Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (II)

Camí d’enlloc, caminant desvagat per la vorera, el veig al meu davant, abillat de manera extravagant amb una perruca enrinxolada i la pell ennegrida de sutge, una mena de capot de rivets daurats i testa coronada. Reparteix els caramels d’una gran bossa entre els marrecs que se li acosten, que no són pas pocs, doncs les llaminadures són de franc. En ser al seu davant allargo la mà i agafo, aprofitant la meva alçada superior, el dolç que anava dirigit al nen que tinc al costat. L’infant, és natural, protesta, però d'un calbot el faig callar, alhora que, educat com sóc, dono les gràcies al repartidor, de nom Baltasar, que resta mut, sobtat, sense saber que dir. Amb un gest inequívoc li faig entendre que si no vol prendre mal, el millor que pot fer és continuar callat, alhora que li prenc la bossa dels caramels, per disgust de la nombrosa canalla que s’aplega al seu voltant, que resta decebuda.

Allunyant-me a poc a poc cerco una paperera on llençar tot aquest dolç, que m'agrada ben poc. I només llençar la bossa, un marrec, el més ràpid de tots, la pren d’entre les deixalles i comença a omplir-se’n la boca, com si presagiés el que a continuació succeeix, doncs en un tres i no res un segon nen, més forçut, li trenca el nas d’un cop de puny i li arrabassa la bossa, per cedir-la tot seguit a un tercer, potser no tan forçut però si més espavilat, que li copeja al cap amb l’ajut d’un post que ha pres d’un contenidor de runa. La unió, però, fa la força, i tres nens, potser germans, coordinen un agosarat moviment envolvent i prenen la bossa, i alhora que els dos més petits intenten contenir a la resta, el més gran comença a endrapar a mans plenes, fins que ennuegat estossega i perd la bossa, que per atzar cau en mans del que sembla ser el més nyicris de tots, que, terroritzat, crida que hi ha prou caramels per a tothom, que només se’ls han de repartir equitativament. És inútil, abans que pugui llençar la bossa i fugir, una pluja de pedres el deixa estès enmig d’un bassal de sang, i la lluita es generalitza. Per posar pau, diu, arriba el pare d’un dels nens, que a cops de bastó comença a fer estralls entre la canilla, que, un cop recuperada de la sorpresa, s’uneixen en la seva feblesa contra l’adult, que no triga a caure amb el cap esberlat, ferit de mort.

Quan arriba la policia la vorera és un bassal de sang on suren restes de caramels esmicolats, immenjables, barrejats amb les despulles dels més dèbils. El policia de més grau se m’apropa i em pregunta si sé que ha passat, i jo m’excuso, fent un gest de desolació, què voleu, responc, c’est la vie, i abans de marxar li desitjo un bon any.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.

Oboe

Després de reconstruir una bonica imatge tot combinant mil petites peces de cartró, en cadascuna de les quals hi ha una mil·lèsima part de la imatge a reconstruir, el joc és acabat. Ara només resta tornar a desmuntar la imatge en mil parts, les mil peces ja esmentades, desar-ho tot a la capsa decorada amb una reproducció de la imatge reconstruïda, i desar la capsa al seu lloc per si hi tornem en un futur indeterminat. Hi ha qui, però, plastifica la imatge reconstruïda, la fa emmarcar i la penja en una paret del seu habitatge. Un cop que ha reconstruït, emmarcat i penjat moltes imatges, tantes que ja no hi caben a les parets, ven el pis on viu i se'n compra un de més gran. Quan el nou pis també té les parets totes folrades d'imatges reconstruïdes, es continua amb els sostres, les portes, els vidres de les finestres, les taules i tota superfície plana disponible, el terra, per exemple. Aleshores caldrà caminar amb molta cura per l’interior del pis, no fos cas que trepitgéssim alguna de les imatges. Un cop que la persona mor, totes les imatges reconstruïdes van a parar a les escombraries.

Tot i que ho pugui semblar, no estic parlant, de cap de les maneres, de trencaclosques, versió nostrada de l'anglès puzzle.

Watashi desu (VI)

Gràcies a la reproductibilitat tècnica veig el meu embolcall en una petita pantalla. Veig la meva imatge que es belluga d’aquí cap allà, i sobtat sento una veu desconeguda que hom reconeix com a meva. Escolto amb atenció i no entenc gaire cosa del que dic, doncs la veu s’embarbussa en frases sense sentit i només diu nicieses. I quan veig com ric, com els meus llavis se separen en una lletja ganyota deixant al descobert la membrana mucosa bucal que cobreix els arcs dentals, bruta d’avellanes, alhora que els ulls se m’acluquen i el nas se m’arronsa, resto torbat, i no pas poc.

És per això que estic satisfet de ser qui sóc, doncs res em desplauria tant com trobar-me, ni que fos a la cua del cinema, a aquell qui sóc.

Watashi desu (V)

Cofoi amb el meu nou jersei, amb l’agradós tacte de la fina llana australiana amb que és teixit, amb l’elegant patró de les seves formes, amb la subtilesa del seu punt, contemplo escèptic la resta de jerseis de l’armari, sense arribar a comprendre que em va portar a fer-los meus, a malbaratar diners en la seva compra, a escollir-los d’entre els altres.

I sense cap recança els apilo sobre el matalàs del llit, els ruixo amb l’alcohol que guardem al lavabo per si de cas ens hem de desinfectar alguna esgarrinxada, i calo foc a la pila de roba amb un llumí, alhora que complagut contemplo com les flames cuiten a escampar-se pel matalàs, pel dormitori, per tot el pis, reduint a cendra tot allò que m’hagués pogut recordar al més odiós dels mortals, aquell que va gosar ser jo.

Doko ni sumitai desu ka

Habitatge i context urbà a l’arquitectura catalana, isbn 84-88258-01-1, és el pompós títol del llibre que acostumo a fullejar al lavabo. Es tracta d’un recull de projectes d’habitatges plurifamiliars de ja fa uns quants anys, on s’hi presenta un ventall d’exemples (molts de lamentables) escollits, a excepció dels més antics, seguint el criteri habitual en aquest tipus de publicacions, l’amiguisme.

Assegut a la tassa obro el llibre a l’atzar i començo a imaginar quines modificacions faria si jo visqués en algun d’aquells pissets. Em veig vivint a Girona o a Mataró, al Putxet o a la Barceloneta, enrunant envans i aixecant-ne de nous, convertint un lavabo en la cambra de mals endreços, omplint la sala de llibres. Fins que amb la feina feta em netejo amb cura, acciono el dispositiu de descàrrega de l’inodor, em rento les mans, i deso el llibre al seu lloc, doncs si alguna cosa sóc, és ordenat.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...

Kyō kore o kaimashita

Avui hem comprat un bonic estenedor. Cinc barres d’acer inoxidable de set mil·límetres de diàmetre i cent seixanta centímetres de longitud, que gràcies a un sistema de ballesta es poden estendre amb una amplada màxima de vuitanta-quatre centímetres i mig, i recollir-se en un mínim de dotze. Tot plegat, les barres, les dues ballestes laterals, vint femelles per roscar, quatre tacs i quatre cargols per collar-ho tot en una paret, venia embalat en una capsa de cartró de cent seixanta centímetres de longitud, tretze d’amplada i tres de gruix, fent un volum de sis coma vint-i-quatre decímetres cúbics, que he traginat des de la botiga on l’he comprat, uns coneguts magatzems del carrer Aragó, fins a casa.

I ara vostès potser es preguntaran, amb raó, quin sentit té tot això de l’estenedor? Doncs el mateix que té qualsevol cosa que puguin llegir aquí, cap.

Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.

Gyūnyū o nomitai desu

Vull una vaca lletera. Aniré a comprar-la a les Rambles, als quioscos on venen animals. Caminant per la vorera, lligada amb un cordill, la portaré cap a casa. I si no cap a l’ascensor, la faré pujar per les escales.

