Dare ga jiyū desu ka

És sempre un gest amable deixar un ocell en llibertat? Què és la llibertat, exactament? En primer lloc, i per damunt de tot, de segur que és el poder d'una cosa per ésser allò que és. En un sentit, l'ocell groc era lliure dins la gàbia. Era lliure per estar tot sol. Lliure per cantar. Al bosc, li trencarien les plomes a trossos i li ofegarien el cant per sempre més, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

Però si féssim cas de les llamineres paraules del protagonista, tot obviant la molt discutible dicotomia entre llibertat i seguretat, el primer requisit per ser lliures seria saber qui som, pas previ i necessari per poder ser aquell qui som, doncs si no sabem qui som poc que ho podrem ser, aquell qui som. Grossa dificultat, aquest saber qui som, que ens portaria al famós manament òrfic, aquell de coneix-te a tu mateix. Només li resta, doncs, a tot aquell que cregui voler ser lliure deixar estar aquesta primera i ambiciosa manera de ser lliure i cercar, si de cas, una manera secundària i més modesta, com ara triar, d'entre totes les opcions de la prestatgeria, la lectura més agradosa i l'aiguardent més saborós, sens dubte, aquest.

Dare mo ga kansen imasen

I del que de moment em sembla un reguitzell d'erudites notes a peu de pàgina, només en plau destacar una petita anècdota final, ja als títols de crèdit, on sota l'epígraf d'agraïments el director fa esment d'Andrei Tarkovski, doncs si d'alguna cosa ha fet gala el director al llarg dels anys, és d'una superba elació, no sempre mancada de fonament, que el fa semblar el que potser és, un ésser altiu i petulant, fatu i orgullós, talment ell es cregués ser qui no és, el favorit dels Déus.

Però si atenem a l'obra feta fins ara, també als riscos assumits i els resultats obtinguts, potser ningú com ell pot gosar comportar-se amb semblant altivesa i petulància, fatuïtat i orgull, amb el benentès que, tal com va dir aquell, ningú no és perfecte. Ni ganes.

Tomodachi desu

dErsu_, vós que tot ho sabeu i que per a tot teniu resposta, aconselleu-me que fer, doncs gros és el meu destret i no sé com sortir-me'n, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar al mercat, on faig cua per poder comprar les saboroses avellanes. Mireu dErsu_, vaig actuar amb insensatesa, certament, però és que la situació era molt llaminera i ningú no ho havia de saber. En aquelles circumstàncies tothom hagués fet com vaig fer jo... era tan fàcil, tan engrescador, tan segur... i ara tot s'ha sabut, es lamenta Jota, i les conseqüències de tot plegat són horroroses, i no només per a mi, penseu en la meva família, en els meus fills, prossegueix Jota, vessant llàgrimes, agenollat al meu davant, abraçant-se amb força a les meves cames, primes però musculades per l'ascensió de no pocs cims, en una escena que em comença a incomodar i que cal resoldre d'immediat, doncs ja sembla endevinar-se el meu torn.

És així que, amb l'elegància habitual del meu gest, prenc l'esmolat glavi i amb la quirúrgica precisió del millor dels cirurgians secciono tot lligam entre l'excessiu cap de Jota i la resta del seu desagradable cos, de tal manera que l'alè l'abandona i tot seguit sembla desplomar-se sobre els meus peus, si no fos que l'evito amb una petita i àgil passa enrere i d'un gràcil saltiró passo per sobre del ja inert embalum del seu cos. Deso, aleshores, l'esmolat glavi a la corresponent beina i m'atanso al taulell per demanar els habituals cinc-cents grams d'avellanes torrades, amb la satisfacció, un cop més, d'haver tret a un amic d'un mal pas.

Doko ni michi ga arimasu ka

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

I si tal com diu el tal Gabriel Gale, el llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, jo no puc evitar de proposar una llaminera i inútil taxonomia del llunatisme o demència, segons faci el llunàtic o dement de torn un cop ha perdut el camí. I un cop descartats tots aquells que mai han tingut cap interès per tornar enlloc, primer proposaria jo dividir als dements en dues categories: la d'aquells pocs que són conscients d'haver perdut el camí i la d'aquella majoria que no són conscients d'haver perdut cap camí. La primera categoria, al seu torn, proposaria jo subdividir-la en dues subcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí malden per retrobar-lo, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí no malden per retrobar-lo. I encara proposaria jo dividir aquesta primera subcategoria de la primera categoria en dues subsubcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo creuen haver-lo retrobat, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo no creuen haver-lo retrobat.

I ara, que cadascú s'hi classifiqui, si així li plau.

Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.

Madrid ni imashita

I és a la sala dedicada a la pintura flamenca del segle disset del museu Thyssen-Bornemisza, on retrobo un retrat ja conegut, el d'una jove flamenca amb rosari, obra de Peter Paul Rubens. La jove, d'una estilitzada figura ben allunyada de les rodanxones i populars formes del darrer Rubens, certament subjecta un rosari amb les mans, però no és pas el rosari, ni tan sols la noia retratada, allò que capta la meva atenció, sinó la filigrana de la gorgera que li envolta el coll, un treball exquisit d'una tècnica que sembla sobrenatural, essent la noia retratada no més que el necessari maniquí que permet l'exhibició de tan lluïda gorgera. El mateix que potser es pot dir del retrat d'Antonia Canis obra de Cornelis de Vos, que si bé tragina un llampant ventall de plomes a les mans, sembla trobar en la gorgera l'únic motiu del retrat.

