravella. I al llarg del dia, entre admiració i admiració, també ens manlleven cartera i rellotge, moneder i xavalla, documents i doblers, tots. Fins que a entrada de fosc trobem a faltar la bossa del cotxet, on només hi ha bolquers i roba bruta, i, tot seguit, també falta la petita A., que algú ha degut prendre aprofitant un nou descuit. Però no ens podem lamentar, doncs en girar-me, angoixat, cercant a la petita, també desapareix la meva companya. I jo mateix, sense adonar-me'n de res, em trobo del tot nu, enmig dels carrers desconeguts que ara ja no em resulten gaire amables, encara menys quan se m'apropen dos homes vestits amb lluents uniformes, gorra de plat al cap, sens dubte policies, que em parlen amb veus hostils que no entenc, fent ostensibles gesticulacions referides a la meva nuesa, a la meva inadequada indigència, doncs, pel que sembla, a la Gran Ciutat, els que tot ho hem perdut, no som benvinguts.