Tindré la vaca al pati i l’alimentaré amb gespa que arreplegaré pels parcs. Per beure li donaré aigua de Ribes i infusions de camamilla. De pell blanca amb taques negres, portarà esquellot i espantarà les mosques a cops de cua.

La munyiré cada tarda i bulliré la llet en una olla. Enretiraré la nata per acompanyar croissants i deixaré refredar la llet a la nevera. I quan la vaca mori, és llei de vida, en faré filets i una catifa per la sala, amb la pell ben adobada.

Cada matí regaré el pati per esbandir els fems. Si algun veí es queixa, per la pudor o pel soroll, l’escridassaré amb grolleria. Si persisteix en la queixa l’escorxaré de viu en viu, per així donar exemple a la resta de veïns.

Itawari

Tot i veure'l venir no puc evitar la topada, doncs el cotxe no fa cas del llum vermell. Empès per l'impacte volo pels aires descrivint una bonica trajectòria, una epitrocoide, corba descrita per un punt associat a un cercle que roda sense lliscar sobre un altre cercle, que, de ben segur, em valdria una brillant puntuació en un concurs de salts. Aterro amb els peus per davant entre el roquissar d'uns jardinets propers, amb la sort d’impactar en un terreny sorrenc, on quedo falcat fins a la cintura amb les cames soterrades.

Ràpidament em trobo envoltat per desconeguts, des del conductor del vehicle que m'ha empès fins a passavolants que van d'aquí cap allà. Entre tots, subjectant-me pels braços, m'estiren cap amunt intentant treure'm de la sorra. Però els seus esforços són inútils, doncs he quedat ben travat. Els dic que més que estirar-me el que han de fer és desenterrar-me. Però això donaria molta feina, diu algú, i és tard, afegeix. A més, no disposem d'eines, sentencia el conductor, i hi ha molta roca.

I com qui més qui menys tothom té pressa, acabo trobant-me sol, encastat al terra, en una situació ridícula que em recorda la llegenda d’aquella espasa travada a la roca, que faria rei dels bretons a qui la pogués prendre. Per això no em sorprenc en veure com se m’apropen tot d’homes de baixa estatura vestits de ferro, elm a la testa, que disputen pel privilegi de ser els primers en provar d’arrancar-me, doncs sí, sóc una espasa i estic travada a la roca enmig de la forest.

Finalment és un tal Artús qui em pren. Però no tothom l’accepta com a rei, i el bon Artús ha de començar a estossinar als més obstinats. Al primer cop em desperto sobtat i em trobo al pas de vianants, amb un Ford aturat a pocs centímetres, pensant que, per poc, no acabo volant pels aires, descrivint una bonica trajectòria.

Kochira wa Sales-san desu (II)

Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.

Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.

Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.

Sherwood ni ikimasen ka

És bonic el mite del bon lladre. L’abnegat bandit que roba a rics i poderosos per repartir el botí entre els desheretats del món. No pas endebades, la riquesa dels rics sempre és deguda a la sistemàtica explotació dels altres; així com la misèria dels pobres, reca de dir-ho, mai es deu a llurs pròpies follies. Entremig, el bon lladre no es queda res, mai, doncs són els propis desheretats qui, agraïts, el peixen a cor que vols amb gustosa carn de cérvol i fermentada hidromel, que el nostre heroi, sempre generós, comparteix, enmig de la forest, amb tota la seva colla, doncs el bon lladre és amic del treball en equip, i tot i la seva excepcional destresa amb l’arc i les fletxes, ell només és un més, ja ho diu el poeta,

Un hombre solo, una mujer
así todamos, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

I si pel camí, que hi farem, alguns prenen mal, no ho lamentarem pas, doncs bé s’ho devien tenir ben merescut, estos ricachocitos de cuna de oro.

Do-yōbi no asa (III)

Enmig de la multitud que omple els carrers de Ciutat Vella, m’admiro de la quantitat de gent que porta estampat a la samarreta el rostre d’aquell metge argentí que metamorfosà de botxí a màrtir per obra i gràcia de les circumstàncies. I badoc com sóc, encara m’admiro més de la multitud de lemes que hom duu estampats a la roba, sentències més o menys originals, gracioses o benintencionades, que es barregen amb d’altres de pretesament provocadores. Com si als altres ens importés, poc o molt, els pensaments que els serveixen de guia a l’hora de comportar-se, si és que els significants que lluen encara conserven algun significat com a representació d’una abstracció comunicativa.

Jo, per si de cas, mai vesteixo cap peça de roba on hi hagi res estampat, ni enganxo adhesius al cotxe, i intento parlar tan poc com puc, no cridar mai. L’única debilitat que em permeto és aquesta, potser imperdonable, però és que jo no sóc pas millor que ells, només més tímid, que no, ai las, discret.

Kochira wa Sales-san desu

No puc escriure. I no pas per què em falti temps per posar-m’hi, o que algun problema físic m’ho impedeixi, no. Tampoc em falten les ganes, i ara, ni és que no tingui res a dir, doncs això mai ha estat un impediment, vostès prou ho saben. És, només, que, abans de poder escriure, bé haig d’acabar les poc més de set-centes pàgines de la Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit, del senyor Sales. Si fins he hagut de deixar a mitges el darrer Monzó, qui ho hagués dit, coneixent-me. Va, per enllaminir-los, un petit tast de la primera pàgina:

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Què, els hi sona?

Rin-jin

La veïna de l’àtic no li diu mai res a la petita A., quan ens la trobem al vestíbul. La veïna de l’àtic és l’única veïna que no se li apropa somrient per fer-li alguna manyagueria, o per adreçar-li algun mot afectuós. La veïna de l’àtic tampoc ens diu mai res a nosaltres, fora d’un so gutural que interpretem com un hola escarransit, dit d’esma, com qui obra el paraigua en veure que plou. La veïna de l’àtic tampoc ens ajuda mai a traginar la cadireta per l’inevitable tram d’escala que hi ha abans de l’ascensor, ni a mi ni a la companya, quan anem o tornem sols amb la nena. La veïna de l’àtic no ens veu mai, si ens creuem pel carrer, i tampoc sent el bona tarda que li adrecem, si és que som a la tarda. Per la veïna de l’àtic és com si no fóssim éssers vius, només uns objectes que algú ha oblidat al mig del pas, amb els que s’ha de tenir cura de no ensopegar, topar amb el peu, tot caminant, alhora d’entrar o sortir de l’edifici.

Però, tant de bo, tothom es comportés, com a mínim, com la veïna de l’àtic.

Watashi wa ryū dewa arimasen

Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.

I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.

Kuruma no rēsu

Gaudeix i fes gaudir, sense fer mal, ni a tu ni a ningú, vet aquí tota moral, proposa Michel Onfray, fent seves les bellíssimes paraules de Nicolas Chamfort, com a imperatiu categòric del seu hedonisme d'arrel Epicúria. I enlluernat deixo estar la lectura i resto endormiscat a la butaca, recordant el poc que sé d'Epicur.

I encara ennuvolat surto de casa, doncs haig d'anar a recollir a la companya i la nena, que passen el dia fora. I és al cotxe, conduint, que em desperto de cop, quan per la radio escolto les festives celebracions pel resultat de les curses de cotxes, dels que celebren no pas la pròpia victòria, sinó la derrota de l'odiat contrincant. És aleshores que tot s'esmicola de nou, doncs... com és possible gaudir sense fer mal, quan l'únic gaudi possible és la desgràcia de l’altre?

Boadella-san wa doko ni ikimasu ka

El senyor Boadella marxa. Metafòricament, s’entén, doncs a la plana empordanesa el clima és benigne i la mar agradable. L’home està disgustat, és natural, doncs al llarg dels anys se’l va utilitzar per escarnir al petit estadant que s’hostatjava al Palau dit de la Generalitat, i, ves per on, en haver mudances a Palau, els nous inquilins, desagraïts, van fer com si no el coneguessin de res, al vell i fidel servidor.