En canvi, al retrat de Carlos IV vestit de vellut vermell pintat per Francisco de Goya que retrobo una estona desprès, però ja al Prado, aprecio també una tècnica excepcional a l'hora de pintar els detalls de la indumentària del monarca. No només el vellut, sinó també la pedreria de la roba, la banda blava de l'ordre de Carlos III, la bandera de l'ordre de San Gennaro i la del Saint Esprit, el Toisó d'Or i les delicades mànigues i coll de la brusa interior. Però per sobre de tota filigrana a qui veig és al tal Carlos IV, que és com si em parlés, amb la mirada, dels seus anhels i neguits, cosa que en cap moment fan les donzelles flamenques abans esmentades, els anhels i neguits de les quals resten del tot absents de la pintura.

Ni-san ju-yon toshi jū-ichi gatsu kokonoka

Sóc de l'opinió que el proper nou de novembre de dos mil catorze tot aquell que així ho desitgi podrà exercir el seu dret al vot en el referèndum dijous passat anunciat, sense que res ni ningú li posi cap impediment. De la mateixa manera, sóc de l'opinió que tots aquells que d'habitud són aliens a exercir el seu dret al vot ho continuaran sent i s'abstindran de participar en l'esmentat referèndum, i que tots aquells que troben que el referèndum anunciat és l'encarnació de tots els mals tampoc hi participaran, de manera que només aquells que restem convençuts de votar-hi afirmativament hi anirem, cofois i convençuts. I sóc també de l'opinió que en semblants circumstàncies el doble Sí guanyarà de manera abassegadora, inequívoca i rotunda. I finalment sóc de l'opinió, sens dubte infundada i desitjo que equivocada, com infundades i equivocades acostumen a ser totes les meves opinions, que guanyar un referèndum on la participació no arribarà al cinquanta per cent no ens durà enlloc. Però qui dia passa any empeny.

Kami no manadeshi

En més d'una ocasió, essent jo infant, vaig desitjar la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me de situacions desplaents, tal vegada una plata d'embotits o la intimidació d'aquells més forçuts que no pas ho era jo. I encara que costi de creure, el fantàstic mai no va interrompre en el normal desenvolupament dels fets i mai vaig ser alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses. De la mateixa manera, essent ja adult, he desitjat no poques vegades la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me d'altres situacions també desplaents, tal vegada alguna davallada financera o les indesitjables conseqüències d'alguna insensatesa comesa. I encara que costi de creure, el fantàstic tampoc no ha interromput mai en el normal desenvolupament dels fets i mai he estat alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses.

I no són poques les vegades que, en imaginar jo el futur que de ben segur no m'espera, he desitjat també la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets, no pas per alliberar-me de situacions desplaents, sinó per excel·lir en tot allò que em plau imaginar, i així, gràcies a la mediació d'algun geni eixit de la corresponent llàntia o al favor directe dels Déus, m'imagino capaç de tot, podent satisfer qualsevol desig per inversemblant que aquest sigui. I encara que costi de creure, resto convençut que sí, que el fantàstic irromprà en el normal desenvolupament dels fets i jo esdevindré, finalment, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Gake (II)

I encara que jo ho cregui improbable, no més que un malson inversemblant, és possible que finalment, atuït per les meves pròpies insensateses o colpejat pel caprici de les circumstàncies, resti jo mateix caigut en aquell dessota sota el qual cap altre dessota és imaginable, i que estès sobre el dur panot, cap cot i veu humil, hagi jo també de pidolar la pietat dels altres per poder malviure, ni que sigui per lamentar els errors comesos o els cops rebuts, i, perduda ja tota esperança, només em resti l'únic i mentider consol de l'agradosa embriaguesa. Però tot i així, i per molt dessota que vegi jo passar als altres, superbs en el seu caminar i convençuts de llur pròpia vàlua, panxacontents d'haver-se conegut, vull creure que no pas per això deixaré de creure ser qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, el millor de tots.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Jiyū (II)

I és baixant pel carrer Berga que ensopego amb un Jota exultant, encara més quan aquest em veu i se m'atansa rialler, cridant paraules que em costen de capir. Lliure, dErsu_! sóc lliure! absoluta i completament lliure! em sembla finalment entendre. Però, Jota, li responc sorprès, i els vostres deutes amb el banc i amb aquells cavallers eslaus de pell pigmentada que tant us amoïnaven? li demano encara sobtat. Liquidats, dErsu_! el banc m'ha pres la casa i els cavallers eslaus m'han deixat sense dents! ho veieu? em crida obrint la boca per mostrar-me les seves desagradables genives desdentades. És fabulós, ja no hauré d'anar mai més al dentista, ni seure en aquelles abominables cadires ni glopejar aigua de colors en gots de plàstic! continua esgargamellant-se Jota, tot cridant l'atenció de la resta de vianants, que per sort són pocs, doncs el mercat és tancat. Però Jota, que fareu sense casa? i on para la vostre família? li demano alarmat, no sigui cas que em demani de donar aixopluc a la malcarada de la seva dona i als consentits dels seus fills. Ni ho sé ni m'importa, dErsu_,ella m'ha abandonat i un tribunal ha sentenciat que no puc veure als meus fills... no ho veieu, ja no tinc cap responsabilitat, sóc lliure! del tot! hi torna amb els seus crits papissots, doncs encara no es deu haver avesat a parlar sense dents. No del tot, Jota, no del tot, encara teniu obligacions cíviques vers la resta de ciutadans, li objecto no sense raó. Cap ni una, dErsu_, cap ni una! el tribunal també ha resolt el meu cas amb una declaració d'incapacitació! diuen que no puc tenir cura de mi mateix, i si no puc tenir cura de mi mateix imagineu el que m'importen els altres! I tot seguit veig com el molt insensat es baixa els pantalons i amb el membre erecte prova de violentar a la grossa dependenta de la botiga de llegums, que d'una forta empenta l'estampa contra la façana del davant. Ho veieu, dErsu_! sóc lliure! puc fer tot el que vulgui, i no tinc cap responsabilitat, ni vers mi ni vers els altres! torna a cridar en aixecar-se del terra per escometre a un gos, que d'una revolada se li encara i li queixala el testicle dret. Ho veieu, dErsu_! encara hi torna, sanglotant, tot provant d'estroncar-se la sagnia genital amb les mans, sóc lliure!

