Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?