Però no seré jo qui discuteixi els arguments del senyor Boadella, doncs potser encara li hauria de donar la raó, poc que m’agradaria. A més, a diferència seva, jo no tindria pas on anar, metafòricament parlant, s’entén, doncs no crec que enlloc em rebin amb trenta mil euros de donatiu.

Kitsune no monogatari

Diuen que la guineu, en no poder abastar els pàmpols de raïm, s’exclamà tot afirmant que no la volia, aquella fruita, doncs encara era verda. I afegeixen que l’afirmació de la guineu no responia pas a la veritat, que el raïm era madur, sucós, dolcíssim... però era amunt, massa amunt, i la guineu, per molt que saltés, no el podia aconseguir. I és per això que digué que no el volia, per no reconèixer el seu fracàs davant dels altres.

S’entén que tot plegat no és més que una faula(1), narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, doncs si fos una faula(2), narració en què es dóna un ensenyament útil o moral per mitjà d’una ficció al·legòrica en què intervenen animals parlant i obrant com si fossin éssers humans o racionals, la guineu, transformada en drac, hagués calat foc a tota la vinya i part dels encontorns, no fos cas que algú aconseguís el que a ella li era negat.

Però, i si el raïm, verament, hagués estat verd?

Tabe ni ikimasen ka

Avui el diable m’ha vingut a trobar i m’ha convidat a dinar. Pago jo, trieu restaurant i no us esteu de res, m’ha dit, fatxenda. Doncs anem al Drolma, he respost. I de camí (hem anat caminant, doncs visc a prop) li he comentat que diuen que serveixen una perdiu magnífica, d’Escòcia, però que enguany encara no els ha arribat la tòfona blanca. Doncs menjarem perdiu, m’ha respost, i quan tinguin tòfona hi tornem i pagueu vós, ha sentenciat faceciós.

I ja a la porta del Majèstic, al xamfrà de València amb Passeig de Gràcia, l’he mirat seriós i li he preguntat què em costaria el dinar. Res que no pugueu pagar, m’ha respost, només la vostra ànima immortal, com és norma en aquests casos... és el preu per triomfar, tothom ho sap i sempre va així. Fins i tot, si així ho voleu, de tant en tant us podreu transformar en drac, què sé que us agrada.

Però ja a les postres no m’he pogut estar de dir-li que no tinc ànima, tampoc ambició, i que difícilment podria satisfer el deute. Aleshores el diable ha esclatat en grans riallades i m’ha dit que no passava res, que ell tampoc existia, i que ara tornava, que anava un moment al lavabo. I allà m’he quedat, esperant, fins que ha arribat el cambrer per demanar-me si volia cafè. No gràcies, he respost, només el compte, si us plau. I un cop pagat el dinar he tornat cap a casa, tan sol com havia vingut.

Pedraforca-san ni noborimashita

En menys de tres hores de costeruda pujada arribem al cim, on restem envoltats per una espessa boira que ens priva de qualsevol vista. No veiem ni la solana del Cadí ni el bosc del Gressolet, tampoc les teulades de Saldes, ni, més lluny, Montserrat, el Port del Comte o el Montsec, doncs no veiem res. Decebuts davallem per la tartera a les palpentes, apressats, temorosos de la pluja que pot caure en qualsevol moment, fins que en menys d'una hora som de tornada al cotxe.

I a l'alçada de Maçaners em tombo, doncs no condueixo jo, i rere el vidre mullat, ara ja lluny, endevino la clàssica imatge del cim, amb l'enforcadura entre els ennuvolats pollegons, alhora que no puc evitar de preguntar-me si és cert que encara no fa ni una hora jo era allà d'alt; si és cert que, abans d’ara... existia.

Kyō no kakimono (VII)

Fa dies que intento escriure uns intranscendents comentaris, no més de dos paràgrafs, sobre la coneguda faula de la guineu i el raïm. En el primer paràgraf resumeixo l’argument, de tots sabut, i en el segon jugo amb la polisèmia del propi terme, faula, per donar la volta a la truita amb la intenció que el desenllaç s’adigui més amb el comportament humà tal com jo l’entenc. Però no hi ha manera. Des de què ho intento que cada nit m’adormo amb la guineu al meu costat, que em xiuxiueja els evidents camins a seguir. Només que a l’endemà, tan aviat com tinc ocasió d’escriure, les evidències es volatilitzen. Intento aparcar el tema, escriure altres coses, un text sobre el sarau de Frankfurt, sobre la defunció dels Quaderns Crema... però la guineu, astuciosa, sap con entabanar-me per què ho deixi tot i torni amb ella, fent-me creure que ara sí, que ara va de bo. Però és endebades.

Sort que al final m’he convençut que tot això de la guineu no té ni solta ni volta, i he decidit que em posaré tot seguit a escriure papers verament transcendents.

Kochira wa Lopez-san desu

Mònica López, presentadora de la secció d’informació meteorològica dels telenotícies de Televisió de Catalunya, ha experimentat la ingravidesa.

Mònica López ha pujat a un avió a Bordeus, França. L’avió s’ha enlairat, ha tirat amunt amb gran verticalitat, ha aturat els motors, i tot seguit ha davallat quasi en picat. Dins l’aparell, per un breu interval de temps, la força de la gravetat ha estat de zero newtons. La maniobra parabòlica s’ha repetit unes trenta vegades al llarg del vol. Per poder pujar a l’avió, segons paraules de la pròpia Mònica López, ha estat necessari fer-se un electrocardiograma per comprovar l’òptim funcionament del cor, anar vestida amb una granota, prendre pastilles contra el mareig, i dur una ampolla d’aigua buida per a recollir l’orina d’una possible micció.

Avui, això ha estat notícia destacada a la Televisió de Catalunya, com a mínim als telenotícies migdia i vespre. Res d’estrany, si considerem que avui també ha estat notícia que Oleguer Presas, futbolista, ha pujat a un cotxe.

Riyū

Si escrivint aquestes coses t’entretens... em diu amb la mirada, un cop més, la meva estimada companya, alhora que els seus llavis deixen anar l’habitual i poc compromès està bé. Aquest cop, però, la miro i li pregunto, fent cara de perplexitat, i si tu no fossis qui ets, la mare de la meva filla, qui jeu al meu costat per les nits, qui paga l’altra meitat de la hipoteca... si no fossis la poma escollida... em llegiries? I ella, que no vol dir que no però tampoc pot dir que sí, fuig d’estudi i em respon qualsevol cosa, com ara que potser aquesta nit plourà, abans de marxar cuita corrents a fer alguna cosa útil.

I vosaltres, amables i escassíssims lectors... vosaltres que no esteu obligats a suportar la meva prosa, encara menys les meves excentricitats, perquè, podent fer, podent llegir qualsevol altra cosa, em llegiu?

Nichi-yōbi no ban

Sortim a berenar. Passejant arribem en poc més d’un quart d’hora a la Granja, a banys nous, on ens afartem de saborosos greixos saturats. Al sortir fem marrada per anar al pati del Museu Marès, i en passar per la plaça que hi ha entre el Palau de la Generalitat i el casalot de l’Ajuntament, ens sorprèn el so d’una cobla que bufa els acords d’una sardana. Al seu davant, envoltades per multitud de turistes que ho fotografien tot, dansen dues petites rotllanes.

Restem incrèduls, i no pas poc, doncs no ens pensaven pas que al cor del Gòtic encara restessin indígenes, tot i que veient les rotllanes l’extinció no només és segura, sinó propera, molt propera en el temps.