Ni-san ju-san toshi jū-ni gatsu itsuka

Que tot art és representació és una afirmació que ni puc ni vull demostrar, però que prenc a mode d'axioma, encara que tampoc no es tracti d'una afirmació ni evident ni indiscutible.

Tot art, doncs, és representació. Representació potser d'una persona, un indret, un objecte o tal vegada una acció, sentiment o idea. I això comporta que el primer de tot sigui allò que es representa, tot seguit que hi hagi voluntat de representar-ho i, finalment, que es representi; això és, una preexistència (allò que es representa) una mirada (la voluntat de representar-ho) i una obra final (la representació), essent les relacions que s'estableixen entre aquests tres estadis allò que donarà contingut a l'obra final. Aquesta, és clar, és una manera matussera i força discutible d'acostar-se a allò que anomenem art, però bé és important disposar de mecanismes no gaire complexos per viure en la confortable il·lusió de creure que entenem alguna cosa de tot plegat. I si més no a dia d'avui, cinc de desembre de dos mil tretze, tot art és representació.

Yūutsu

En retrobar escenaris del passat no és estrany sentir una certa dolença, que acostumem a anomenar nostàlgia o melangia, per causa de l'enyorament d'allò que visquérem en l'escenari ara retrobat, amb independència que allò que visquérem ens hagués semblat, en el moment de viure-ho, plaent o desplaent. Estranya circumstància, doncs si bé és comprensible que hom pugui enyorar els bons moments del passat, resulta potser sorprenent que hom també enyori els moments no tan bons i els francament dolents, talment el que enyoréssim no fos allò viscut sinó, simplement, el temps passat, talment la certa dolença que sentim fos causada per la sensació d'haver perdut el temps, com si en el moment del retrobament amb l'escenari del passat se'ns fes de cop i volta present aquest temps, i de com d'aleshores ençà res de profitós hem assolit. I és aleshores que ens complaem en la certa dolença, que acostumem a anomena nostàlgia o melangia, potser la millor manera de gaudir de la pròpia insatisfacció.

Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Kono tani o arukimashita

Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol. 

Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.

Watashi no dori (II)

Però no és pas al meu carrer, sinó en una cèntrica plaça, on he trobat a un desconegut que amb el seu sorprenent procedir s'ha revelat com un espigolador de llavors. I a la cèntrica plaça he vist com el desconegut, que es bellugava amb l'ajut d'un bastó d'aquest que és moda dur quan es camina per camins costeruts, parava amb amorosa cura una xarxa sota una grossa alzina, i com sota el punt més baix de la xarxa hi posava un embut, i sota l'embut un petit bidó, tot disposat de manera que els glans que caiguessin de l'alzina anessin a parar dins el bidó. O si més no aquesta és la intenció que semblava moure al desconegut, segons aquest ha comunicat de paraula a la meva companya, que és qui en realitat ha quedat sorpresa pel seu sorprenent procedir, i no pas jo, que en aquells moments em trobava en un altre indret, i tot el que ara escric ho faig segons les informacions rebudes de la meva companya, de l'exactitud de les quals no és sensat dubtar, i d'allò que he pogut llegir en el full imprès que el desconegut donava a aquells que s'interessaven pel seu sorprenent procedir, i on sota el curiós nom d'El Gran Capital, s'expliquen les seves raons, procediments i objectius.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.

Gake

I ja siguin empesos per la violència de mans hostils, o tal vegada per la insensatesa de llurs pròpies follies, o fins i tot per l'atzar més contingent, no és estrany que tots aquells que d'habitud es mouen per les vores de les afraus del viure acabin estimbats a les fondàries de l'inframon, i que un cop caiguts, comprensiblement atuïts per la violència del cop, arribin a creure que són en aquell davall per sota dels qual no ja no hi ha res més, ni tan sols la folla idea d'un dessota.

Però així com per sota de l'Hades hi ha el Tàrtar, i fins i tot dins els Tàrtar hi ha uns pocs escollits a qui se'ls reserven els dolors més subtils, no hi ha cap davall que pugui aturar la caiguda d'un foll.

Ni la d'un foll, ni la del més sensat dels moridors.

Chiheisen

Més enllà de definicions geomètriques de fàcil dibuix però difícil redacció, podem dir que l'horitzó és la línia aquella que un observador veu quan la seva vista no troba cap obstacle al seu davant. D'aquí es dedueix la necessitat d'un observador que percebi l'esmentada línia i el caràcter merament perceptiu d'aquesta: sense observador no hi ha línia de l'horitzó i la línia de l'horitzó no és més que una percepció mancada d'existència, una mena de no-res on tot hi cap.