Kochira wa Gorgies-san desu

Al despatx em trobo a L., que cofoi m’explica que està molt satisfet amb les assignatures optatives que cursa enguany, especialment amb una sobre càlcul d’estructures de fusta (qui ho diria), doncs diu que és d’agrair una mica d’objectivitat enmig de tanta opinió. Jo, escèptic, me’l miro sobtat i li recordo les tres màximes que han de guiar el nostre capteniment en tot moment: res no existeix; en cas d’existir, res no es pot conèixer; i en cas d’existir i de poder-se conèixer, res no es pot comunicar.

I tot seguit em volatilitzo en l’inexistent èter, víctima de les paraules del xarlatà de Leontins.

Watashi wa ryū desu (III)

Apàtic, em deixo dominar cada cop més per la bèstia que ara sóc, que potser sempre he estat. Jugo al gat i a la rata amb els pocs insensats que encara no han abandonat la ciutat; els encalço, els deixo fugir, i quan creuen que m’han burlat aparec per on menys s'ho esperen i els esquartero de viu en viu, o els abandono enmig del foc. I tot seguit torno cap a casa, doncs encara servo l'esperança de veure-les tornar, potser del mercat, de la consulta del pediatre o de la parada de l'autobús, tant és, doncs allò que recordo no és possible que passés.

I així s'escolen els dies, ensopits, doncs ja no trobo a ningú i haig de descarregar el meu tedi contra els arbres o els edificis, que consumits pel foc acaben ensorrant-se un rere l'altre. Fins que sento una lleu remor, un so rítmic que es va apropant, i tot vestit de ferro el veig arribar muntant un magnífic cavall blanc, llança a la destra, creu de sang a l'esquerra. I ell, en veure'm, esperona el cavall, abaixa la llança, i deixant anar un crit que deu creure imponent ve cap a mi, il·lús, foll. I jo, per un moment, arribo a dominar a la bestia i veig en ell al benefactor que m'alliberarà de tot mal. Per això m'ajec i ofereixo el vulnerable ventre a l'envestida del ferro, sense ni tan sols desitjar que la mort sigui ràpida. La bestia, però, em traeix, i en el darrer moment es regira i deixa anar el seu alè, que un cop més anihila tota esperança, un cop el cavaller no és més que un munt de substàncies minerals no volàtils.

I és aleshores que terroritzar recordo la cançó, aquella que diu que els dracs viuen per sempre, ...

Watashi wa ryū desu (II)

Sense cap esforç agafo alçada, molta, i, juganer, davallo en picat atemorint als vianants, que fugen espaordits de les flames que escampo al seu damunt. El joc, però, repetit una i una altra vegada m’acaba cansant, i avorrit ho deixo estar per tornar cap a casa, doncs comença a ser tard.

Al portal, però, veig que per molt que arronsi les ales no hi passaré. A més, he perdut les claus, doncs en transformar-me en drac se m’ha esquinçat la roba, i tot el que duia a les butxaques m’ha caigut. Tant és, volo amunt (principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic) i baixo pel darrere, per entrar pel pati, a on veig a la meva companya, l’E., que jeu a l’hamaca amb la petita A., que sembla dormida. És per això que plego les ales, per no fer fressa i no despertar-la. Però l’E., en veure’m venir, esclata en un crit esgarrifós, tot i que jo li intento dir que no s’espanti, que sóc jo, en dErsu_, i que res ha de témer de mi. Massa tard, però, doncs tan aviat com obro la boca el meu alè de foc les converteix en cendra, a les dues, i qui aleshores resta terroritzat sóc jo, que no dono crèdit al que acabo de fer.

I és endebades que intento refer els seus cossos, doncs entre les urpes se m’escola la cendra encara calenta, òrfena de vida. Endebades, també, que intento morir, o, si més no, deixar de viure, que no és ben bé el mateix, però que tant és, tant és.

Watashi wa ryū desu

Oh, és en dErsu_, el favorit dels Déus! sento que exclama una veu al meu darrere. I sobtat em giro i veig a una noia que em mira entre admirada i atemorida, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I tant, és en dErsu_, sens dubte, afegeix una segona veu, sí, sí, és en dErsu_, el millor de tots, sentencia una tercera, que resta ofegada per tot un cor de veus que s’afegeix al panegíric, doncs tothom comença a aturar-se al meu voltant, a felicitar-se per la sort d’haver-me trobat, per així poder explicar, temps a venir, als nets o a ningú, que un cop van veure a en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més.

Jo, però, aprofitant el moment en què tothom guarda silenci per si de cas m’abelleix dir alguna cosa, em transformo en drac i emprenc el vol (no sense abans dirigir una calorífica alenada de sofre i foc sobre la multitud), tot escampant la cendra dels meus combustibles admiradors pel contaminat cel de la ciutat.

Kochira wa Kharms-san desu

Em va passar un cas sorprenent: de cop vaig oblidar què va abans, el 7 o el 8. Vaig anar a veure els veïns i els vaig preguntar quina opinió tenien ells respecte a aquest tema. I quina fou la seva i la meva sorpresa quan van descobrir que ells tampoc no podien recordar l’ordre dels números. 1, 2, 3, 4, 5 i 6 els recordaven, però més enllà els havien oblidat.

Fins avui a quarts de sis de la tarda jo no sabia qui era Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms. Si abans d’avui a quarts de sis de la tarda algú m’hagués aturat pel carrer i m’hagués preguntat qui era Daniïl Kharms, jo hagués hagut de respondre que no ho sabia, tot i que no ho hagués fet, doncs no parlo amb desconeguts. Si la pregunta me l’hagués adreçat un conegut, hagués respost que no, que no ho sabia.

Dit això, Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, és qui va escriure el paràgraf que obre el text d’avui, que hom pot trobar a la Petita Antologia de Daniïl Kharms editada per Edicions de 1984, que l’atzar, generós, ha posat avui a les meves mans, a quarts de sis de la tarda.

Ku-gatsu jūichi-nichi

Avui, en sortir al carrer, he trobat els voltants de casa ocupats per una munió de desconeguts que lluïen banderes amb quatre barres de sang sobre fons d’or. Grans i petits que peregrinaven vers l’estàtua que hi ha una mica més avall, a la petita placeta que resulta del fals encreuament entre el carrer d’Alí Bei i la Ronda de Sant Pere, a on un grapat de músics, potser una cobla, repetia incansable la coneguda melodia del Cant dels Segadors, a qui la multitud, entusiasta, posava lletra. Penseu que n’eren tants, els desconeguts, que fins i tot han vingut no pas pocs policies a posar-hi ordre, regular el trànsit i prevenir aldarulls, alhora que els habituals de la zona, xinesos i turistes, s’ho miraven encuriosits.

Jo, però, que de seguida m’atabalo, he girat cua cap a casa, ben convençut que demà, de tota aquesta pirotècnia, només restarà fum.

Senshu eiga o mimashita (III)

Natura morta és una bona pel·lícula. Una bona pel·lícula sempre que entenguem que tot allò que retrata el senyor Jia Zhangke és ficció, com no pot ser altrament del moment que existeix una càmera que observa i uns personatges observats, que se saben observats, i que, per tant, actuen. Per molt que a casa nostra el gènere documental hagi aixecat un incomprensible entusiasme amb mediocritats com ara Balseros i En Construcció, lloades i premiades arreu, el documental, en tant que gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa, (adoctrinadora, diria jo) és del tot impossible. Gent com Dziga Vertov, Robert Flaherty o Werner Herzog i epígons, presentats d’habitud com a documentalistes, han fet (i molt ben feta) ficció, sempre, i, si d’alguna cosa ens han informat, no ha estat, afortunadament, de cap realitat.

Nani o nomitai desu ka

El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.

Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?

Yasashikunai desu

No és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda. No pas perquè haguem de deixar anar el bolígraf cada dos per tres, ens caigui la llibreta, o haguem d’apartar constantment les mans del teclat per mirar de subjectar un cap que branda sota els auspicis de la dita llei de la gravitació universal (Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de 1687), o per controlar uns impredictibles moviments de mans i peus, no. Ni tampoc perquè el petit ens distregui demanant la nostra atenció, la nostra cura, i ocupant, a tothora, el nostre pensament, no.

Si no és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda és, senzillament, perquè escriure no és gens fàcil.

Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?

Kono hon o yomimashita

El senyor Kopfrkingl incinera cadàvers al crematori de Praga, capital de Txecoslovàquia, avui República Txeca. El senyor Kopfrkingl és un bon jan, potser una mica babau, però bon jan, sempre disposat a ajudar a qui faci falta, a donar feina a qui no en tingui, i a convidar a taula a qui es trobi sol. El senyor Kopfrkingl és abstemi, no pren alcohol i no fuma, i es lamenta pel futur del fill d’un veí seu alcohòlic, doncs, de vegades, aquestes coses s’hereten. El senyor Kopfrkingl adora a la seva muller, encara més als seus dos fills, i també a la humanitat, tota, sense excepcions, cavalls inclosos.

I el senyor Fuks, Ladislav Fuks, és qui va escriure la faula del senyor Kopfrkingl, L’incinerador de cadàvers, una narració contundent, d’una prosa exquisida, irònica i repetitiva, i, gosaria dir, d’allò més tramposa doncs, altrament, hagués pogut publicar el senyor Fuks a la Txecoslovàquia dels anys seixanta?

Uchi ni imasu ka

De tornada a ciutat fem nosa. Passegem pels carrers mil cops trepitjats i ens sentim forasters, doncs només sentim llengües estranyes que no entenem, i alhora, quan nosaltres parlem, ningú no ens entén. A les botigues ens miren amb estupefacció, i als bars, per molt (h)originals que siguin, ens corregeixen, condescendents, abans de servir-nos vi glaçat, sempre dolent, i car, caríssim.

Fins i tot a casa, entremig dels nobles edificis construïts fa cent anys pels beneficis del tèxtil, sentim les veus estrangeres dels estadants del pis del costat, avui italians, convertit part en apartament per turistes, part en dormitori per a immigrants al servei dels primers, doncs nosaltres, per si no ho havia dit, fem nosa.

Natsu-yasumi

Visitem Besalú i quedem molt descontents amb la vil·la, doncs el paviment dels carrers és del tot irregular, intransitable pel cotxet de la petita A., i l’orxata que prenem a la plaça dita de la Llibertat és lamentable. A Joanetes, en canvi, restem complaguts, molt, tot i el toc de campanes que espanta a la petita, que pren pit sota una porxada, al costat del cementiri, alhora que jo llegeixo i recordo que vint-i-sis anys enrere ja vaig seure sota la mateixa porxada, quan encara estava més prim que ara, costa de creure. A Olot comprem cireres del Canadà i aigua del Japó, trobem coneguts i prenem més orxata; a la fageda mirem d’extraviar-nos, endebades, en un laberint de faigs; i per tot trobem obres dels RCR, una plaga. Tornem a Hostalets, a passejar, del dret i del revés, fins a tres cops, sis, doncs cal retornar al punt de partida per agafar el Renault que ens han deixat i anar a comprar al Caprabo de les Presses o a la cooperativa de Verntallat, a on comprem vi de Gandesa i sardines de Roses. I sempre, sobre els nostres caps, aliè a tot, el Puigsacalm, a on, sembla mentida però és ver, encara no hi he pujat.

Això, però, no han estat les vacances, i ara. Les vacances han estat les prop de dues mil pàgines llegides.

Ashita natsu-yasumi ikimasu

Doncs això, tot i que demà no agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kore o kakitai desu

Vull deixar dit, per escrit, que si un dia un geni totpoderós sortit de qualsevulla llàntia meravellosa, o un follet del bosc, una fada bona, o un malvat dimoni, tant és, m’oferís, usurer o generós, a canvi de tot o res, alterar, en el que fos, la meva vida passada, present i/o futura, poc o molt, a la meva voluntat... jo, un cop descartades les quatre nicieses habituals (immortalitat i salut, dones i riquesa), només tres coses, que són una, li demanaria: veure’m privat, per sempre més, de vista, oïda i parla, això és, esdevenir cec, sord i mut.

I un cop dit (escrit) això, cansat d’esperar l’aparició del fantàstic, enlloc de llevar-me jo mateix ulls, orelles i llengua, res de més fàcil, sortiré, dèbil com sóc, a veure món, a escoltar a qui em vulgui parlar, a parlar a qui em vulgui escoltar.

Uchi ni kaerimasu

Torno cap a casa esgotat... i desolat. A Laie, a la Central, a la Catalonia, també a la Documenta, fins i tot a l’FNAC... l’he buscat per tot arreu, però res. He mirat a les taules de novetats i als prestatges on dormen els escollits, a la secció de literatura catalana i a la de literatura castellana, he remenat best-sellers i poemaris, he regirat llibres editats a Nova York o a París, però res, res de res. No en sé el títol, cert, ni l’autor, encara menys l’editorial, però els he fet descripcions detalladíssimes, als llibreters, que un rere l’altre m’han dit que no, que no els sonava gens la història que jo els explicava.

I capcot, començant a arrossegar un enorme roc costa amunt, torno cap a casa, esgotat... i desolat.

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

Kyō tara no ryōry o shimashita

Avui he fet un pil-pil. La meva intenció, però, no era pas aquesta, doncs jo només volia sofregir unes restes de bacallà per acompanyar un plat de pasta. Però en veure com el bacallà deixava anar la seva gelatina he tret la paella del foc i he començat a sacsejar-la amb suavitat, obtenint una emulsió que he espessit afegint un poc més d’oli, alhora que continuava amb el bellugueig circular. Finalment he obtingut una salsa espessa que es confonia amb els petits bocins de bacallà, un pil-pil.

Tot plegat una mitja hora a la cuina, menys de cinc minuts per menjar-me'l, i més de tres hores per escriure les vuitanta-set paraules, les insatisfactòries vuitanta-set paraules, del paràgraf anterior.

Gienkin

Escriu l’Enric Sòria a l’Avui sobre el Consell de la Cultura i les Arts, l’ens que ha de donar pas a un nou model de gestió cultural a casa nostra, això és, a una nova manera de distribuir diner públic entre els amics. La polèmica, pel que sembla, rau en quants han de ser els Consellers de l’esmentat Consell, si catorze com diu el projecte de llei, o menys, deu com a màxim, quatre o cinc a poder ser, segons argumenta el mateix Sòria.

Jo proposo que només n’hi hagi un, de membre, Jo, en dErsu_, que, no per res, sóc el favorit dels Déus, l’heterònim de qui això escriu, que així esdevindria, per sempre més, l’únic beneficiari del pressupost de la Conselleria de Cultura, enguany sis-cents set milions quatre-cents setanta-vuit mil dos-cents euros.

Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.

Go desu (II)

Empedrat de meló, anuncia el dit cuiner mediàtic, que tot seguit comença a explivar vida i miracles del meló, el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies (cucumis melo), de tiges ajagudes i híspides, fulles orbiculars o reniformes, flors grogues i fruits (els melons) en pepònide. I, erudit com ell sol, ens revela que el meló no és una fruita, no, i ara, sinó una hortalissa, nom genèric aplicat a les plantes herbàcies que hom conrea als horts.

I assegut a la sala, enfront del televisor, començo a recordar els anys escolars, quan ens explicaven que les formigues eren insectes, les aranyes aràcnids, i els cargols mol·luscs. Llàstima, però, que mai ens diguéssin que les paraules només són el que són, això és, paraules, allò que hom diu.

Watashi wa keisatsu desu ka

Malmet les collites i delma els ramats, atemoreix als ciutadans i fa insegurs els camins, ningú no gosa viatjar i el comerç es ressent... i, un cop l'any, encara ens exigeix set verges, es lamenta el monarca. Jo l'escolto pacient i li asseguro que a partir d'ara no hauran de témer res, ni ell ni cap dels seus súbdits, que jo els alliberaré del gegant. Drac, em corregeix, primmirat, el majordom del rei, és un drac, no pas un gegant.