Encara més si fem cas de l'eclèctica tria feta pels responsables de l'exposició que aquests dies es pot veure a la Fundació Miró, on mai millor dit es pot aplicar allò de tants caps tants barrets, doncs bé s'hi pot trobar tant a qui desdibuixa la línia entre dos plans, com a qui la pinta amb geomètrica precisió; a qui mostra com l'horitzó oculta allò que es troba al seu darrera, com a qui fa evident que rere seu no hi ha res a ocultar; a qui la utilitza com a mer fons d'allò representat, com a qui només representa l'horitzó.

I entre tan àmplia oferta la meva prescindible simpatia sembla adreçar-se cap a un petit oli del mil nou-cents vint-i-cinc, una acolorida marina on són uns excel·lents burgesos, potser capficats en llurs pròpies cabòries, els que semblen no fer cap cas a res que no siguin ells mateixos, horitzó inclòs.

Watashi wa densha ga suki desu

M'agraden els trens, aquelles corrues més o menys llargues de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria, i també m'agraden les pel·lícules on es filmen trens en moviment, com ara la prou coneguda The General, de Buster Keaton. Però sobretot recordo amb plaer dues pel·lícules potser no tan populars, però per les quals el meu caprici serva una grossa estima, potser perquè ja d'infant em captivaren. Una és The emperor of the North, de Robert Aldrich, que si bé amb el pas del metratge la història narrada es banalitza i acaba esdevenint no més que una baralla de galls mancada de tot interès, el seu primer terç em resulta hipnòtic. I l'altra The train, de John Frankenheimer, que tot i la seva llarga durada no defalleix en cap moment, i fins i tot, cap al final, es permet un cop de geni amb un recurs certament poc original, però d'una gran efectivitat dramàtica, com és inclinar la càmera per mostrar el moment en què l'oficial alemany encarregat de l'espoli artístic perd el seny.

Però per sobre de totes, és clar, hi ha Sunrise.

Basu de ikimasu (IV)

... un miratge del desig, llegeixo dalt de l'autobús, el catorze, ja baixant pel carrer Viladomat a l'alçada del Clínic, a la pàgina cent noranta cinc de la segona part de A l'ombra de les noies en flor, també segona part, al seu torn, de A la recerca del temps perdut, essent en aquell moment jo també atret per una de les habituals desconegudes que també baixen per carrer Viladomat dalt del catorze, que si bé pel seu posat discret en res sembla assemblar-se a la descarada exuberància de les desvergonyides poncelles que passegen per l'escullera de Balbec, no pas per això resto jo lliure d'aquest miratge del desig, d'aquest sentir-me atret per la seducció d'una il·lusió, no més que la volàtil idea que em faig a partir de certes aparences, fruit d'una discreta i poc atenta observació i de l'ensonyació del meu albir, que no necessita gaire més que una dona de cabells curts per imaginar, al llarg d'uns pocs segons, tota una nova vida que mai no viuré.

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.

Shakespeare-san no hon o yonde imashita

Però no tothom deu estar d'acord amb el que acabo de dir. Els ideòlegs, per exemple, veuen (més ben dit: afirmen veure) en les obres històriques un reflex de la ideologia social de Shakespeare, escriu Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció de Ricard II editada per Destino.

Idea molt semblant, aquesta, a la que ja vaig trobar al pròleg de Juli Cèsar, obra política per excel·lència, doncs no per res el senyor Oliva és l'autor d'ambdues traduccions i d'ambdós pròlegs, i és del tot comprensible, fins i tot potser desitjable, que el seu criteri es mantingui més o menys estable de l'un a l'altre, i encara més si el seu docte criteri coincideix amb el que jo mateix en crec tenir. Aquí, més.

Watashi no dori

Com és propi entre els membres de la seva espècie, també les mèlies del meu carrer floreixen per primavera. Les flors d'aquesta floració, petites i oloroses, d'un discret color lila força esmorteït, acaben donant pas a drupes en forma de petites esferes verdes, que amb el pas del temps tornen grogues i acostumem a romandre a l'arbre fins a la següent floració. Aquestes drupes, tòxiques pels humans però embriagadores pels ocells, contenen no poques llavors en el seu interior, que se suposa són les encarregades d'assegurar la pervivència de l'espècie.

No pas, però, en el cas de les mèlies del meu carrer, on les llavors poc que trobaran un terreny fèrtil on germinar i arrelar, en ser com és el panot i l'asfalt habitats hostils al creixement vegetal. Podria ser, és clar, que algun veí o algun passavolant espigolés un nombre indeterminat d'aquestes drupes, no pas amb la folla intenció de produir begudes alcohòliques destinades al consum dels ocells, sinó per traslladar-les a terrenys més adients on fer-les créixer. Possible, sí, però improbable, en ser molt més habitual la compra de petits plançons per part d'aquells que volen fer créixer un arbre.

Però no per improbable no puc deixar d'imaginar-me que sí existeix algú que espigola les esmentades drupes, de les que extreu amb cura les llavors per plantar-les en petits tests farcits de terra fèrtil i adobada. I és així que cada cop que surto o entro de casa cerco amb la mirada al desconegut veí o passavolant espigolador de drupes, no pas amb la intenció d'interrogar-lo sobre els seus motius, ni tampoc de qüestionar-li l'absurd del seu procedir, sinó amb el desig d'observar-lo per així poder ficcionar amb més facilitat la potser improbable, però certament possible, existència d'un espigolador de drupes

Jū-yon

L'aclaparador talent de Jean Echenoz, probablement un des escriptors més elegants d'aquesta època, ha tornat a conquerir la crítica, es pot llegir a la contraportada de 14, del tal Echenoz, en un fragment d'una ressenya apareguda al diari El País.