Doncs del drac, sentencio. Abans d'anar per feina, però, exposo el meu preu: un terç de les collites i dels ramats, més un impost d’un terç, també, sobre els beneficis del comerç. El monarca, sobtat, s'exclama, incrèdul, però si això és més del mal que ens causa el drac!!! Jo em pensava que tindríeu prou maridant-vos amb la meva filla, com és d'habitud en aquests casos.

Ben pensat, responc, també la mà de la vostra filla.

Uchi ni ikimasu ka

Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.

Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...

Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.

Roku-gatsu nijūsan-nichi

Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.

Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.

Kyō J-san ni mimashita

Camí de la feina, caminant apressat pel carrer, em trobo a J., de qui fa temps que no en sé res. Però, davant la meva sorpresa, J. no sembla gaire complagut per la trobada, com si la meva presència li resultés ofensiva o molesta, potser, espero, perquè li suposa un enutjós contratemps, atrafegat com sempre va, i els pocs minuts que ara haurà de perdre en dir-me no res li resultin un penós destorb. És per això que, pensant en el proïsme, enlloc d’aturar-me li dono una lleugera empenta i me’l trec del davant sense dir-li ni ase ni bèstia, alhora que apresso el pas i faig oïdes sordes als seus renecs, a la seva incomprensible indignació.

I és que el món, de desagraïts, n’és ple.

Chotto matte kudasai (IV)

Tenia una biblioteca de llibres d’art grandiosos que omplien una de les parets de l’estudi; els havia anat acumulant i estudiant al llarg de la seva vida, però ara no podia asseure’s a la seva butaca de lectura i girar les pàgines d’algun d’aquests llibres sense sentir-se ridícul. L’engany –tal com creia ara– havia perdut força, de manera que els llibres només magnificaven el concepte d’amateur absolutament ridícul que tenia d’ell mateix i la falsedat de l’afany al qual havia dedicat la seva jubilació.

Escriu Philip Roth a Elegia, la seva darrera novel·la.

I bé, potser la meva biblioteca no és farcida de grandiosos llibres d’art, ni estic jubilat, i tot, poc o res, tant és, tinc a veure amb l'innominat protagonista de la novel·la... no obstant això, la ridiculesa és, sens dubte, compartida.

Watashi wa kabutomushi desu ka

Avui, en despertar-me, enlloc de llevar-me o de tornar-me a dormir he romàs al llit, mig incorporat, contemplant com la meva companya, encantadora com sempre, dormia. I en atansar-m’hi per fer-li un petó he vist que qui dormia al meu costat era, sens dubte, una enorme marieta, una coccinellidae de l’ordre dels coleòpters, subordre dels polyphaga, de closca vermella puntejada de negre, antenes i ulls compostos, i tot allò que es pot esperar d’un escarabat, èlitres inclosos. Però, tot i això, era la meva companya, sens dubte, doncs per més que la mirava no li veia res de diferent, sols que era una marieta, com sempre ho devia haver estat, per molt que jo, fins ara, no me n’hagués adonat.

I en ser al carrer m’he sorprès en veure’m envoltat d’escarabats (negres o vermells, grans o petits, amb ales o sense) per tot. Però a l’igual que amb la meva companya les seves aparences no em sobtaven, doncs eren les habituals, com si tothom hagués estat sempre un escarabat, només que jo, distret com sóc, no m’hi havia fixat.

I al vespre, a casa, al lavabo, mirant-me al mirall a l’hora de rentar-me les dents, he vist el que no pot ser: que jo, com tothom, també sóc un escarabat.

Tabetai desu ka

Assegut a la sala, llegint, sento com la petita A. comença a plorar, alhora que belluga les mans al seu davant, obrint la boca a més no poder, cercant el mugró que l’alimenta, com si encara tingués gana. Però no pot ser, si tot just acaba de buidar els dos pits de la mare, primer l’esquerre, després el dret, que ara resten buits, exhausts. M’apresso, doncs, a preparar el biberó preceptiu, amb dues mesures de llet en pols per seixanta mil·lilitres de l’aigua, prèviament bullida, que servem dins una ampolla.

I només apropar-li el biberó als llavis la petita A. pren la tetina, que començar a xumar amb força, fins que als pocs segons l’escup, reprenent el plor, doncs, poc m’ho pensava, els nadons, talment fem els adults, mai resten satisfets amb allò que tenen, per molt que sigui el que fins fa tan sols uns instant, desitjaven amb desesper.

Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.

Ganbatte kudasai (III)

Desperta ferro! Desperta!, crido, anacrònic, alhora que copejo l’esmolat bronze de la pica amb el sòlid granit del tarter, que espurneja temorós de la meva ira, fins que esgargamellat prenc empenta i gito la pica vers l’enemic que s’estén fins allà on arriba la vista i encara més, en una falange d’infinits rengles infinits, doncs tothom és al meu davant. I coratjós prenc el punxegut glavi i corro vers les files d’hoplites, esventrant als valents que gosen enfrontar-se’m, occint per l’esquena als que fugen, matxucant caps i trucidant braços, foll pel carnatge, xop de sang, amb tothom, per fi, inert als meus peus.

I és aleshores que, endebades, cerco al poeta cec perquè canti la glòria d’aquest jorn, doncs jeu sense vida; que cerco a coneguts o amics primer, a qui sigui després, perquè em lloïn els mèrits o em reconfortin amb el seu dolor, tant és, doncs a tots he mort, com als déus, que ja no em podran reconèixer com a igual.

Uchi ni kaerimashita

Avui hem tornat a casa i res ja no és com abans. No és que els carrers siguin diferents, doncs són els de sempre, mateixos balcons, mateixes voreres, mateixos veïns. Ni el nostre pis ha canviat, doncs tot segueix igual, amb la buguenvíl·lia al pati, llibres aquí i allà, bacallà i olives a la nevera. Fins nosaltres, tot i el que sempre acostumo a dir, som els mateixos de fa tres dies, quan marxàrem.

Potser, si de cas, és que en marxàrem dos, i n’hem tornat tres.

Ilíada o mimasu

Preneu tots esment en les meves paraules, déus i deesses, i us diré el que, dins el pit, em dicta el meu cor: que cap de vosaltres, deessa que sigui o bé déu, no provi de transgredir la meva ordre, ans tots a l’una aproveu-la, per tal que jo pugui acomplir el meu propòsit amb celeritat.

Paraules de Zeus, pare dels déus, a l’inici del cant vuitè de la Ilíada, atribuïdes a Homer, segle VIII abans de Crist, fa, doncs, més de dos mil set-cents anys, traduïdes en prosa per Montserrat Ros i Ribas, tot just editades per la Fundació Bernat Metge. I les mateixes paraules, traduïdes en bells hexàmetres pel prevere Manuel Belasch per l’Editorial Selecta, fa més de vint anys:

Tots els déus escolteu-me, totes també les deesses,
Que us diré allò a què el cor dins de l’entranya m’invita.
De debò! Que cap déu però tampoc cap deessa
Tondre del tot temptegés el meu verb ans us cal assentir-hi
Tots a l’encop, perquè ràpid jo aquests treballs enllesteixi.

I per esborrar qualsevol dubte sobre la fidelitat dels traductors, per a qui sàpiga grec clàssic, l’original:

κέκλυτέ μευ πάντές τε θεοὶ πᾶσαί τε θέαιναι,
ὄφρ' εἴπω τά με θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι κελεύει.
μήτέ τις οὖν θήλεια θεὸς τό γε μήτέ τις ἄρσην
πειράτω διακέρσαι ἐμὸν ἔπος, ἀλλ' ἅμα πάντες
αἰνεῖτ', ὄφρα τάχιστα τελευτήσω τάδε ἔργα.

Deus i deesses, lectores i lectors, analfabets i analfabetes, amigues i amics, coneguts i conegudes, també desconegudes (i desconeguts), catalans i catalanes, no catalanes i no catalans, heterosexuals i homosexuals, lesbianes, caucasians/nes i afroamericans/es, també asiàtics/ques, alts/es i baixos/es, prims/es i grassos/es, totes i tots!... per si en quedava algun dubte, els grecs i les gregues ja ho varen dir tot, tot, tot.

Kyō kore o mimasendeshita (II)

Avui he vist com una persona privada del sentit de la vista, abillada amb tota pulcritud (vestit fosc i sabates negres, toaleta impecable i preceptives ulleres de vidres fumats), avançava per la vorera de la plaça del bisbe Urquinaona tot caminant arran dels edificis, comprovant amb l’ajut d’un bastó, com és d’habitud en aquests casos, la presència d’hipotètics obstacles que poguessin obstaculitzar el seu pas.

I avui també he vist com a la cantonada de plaça Urquinaona amb el carrer de l’escriptor Fontanella, just a tocar de l’accés a un conegut local comercial on se serveixen entrepans, un home d’aspecte pollós restava ajagut sobre el panot de la vorera amb l’esquena recolzada a la paret, absent del tot del seu entorn, talment fos privat per pròpia desídia de l’ús dels sentits, doncs contra el que pogués semblar, ni tan sols captava.

I allò que vós, amable lector, imagineu, ha succeït: el bastó del cec ha colpejat a l’indigent que, retornat per força al mon dels sentits, l’ha pres amb força enmig d’ofensius renecs i l’ha trencat en dues meitats, alhora que l’invident, trasbalsat i desorientat, demanava auxili i expressava el seu desig d’acabar, tot seguit i de manera violenta, amb la vida d’aquell que així l’ha pertorbat.

Watashi desu (IV)

Com vull arribar amb temps, no sigui cas que s’esgotin les entrades, decideixo agafar el metro tot i no anar lluny. I en davallar per les escales, un cop validat el títol de transport, el veig al meu davant, a ell, el més odiós dels mortals, caminant abstret cap a mi, amb un llibre a la destra, cabells curtíssims i ulleres de filferro, camisa negra i jaqueta fosca. I resto sobtat, doncs poc pensava en ell, abstret com anava en les meves nicieses, perduda de fa dies l’esperança de trobar-lo. Però sense pensar-m’ho ni poc ni massa, gens, em canvio el llibre de ma, avanço el peu esquerre, flexiono els genolls i deixo anar el puny dret, carregant tot el pes del cos en un cop que impacta de ple en el seu enutjós rostre, que s’esberla en mil bocins, com el vidre que fa de mirall, que em nafra la mà, vermella ja de sang.

I assegut a la sala mig buida, a tocar de la pantalla, tot esperant que comenci la pel·lícula, em vaig retirant els diminuts cristalls de vidre que em resten clavats a la mà, alhora que amb el mocador intento netejar les restes de sang, que ja se sap, és ben escandalosa.

Ganbatte kudasai (II)

Formós de planta, abillat de nou amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa, em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb el sòlid bronze de l'escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi d’argent al talabard, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria.

Però amb la porta de casa oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l'èpica dels dactílics hexàmetres que em crida, resto aturat, indecís. I amb veu de ferro pregunto si la bugada ja és estesa, si el rentaplats és buit, si no queda res per fer, potser escombrar el pati o trucar a algú, endreçar l’altell o regar les plantes.

Escombrar tu el pati? sento, però, que crida des de la sala, rient, la meva companya. Marxa i no busquis excuses, que ja faré jo el sopar, per tres, per a aquesta tal Glòria a qui sempre dius que vas a buscar i mai no trobes, i per a nosaltres dos.

Watashi wa kono hon o kakimashita

Més de vuit anys després torno a Ribeyro, a les prosas apátridas. I rere l’entusiasme que em desperta cada paràgraf, haig de fer grans esforços per no començar a escriure, a copiar, paraula per paraula, el que llegeixo. Fins que no puc més i corro cap a l’ordinador, obro el processador de textos i defineixo un format vertical de pàgina de deu per vint-i-tres centímetres, on insereixo, a dalt a l’esquerra, una petita fotografia on se’m veu en primer pla, seriós, amb la característica mirada del literat immortal. A sota teclejo el meu nom, dErsu_, i tot seguit començo a redactar el panegíric: dErsu_ (Tarragona 1968), estudià arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya, on excel·lí en tot ... I quan resto satisfet per les prop de trenta línies que he escrit ho imprimeixo en paper adhesiu, que retallo amb cura i enganxo sobre la solapa del llibre de Ribeyro. Repeteixo l’operació amb la portada, la contraportada i el llom, també amb la contrasolapa, on hi ha el llistat dels darrers títols publicats per l’editorial, entre ells les prosas apátridas, ara ja, i per sempre més, obra d’en dErsu_ .

I en acabar deso el llibre a l’estanteria del saló, just al prestatge corresponent a les meves obres complertes, on als lloms, just al costat del meu nom, es poden llegir els títols de tota la meva obra, de la Ilíada a el llibre del desassossec, de Jacob von Gunten a el millor dels mons.

Doko e ikitai desu ka (IV)

Com no sé com anar, doncs la ciutat m’és desconeguda, pregunto. Segueixi tot recte per la gran avinguda, em diuen, a la rotonda tombi pel tercer carrer i ja ho trobarà. Però no ho trobo i torno a preguntar, no, no, reculi i tombi a la dreta, no té pèrdua. Però em perdo i pregunto de nou, cap a l’esquerra fins que vegi un parc. Però no veig cap parc i em fan recular de nou, i tombar, ara cap a la dreta, fins que arribo a allà d’on he sortit, a la gran avinguda, cansat d’haver caminat tot el dia per no res.

I l’endemà, sense preguntar res a ningú, camino per la gran avinguda fins arribar a la rotonda, on giro pel tercer carrer fins que reculo i tombo cap a la dreta, després a l’esquerra, torno enrere, trenco cap a la dreta i arribo allà on era, a la gran avinguda.

I des d’aleshores faig el trajecte de memòria, sense necessitat de parar atenció per orientar-me, només enutjat quan alguna cosa trenca la rutina habitual, com quan algú, d'habitud un turista, m’atura i em pregunta com anar a no sé on. Reculi i tombi cap a la dreta, responc, no té perdua.

Nichi-yōbi (II)

Avui he somniat que avions italians bombardejaven la ciutat, i he vist com els projectils queien damunt nostre tot seguint unes trajectòries precises, prèviament calculades, i esclataven produint els danys habituals, això és, llevant la vida de qui trobaven al seu voltant, ensorrant edificis, excavant cràters a l’asfalt dels carrers... Al somni res no destorbava l’espectacle del bombardeig, doncs fora de l’estrèpit dels avions, del xiulet de les bombes i de les ensordidores explosions, res no se sentia: ni sirenes d’alarma, ni el plany dels ferits, ni el plor dels supervivents... res.

I a l’endemà, aquest matí, la ciutat es llevava sorpresa, doncs el dubte era comú, perquè ens bombardegen els italians? Algú, però, responia assenyadament que no, que no són pas els italians, ni és a nosaltres, a qui bombardegen. I així tranquil·litzats, esquivant els esvorancs dels carrers i les muntanyes de runa, el socarrim dels cadàvers, anàvem cap a la pastisseria a comprar un tortell de nata, o millor encara unes pastes seques, doncs avui, com un cop cada set dies, és diumenge.