Però al costat de la darrera lectura feta (Entre els actes, de Virgina Woolf), és potser comprensible que tota altra prosa em sembli matussera i banal, no més que un enfilall de paraules d'una ofensiva practicitat, talment les prescindibles llistes de la compra que jo mateix acostumo a redactar per provar, endebades, de no descuidar-me res a l'hora d'anar al mercat. I és potser per això que sóc injust i cruel amb el senyor Echenoz, però el seu 14 em sembla lamentable, tot ell farcit de frases d'una evident turpitud, mal construïdes i mancades de qualsevol interès, i parlar d'elegància em sembla d'un mal gust que em reafirma en l'anècdota de la llista de la compra, doncs tot plegat acaba sent no més que un llistat dels habituals llocs comuns de la guerra del catorze, més aviat una mena de crònica a l'estil de les que en el seu moment popularitzà el Reader's Digest.

Konban eiga o mimashita (VI)

Són prou conegudes les dissorts que patí Terry Guilliam en el seu intent de filmar una versió del Quixot, com ara actors que emmalaltien, tempestes que malmetien l'equip o avions que interrompien el correcte desenvolupament de les escenes. Finalment, i després d'haver volatilitzat no pocs milions de dol·lars, Guilliam hagué de renunciar al projecte, si més no temporalment. Però del seu diguem-ne fracàs nasqué un documental que gaudi d'un cert èxit, Lost in La Mancha, de Keith Fulton i Louis Pepe.

El següent pas, sens dubte, fora ja provar de rodar l'adaptació d'algun altre clàssic i a la vegada filmar el documental sobre el diguem-ne també fracàs del projecte, tot en un. I això és el que sembla fer Aron Lehmann a Kohlhaas oder die Verhältnismäßigkeit der Mittel, una suposada barreja entre els intents d'un voluntariós director de tirar endavant un projecte un cop que els productors es retiren, i la pròpia adaptació de la coneguda novel·la de Heinrich von Kleist. I dic suposada barreja, doncs, en tot moment es fa evident la ficció de l'intent, que no per això deixa d'aconseguir quelcom no sempre fàcil, versionar un clàssic amb no pas poc encert.

Kochira wa ikusa desu ka (II)

Sovint hom s'acostuma a lamentar de les dificultats que en tot moment es troba a l'hora d'exercir la que creu que és la seva voluntat. Dificultats de tot tipus i condició que acaben convertint l'esmentat exercici de la pròpia voluntat en una mena de cursa d'obstacles d'impossible final, doncs bé els sensats acostuma a abandonar i els insensats a finir en el seu intent. Però diuen que hi ha uns pocs escollits que dotats de no poca determinació, molta força i encara més sort, acaben assolint allò que creuen desitjar. I sens dubte són aquests els més desgraciats dels moridors, doncs mai no arribaran a conèixer ni la joiosa serenor d'aquells que renuncien al propi caprici, ni l'alegre follia de tots aquells que a base de colpejar-se l'admirable testa resten amb el senderi extraviat i el fetge desfet. Només els resta, a aquests pocs escollits que han vist com el món es vinclava al que ells creien desitjar, adonar-se de la menyspreable i insatisfactòria buidor de llurs propis desitjos.

Regraciem, doncs, amb gest amable i un somriure als llavis, els nombroses paranys i les no poques dificultats que les circumstàncies acostumem a posar al nostre pas, doncs sense elles potser nosaltres també esdevindríem els més desgraciats dels moridors, aquells que acaben assolint tot allò que creuen desitjar.

O també dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Watashi wa hon o yomu no ga suki desu

Sovint em demano com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura. Gent que per motius que no puc arribar a entendre renunciï de manera conscient i deliberada a escoltar les veus d'aquells que els han precedit, d'aquells que han tingut els seus mateixos neguits i afanys, que han comés les seves mateixes insensateses i turpituds, i que com ells han cregut que les seves vides pagaven la pena de ser viscudes i s'han pres la immodesta molèstia de posar-les per escrit aconseguint que l'anècdota de llurs pròpies circumstàncies els transcendís.

I si bé no tinc cap resposta que m'expliqui com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura, tampoc no tinc cap resposta per la pregunta inversa, com és possible que existeixi gent que som aficionats a allò que anomenem literatura.

Kochira wa ikura desu ka

És potser de lamentar que totes aquelles persones que acostumo a trobar al meu pas creguin tenir voluntat pròpia i acostumin a voler fer i desfer segons el caprici d'aquesta suposada voluntat. És potser de lamentar però també del tot comprensible, doncs bé jo mateix també crec tenir voluntat i acostumo a voler fer i desfer segons aquesta suposada voluntat. L'enutjós conflicte rau en la topada entre allò que jo crec desitjar i allò que els altres creuen desitjar, quelcom no sempre coincident i sovint antagònic. El conflicte, però, encara que no es pugui evitar del tot, sempre es pot minimitzar des de la solvència econòmica, en ser innegable que a una butxaca plena li és més fàcil servir-se de les voluntats dels altres a la seva conveniència, fins que allò que se'ls sol·licitava resta fet i hom es pot despendre dels esmentats altres amb la facilitat de qui prem el botó de descàrrega d'un inodor. Aquesta facilitat a l'hora de comprar les voluntats alienes, però, comporta el greu perill de restar encara més presoner del propi caprici, la ja esmentada voluntat pròpia que hom creu tenir, de manera que, potser paradoxalment, són potser aquells que més subjugats als altres es troben els qui resten més lliures, en no ser mai l'exigència d'una tercera persona tan tirànica com el caprici de l'anomenada pròpia voluntat.

O dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Naze kakimasu ka (III)

Hi ha qui és de l'opinió que tenir alguna cosa a dir hauria de ser el pas previ a tota escriptura. I encara hi ha qui afegeix que a més de tenir alguna a dir, aquesta cosa a dir hauria de tenir un mínim interès, no hauria d'haver estat dita amb anterioritat amb massa insistència, i aquell que la volgués posar per escrit hauria de poder-ho fer amb uns mínims de correcció, solvència i elegància.

Aquesta, és clar, és una opinió que si bé jo podria arribar a compartir, no seguiria mai.

Doko ni mo ikimasu

És possible que algun cop hagi escrit alguna cosa l'escriptura de la qual m'hagi produït una certa satisfacció, si més no, crec tenir el record d'aquesta certa satisfacció. Però no pas en el sentit de recordar la forma i/o el contingut d'allò escrit, sinó que, encara que la sensació de certa satisfacció fos produïda per la forma i/o el contingut d'allò escrit, el que més aviat crec recordar és només la satisfacció obtinguda pel fet d'haver pogut escriure alguna cosa que em satisfés, i en cap cas la forma i/o el contingut d'allò escrit, em permeto repetir. Però per molt que cerco i remeno papers no acabo de trobar res susceptible de produir-me la sensació que crec recordar i acabo per creure que m'enganyo, que la certa satisfacció que crec recordar no s'ha produït mai.

Però també podria ser que de tant insistir hagi avançat, potser no gaire, doncs res de satisfactori he assolit, però si prou com per poder-me adonar de com allò que en el passat em podia semblar satisfactori ara ja no m'ho sembla. Si fos així, encara podria enganyar-me amb la creença que el reconeixement de les pròpies mancances sempre és un primer pas, si no fos que amb una primer i únic pas hom no arriba mai enlloc.

Watashi no ideorogī wa nan desu ka

Em plau anomenar de difusa la ideologia d'aquells que creiem no tenir ideologia, d'aquells que somriem amb sorneguera condescendència capa cop que algú defensa amb ardor els dogmes de llur sempre insensates creences, i silents ens exclamem de la seva manca de raciocini i de com davant de qualsevol estímul s'estalvia l'esforç de la pensa, i es limita a repetir amb veu clara i neta allò que li ha estat dit de dir. I així fem escarni del mort i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, també convençuts que hom no tria les pròpies creences, sinó que són les dites creences aquelles que trien a llurs sempre fidels acòlits.

Però és tanta la sorneguera condescendència amb que somriem, que restem també mancats de raciocini i no fem més que repetir amb veu clara i neta allò que ens ha estat dit de dir. I tot fent escarni del mot i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en creure haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, ens arrapem als barrots de la pitjor ideologia de totes, la d'aquells que creiem no tenir ideologia.

Doko ni Potu ga arimasu ka

Són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribi a la posteritat, fa dir l'autor, Ludvig Holberg, al seu protagonista, Niels Klim, quan aquest narra els usos i costums del principat de Potu, la més puixant i sensata de les moltes nacions que hom pot trobar sota l'escorça terrestre, si és que fem cas al tal Niels Kliem, que al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre en qüestió, El viatge a sota terra de Niels Klim, no queda clar si és el més babau o el més espavilat dels mortals.

I aquesta afirmació, són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, és només creïble si la fa algú que escriu llibres, com és el cas, doncs bé el senyor Holberg és autor d'una obra vasta i extensa, talment ho devia ser, en justa correspondència, la seva estupidesa. A no ser, és clar, que el reconeixement de la pròpia estupidesa sigui, com potser és, la millor manera d'alliberar-se de la ja prou esmentada estupidesa.

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.

Dare ga desu ka

És el que fa la vida, va dir, t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat. Els psiquiatres no ho poden fer, això, va dir, els psicoanalistes no ho poden fer, només la vida amb el seu reguitzell de cops inesperats. De mica en mica. Cop a cop, escriu també Gabriel Josipovici a Moo Pak. 

I és potser precisament aquest t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat, el desllorigador de tot plegat, sobretot si considerem que també a Moo Pak podem llegir que el coneixement sense patiment no existeix, d'on poc costa deduir que conèixer-se a un mateix és potser l'experiència més decebedora que hom pot afrontar, en descobrir, inevitablement, que no som aquell que creiem ser, sinó algú infinitament pitjor. D'aquí que a la popular màxima que rebia als visitants de l'oracle de Delfos, de coneix-te a tu mateix, potser caldria afegir-li un pietós, i no et jutgis.

Suki desu ka

Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.

Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.

Kochira wa Hoedeman-san desu

I és allà on un menys s'ho espera, com ara a les sessions infantils de la Filmoteca, que de cop sobte i sense avís previ hom pot travessar aquella línia imaginària que separa allò quotidià d'allò extraordinari, allò negligible d'allò indispensable, i trobar-se cara a cara amb aquell intangible que fa suportables els nostres dies.

I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.