Watashi desu (III)

Et vaig veure l’altre dia pel Poblenou, em diu P, però anava en moto i no em vaig poder aturar a saludar-te. I jo també et vaig veure, afegeix B, de fet et veig quasi cada dia quan passo en cotxe per Ausiàs Marc. Vas menjant galetes, caminant apressat. I jo, sorprès, els responc qualsevol obvietat, doncs no tinc ganes de tornar-ho a explicar, un cop més, que no, que s’equivoquen, que em confonen amb aquell altre, el més odiós dels humans, aquell que va gosar ser jo. Així que intento somriure i callo, alhora que menjo alguna cosa o bec una mica de vi, doncs som a casa, al pati, celebrant l’aniversari de la meva companya amb els seus amics, i bé els haig d’estalviar les meves excentricitats, només faltaria.

I l’endemà, en eixir de casa, camino més a poc a poc que mai, aturant-me en tots els semàfors, fitant a tots i cadascun dels vianants amb qui em creuo, mirant a l’interior de les botigues, intentant endevinar els rostres dels motoristes o dels conductors que passen al meu voltant, tot cercant-lo amb intencions no del tot pacífiques, doncs si P i B l’han trobat, també el puc trobar jo.

Doko e ikitai desu ka (III)

Which way I ought to go from here? em pregunto sovint. That depends a good deal on where you want to get to, em responc, en veu ben baixa, no fos cas que algú em sentís i em prengués pel que sóc. I don’t much care where, afegeixo. Then it doesn’t matter which way you go, concloc, i començo a escriure, sense tenir cap idea al cap, sense saber cap a on vaig, doncs so long as I get Somewhere. I potser és per això, per la por d’arribar allà on sigui, que quan porto unes poques línies escrites ho deixo estar i torno a començar, una vegada i una altra, ara parlant d’això, ara d’allò, sense ordre ni concert, a l’atzar.

Altres cops, però, torno una i altra vegada sobre alguna cosa pensada, considerant-la amb deteniment, tot cercant la millor manera d’expressar-la per escrit, potser amb l’ajut d’alguna petita anècdota extreta de la vida quotidiana, real o imaginada. Aleshores, però, no escric res, i només espero que la desmemòria m’alliberi, no fos cas que, ni per uns instant, em cregués que tinc alguna cosa a dir.

Watashi no kakimono o tabemasu

Regirant un darrer calaix, tot buscant ves a saber què, trobo un paper escàpol, supervivent de la darrera purga. I horroritzat en llegir tot allò que escrigué aquell que ja no sóc, m’apresso a estripar el full, primer per la meitat, després en quatre trossos, vuit, setze, trenta-dos... fins que el plec és massa gruixut per continuar. Però no hi fa res, doncs vaig a la cuina i agafo el morter, on poso els bocins de paper, afegeixo una mica d’aigua, un bon raig d’oli i unes gotes de vinagre, all, tomàquet i ceba, tot escalivat, un poc de julivert, la carn d’unes nyores, quatre ametlles torrades, sal, pebre (negre i de Caiena) i uns brins de safrà. I amb la mà de morter començo a treballar la barreja, amb paciència, afegint de tant en tant un fi rajolí d’oli, fins que aconsegueixo un romesco suau, amb el característic aroma de la nyora i de l’oli extremeny que faig servir. I encara atuït per l’ensurt convido a tots els meus amics, sense excepció, a sopar. Bacallà amb romesco, per llepar-se els dits, els hi dic. I així, en la més estricta de les solituds, acompanyant un gustós bacallà islandés, al punt de sal, em vaig empassant les paraules que un dia gosa escriure aquell a qui més odio, aquell que va gosar ser jo.

Māketto ni ikimasu ka

Camí del mercat, traginant un canterell de llet al cap, m’ensomnio tot fent volar coloms, com feia la lletera, la del conte, i com a la faula, en perdre l’atenció al camí, ensopego, o potser rellisco, o m’entrebanco, tant és, i acabo al terra, brut de pols, amb el càntir esmicolat en mil bocins, potser més, tota la llet perduda, els somnis estroncats.

Però en parar atenció, com si la caiguda m’hagués espavilat, de cop, veig que no sóc pas al terra, ni estic brut de pols, ni cap càntir ha resultat malmès, només faltaria, quina bestiesa, doncs sóc a casa, escarxofat a la butaca, alleujat, no pas de no haver caigut, i ara, sinó de no haver-me bellugat, ni poc ni molt, gens, no fos cas que, d’intentar-ho, més que caure, ho aconseguís, el que fos, tant és.

Kyō no ban-gohan

Després d’evidenciar un cop més la inutilitat de qualsevol esforç, sense excepció; d’estripar papers i esborrar arxius, avergonyit de tota paraula escrita, decideixo, malgrat tot, com no pot ser altrament, continuar. No pas per què cregui que m'en sortiré; que amb treball i paciència, també sort, assoliré res del que he ambicionat, tot i la modèstia dels meus anhels, doncs fora d’esdevenir immortal, que menys, res no desitjo. Si malgrat tot continuo endavant embrutant papers, és per què alguna cosa bé haig de fer, abans no arribi l’hora de preparar el sopar, avui pèsols, potser, amb crema d’albergínies i unes maduixes amb sal, doncs ja és temps, per postres.

Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?

Watashi desu (II)

Ei, dErsu_, espera, sento que crida una veu al meu darrera. I en tombar-me veig una cara que em fita somrient, com si s'alegrés d’haver-me trobat. Jo, però, m’excuso, doncs de ben segur em confon amb algú altre, disculpeu, de ben segur em confoneu amb algú altre, dic, alhora que giro cua i reprenc el meu camí, doncs porto pressa. Que et confonc, dErsu_, que jo et confonc? em respon, però, la desconeguda, alhora que imitant la pompositat de les meves maneres m’etziba les seves raons, jo, que comparteixo el teu llit i els teus dies, que porto la teva filla al ventre, que et tallo els cabells un cop al mes i et planxo pantalons i jerseis, a més de suportar, una i mil vegades, les teves excentricitats... que jo et confonc?.

Sí, responc amb seguretat, sens dubte em confoneu, potser amb aquell que jo era fa uns breus instants. Però tot plegat, afegeixo, és una confusió, una bella confusió, si em permeteu de dir-ho, doncs estaria encantat de fer, ara i avui, i sempre, un cop més, la vostra coneixença... si vós així ho voleu.

I ara és ella, que sembla com si efectivament ja em conegués, qui gira cua tot remugant, sense amagar les rialles, un ja ho veurem, ja ho veurem prometedor.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

Doko e ikitai desu ka (II)

Al carrer, caminant a grans gambades, ennuvolat amb el perquè de tot plegat, el més brillant dels pensaments em pren amb força, omplint-me d’entusiasme, doncs de sobte tot se’m fa transparent. I atuït pel vertigen m’haig d’aturar i seure, intentant no pensar en res, concentrant-me només en el ritme del meu cor, que aliè a tot pensament batega impertorbable, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole... fins que intentant compassar la respiració al ritme cardíac, inspirant pel nas, expirant per la boca, inspirant, expirant, inspirant, expirant... em sorprenc de ser assegut en un banc, sense saber si vaig o vinc, i, desorientat, m’aixeco, per, lliure de tot pensament, reprendre el meu camí cap a enlloc.

Ano kuruma wa akai desu

Abocat a la finestra veig passar un trànsit continu de vehicles, i, desvagat, començo a fer creuetes en un full quadriculat, segons el color dels vehicles que veig, per així poder escatir si existeix alguna relació entre els colors i la franja horària del dia: de nou a deu més aviat verds, de deu a onze blancs, d’onze a dotze grisos... Però al poc de començar els dubtes m’aturen, doncs veig vehicles pintats amb més d’un color, i d’altres que des de la distància d’un quart pis resulten poc clars. A més, quan els semàfors donen pas, el cabdal del trànsit és tan dens que m’atabalo sense poder seguir tant de moviment, i resto encaterinat amb qualsevulla niciesa, sense fixar-me ni poc ni molt en un trànsit que, impassible a la meva observació, sembla infinit.

És per això que finalment decideixo posar-me a escriure, una tasca potser més inútil, però que tinc més per la mà.