Konban sakana o tabemashita

Fou al mes de juliol que un conegut em parlà dels lloritos, no pas aus, sinó peixos, plans i ataronjats, que m'eren del tot desconeguts. Sembla ser que quan el meu conegut no era més que un infant el seu pare en pescava, allà, a la cosa del Maresme, i de totes les captures la dels lloritos era la més celebrada per la família. I va ser dissabte passat, al mercat, que a la peixateria habitual vaig veure uns bonics peixos plans i ataronjats, exposats sobre el gel sota el nom de lloritos, que em van fer recordar de cop les paraules del meu conegut. Set en quedaven i set en vaig comprar, a més de quatre gambes, un parell de sèpies i un grapat de rossellones i musclos per acompanyar els fideus que pensava fer per dinar. Però com els àpats del cap de setmana ja estaven programats, tots set lloritos van anar a parar al congelador. 

I dimecres a Sant Pol, tot tafanejant la carta del Sant Pau, vaig tenir la grossa sorpresa de topar-me amb un aperitiu a base de lloritos, acompanyats de tàperes, olives, vermut i bastonets de xaiota. I a més de pensar que feia massa temps que no hi anàvem, al Sant Pau, vaig recordar els lloritos del congelador de casa, que avui ja han estat cuinats, a la planxa, amb unes gotes d'oli, i tot seguit menjats, per petits i grans, amb grossa satisfacció, tant per la ferma però delicada textura de la seva carn, com pel seu excel·lent gust, que podria recordar al del moll, potser no tan intens, però certament net i deliciós.

Ku-gatsu jūichi-nichi (II)

L'alegria, aquell sentiment de plaer que neix generalment d'una viva satisfacció de l'ànima i és manifesta amb signes exteriors, és potser difícil d'explicar però fàcil de percebre, sobretot gràcies als esmentats signes exteriors. De la mateixa manera, altres sentiments més aviat antònims, com ara l'enuig o l'ira, són també difícils d'explicar però fàcils de percebre gràcies als signes exteriors amb que també és manifesten.

És potser per aquesta facilitat de percepció que ahir m'era fàcil identificar l'alegria que em trobava al meu pas, tant al Cap i Casal com a Sant Pol, on ens tocà passar el diumenge. I un cop enfilàrem el camí de tornada també m'era fàcil de destriar l'alegria en allò que sentia per la radio i en allò que llegia a la pantalla de l'ordinador o veia al televisor, un cop arribats a la dolcesa de la llar. I ja avui m'ha estat també fàcil anar identificant els mateixos signes d'alegria en no poques persones i en no pocs escrits, però també he començat a destriar mostres d'enuig i ira, tant en les paraules d'algun conegut com en les explicacions que llegia sobre tot allò que ahir va esdevenir-se. I cosa curiosa, o no, tots aquells que mostraven els ja esmentats signes d'alegria coincidien en una mateixa explicació d'allò que ahir s'esdevingué, tal com tots aquells que mostraven signes d'enuig o ira coincidien en una segona explicació, en tot oposada a la dels primers.

I com jo mateix recordo haver-me comportat amb una certa alegria, deu ser que més aviat comparteixo la primera de les explicacions i rebutjo de pla la segona, per molt que no acabo d'explicar-me el motiu de la meva pròpia i sorprenent alegria.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kuroi desu

El film noir és un gènere cinematogràfic que si bé m'acostuma a complaure, rarament em satisfà del tot, excepció feta, només faltaria, del cas de Double Indemnity de Billy Wilder, i de Touch of Evil d'Orson Welles. En el film noir acostumo a admirar l'estilització visual i l'agilitat de la seva narrativa, l'ús habitual de l'analepsis i la potència expressiva del blanc i negre, tot posat al servei de l'anàlisi de les misèries humanes. En canvi, m'acostuma a desplaure el rerefons social d'alguns films, com és el cas de les molt recomanables High Sierra o White Heat, de Raoul Walsh, o l'excessiva complexitat d'algunes trames i l'abús del suspens com a ganxo per mirar de captar l'interès de l'espectador.

Aquest darrer seria el cas que va oferir ahir la Filmoteca amb The Killers, de Robert Siodmak, on un interès excessiu per la trama argumental acaba destorbant l'estudi dels personatges, que acaben esdevenint no més que estereotips mancats d'ànima, excepció feta, és clar, d'una excepcional Ava Gadner i un convincent debutant: Burt Lancaster.

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.

Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Pessoa-san no hon o yomimashita

No ha existit mai cap ànima més afectuosa i tendra que la meva, cap ànima tan plena de bondat, de compassió, de tot el que és tendresa i amor. Tanmateix, no hi ha ànima tan solitària com la meva... sembla que escrigué Pessoa el trenta d'octubre de mil nou-cents vuit.

Però, va ser l'ànima de Pessoa la més afectuosa i tendra, també la més solitària, de totes les ànimes hagudes? M'estranyaria. Menteix, doncs, Pessoa? No pas, doncs ningú amb dos dits de front pot creure no ja en les paraules escrites per Pessoa, sinó en qualsevol paraula escrita, sobretot si considerem la paradoxa que era també Pessoa qui defensava la necessitat de llegir malament per alliberar-nos de la mà de l'autor de torn, el mateix Pessoa en aquest cas, que probablement s'escandalitzaria si algú cregués en res del que ell va arribar a escriure.

Sau ni imashita

I és sota les paleozòiques cingleres de les Guilleries on, desvagats i agombolats per la remor de l'alzinar, fem estada amb la placidesa pròpia de l'estiuejant al llarg d'un seguit de dies que s'allarguen entre l'agradosa rutina dels àpats i la lectura potser no gaire recomanable, però no exempta d'un cert interès, d'un conegut idealista alemany del dinou, que sota l'excessiva i sovint incomprensible densitat de llurs paraules i la grandesa de llurs nobles objectius, sembla amagar les habituals pors de qui no accepta la finitud pròpia d'aquells que som nascuts del ventre d'una dona, i mitjançant l'artifici de la paraula prova d'escapolir-se d'allò que, amb no tanta finor, tots ens neguem a acceptar.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Aleramo-chan desu

El món com a botxí i l'autor com a víctima acostuma a ser l'argument de no poques ficcions, la trama de les quals descabdella tot un seguit de fets que pretenen convèncer al lector de la innocència de l'autor i de la maldat del món. D'aquesta manera la ficció de torn esdevé una mena de plec de descàrrega on l'autor s'espolsa qualsevol responsabilitat sobre els fets narrats, inclosa la pròpia vida, i carrega les culpes sobre qui troba més a mà: potser uns pares castradors, un marit gelós i violent, una esposa pèrfida i manipuladora, una societat cruel i envejosa... un món, en definitiva, incapaç de comprendre i acceptar a l'autor.

Cas paradigmàtic de la literatura com a plec de descàrrega seria la gens menyspreable novel·la de Sibilla Aleramo, Una dona, on l'autora s'adreça a un únic i hipotètic lector, el seu fill, per provar de justificar allò que a priori sembla injustificable: l'abandó de l'esmentat fill. I talment una mare parlant amb el seu fill, els personatges de la novel·la no tenen nom i són sistemàticament nomenats segons la relació que guarden amb la protagonista, la pròpia Sibilla Aleramo, pseudònim de Rina Faccio, doncs bé quan parlem amb un fill parlem de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge, i no acostumem a fer servir els respectius nom i cognoms de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge  Així, al llarg de no poques pàgines, ens assabentem de la cruel gelosia del marit, del fred menyspreu del pare, de la insana enveja dels veïns, de la injustícia de la llei i de la barbàrie dels costums, i encara que també hi ha personatges que semblen comprendre a l'autora i li donen tot el seu suport, poc poden davant l'aclaparadora maldat del món, que impulsa la protagonista a fer allò que ja ha estat dit, abandonar al propi fill com a únic mitjà de supervivència.

Tōri o aruite imasu

Ha estat en arribar a l'avinguda Diagonal, procedents de la Riera de Sant Miquel, que ens hem vist sorpresos per una gernació de vianants que es desplaçava per la calçada lateral superior de l'esmentada avinguda sense fer ús de la corresponent vorera, tal com es preceptiu que facin els vianants. Gernació de vianants que a més de circular per la calçada feia exhibició de cartells i banderoles i cridaven paraules que els hi resultaven plaents d'escoltar. I ha estat aleshores que he recordat certs cartells enganxats pel barri, on es convocava als hipotètics lectors dels esmentats cartells a aplegar-se a la plaça del Diamant en dia i hora convinguts, per tot seguit desplaçar-se en gernació fins a una certa llibreria emplaçada al carrer Sèneca per exigir-ne el tancament. I ha estat també aleshores que han pres sentit els policies anti-avalots que hem vist quan baixàvem per la ja també esmentada Riera de Sant Miquel, i els que en aquells moments veiem més enllà dels Jardinets, abillats amb els seus habituals uniformes, d'un discreta grisor.

Però en no dirigir-nos nosaltres cap a l'esmentada però no anomenada llibreria del carrer Sèneca, ens hem pogut separat de la ja esmentada gernació de vianants, i tal com ells han tombat amunt, nosaltres en continuat avinguda Diagonal enllà.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Shashin o totte mo ii desu ka (IV)

De la vorera estant, esperant l'arribada de la companya amb els menuts, veig com un vianant que m'és desconegut atansa el seu telèfon mòbil al vidre de la grossa porta que separa el carrer del vestíbul de l'edifici d'habitatges on vivim, talment volgués fotografiar allò que veu a través del vidre.

Podria jo també, al meu torn i en justa correspondència, aprofitar la capacitat fotogràfica del meu telèfon per provar de fotografiar al desconegut en el precís instant que ell fotografiés l'ample vestíbul. I qui sap si justament també aleshores jo seria fotografiat per algú altre que, al seu torn, també podria ser fotografiat i així anar fent. Però prefereixo, és clar, aprofitar la capacitat d'escriptura del meu telèfon per començar a escriure que, de la vorera estant, esperant la tornada de la companya amb els menuts, veig com un desconegut...

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Seitō no monogatari

Una rondalla tradicional és la del pacte amb el diable, on el protagonista de torn, d'habitud no més que un pobre taujà que es creu molt espavilat, acostuma a bescanviar la seva suposada ànima immortal a canvi de certs favors que l'han de proporcionar quelcom que creu desitjar, com ara riqueses, amor o el reconeixement públic de la seva suposada vàlua. Al final de la rondalla, en veure-li el protagonista les orelles al llop, acostuma aquest a penedir-se del pacte fet i es norma que acabi trobant algun subterfugi per tal de negligir la paraula donada i no pagar el preu marcat per haver obtingut allò que creia desitjar, de manera que l'ànima resta lliure per ascendir als cels i el diable es queda amb un pam de nas.

La moral de la història sembla clara. Si pactem amb un indesitjable podem trencar el pacte fet en qualsevol moment i per qualsevol raó, doncs la pròpia natura indesitjable del nostre interlocutor no només ens justifica, sinó que ens obliga a l'incompliment, en no haver res de més desitjable que estafar a un suposat estafador. Només és necessari, cosa ben fàcil, convèncer-se de la natura demoníaca d'aquell que gosa exigir-nos el compliment del nostres compromisos.

I qui dia passa any empeny.